Quins ensenyaments es poden extreure d’aquestes paraules? D’entrada una: la necessitat de determinar amb precisió quin és el nivell de consciència política i de possibilitats del poble bolivià en aquesta conjuntura tan peculiar del seu desenvolupament històric. Això remet a la seva claredat ideològica i a la qualitat de les seves organitzacions socials i polítiques, així com a les correlacions de força existents tant a nivell domèstic com en l’internacional. Sense un minuciós examen d’aquestes qüestions es corre el risc de caure en “un revolucionarisme retòric” tan desencertat com estèril i que només ha servit perquè els dogmàtics practiquin el seu passatemps favorit: inventariar i denunciar la legió de “traïdors” que al llarg de la història van avortar amb la seva indecisió i covardia la infinitat de processos revolucionaris que, segons la seva imaginació frondosa, es trobaven en curs en els racons més allunyats del planeta. En tot cas, i tornant al que deia Fidel, caldria preguntar-se: és el programa del MAS el “màxim social i revolucionari” que, sota determinades condicions de consciència i organització, pot avui plantejar-se el poble bolivià? Em sembla que sí.

La revolució: acte o procés?

Significa això que a Bolívia està en marxa un procés revolucionari? La resposta és, com l’anterior, cautelosament afirmativa. La conjuntura actual condensa un procés de persistent i creixent mobilització i organització populars que ja duu diversos anys. Des de l’anomenada “guerra de l’aigua” a Cochabamba, el 2000, les grans mobilitzacions i enfrontaments al Chapare i a La Paz al començament del 2003 fins a la “guerra del gas” al setembre i octubre, la presa de la ciutat de La Paz, i l’enderrocament del “consulat” de Gonzalo Sánchez de Lozada, l’octubre del 2003, el procés de mobilització i organització popular ha anat creixent sense pauses. [2]

El resultat de les eleccions, amb un 54% dels vots a favor de la fórmula Morales/García Linera (que ni tan sols els seus rivals més aferrissats i els experts en enquestes contractats per l’ambaixada nord-americana sospitaven podria produir-se) va ratificar en el pla electoral el que venia succeint en els estrats més profunds de la societat boliviana. Ara bé, certificar el començament d’una revolució no autoritza a pronosticar-ne la culminació reeixida; un desenllaç possible, més o menys probable segons els casos, pot ser també la contrarevolució.

El desencadenament d’una dinàmica revolucionària no només mobilitza les classes i capes subalternes, sinó també, gairebé sempre més acceleradament, les classes dominants i els seus aliats. Aquestes reagrupen els seus efectius, reorganitzen els seus aparells, modifiquen les seves estratègies i tàctiques de lluita i canvien el seu llenguatge per contenir la marea ascendent de la revolució. Una de les grans preguntes d’aquests processos és precisament aquesta: qui aprendrà més ràpid? Les masses o la burgesia? No hi ha resposta des de la teoria per a aquest interrogant. Només podem assegurar que les possibilitats de supervivència d’una revolució depenen en gran part de la radicalitat de les polítiques reformistes que s’apliquin en les primeres fases del procés. Si aquestes afermen la capacitat d’organització i lluita de les classes populars; si promouen polítiques que afebleixen els dispositius de domini de la burgesia; i si tot això es cristal•litza en noves correlacions de força cada vegada més favorables al camp dels insurgents i en arranjaments constitucionals i legals que ratifiquin amb tot el pes de la institucionalitat estatal els avanços de les classes populars, la dialèctica revolucionària pot finalment consagrar el triomf de la revolució. Però si res d’això ocorre la revolució en curs pot tenir molt curta vida.

Es tracta, doncs, d’un procés obert davant el qual els sectors dominants i l’imperialisme no estalviaran esforços i recursos de tota mena per avortar-lo abans que sigui massa tard. Per tant, el fonamental és potenciar la capacitat d’organització del camp popular. A Què fer? Lenin deia que l’única arma amb què compta el proletariat és la seva organització. No disposa de recursos econòmics ni de grans mitjans de comunicació de masses, i les lleis i institucions de l’Estat actuen seguint una lògica classista oligàrquica que perpetua la subordinació de les classes populars al bloc dominant. L’única cosa que garantirà la viabilitat del govern d’Evo Morales és, en conseqüència, la fortalesa, extensió i densitat organitzativa dels moviments socials que el van catapultar a la presidència. A diferència del PT brasiler, el MAS amb prou feines pot ser considerat com un partit polític. Però la saba característica dels moviments que li falta al primer –i que sembla haver estat una de les causes fonamentals de la seva lamentable capitulació- la té, en canvi, la seva contrapart boliviana. Si en el cas del PT hi havia massa institucionalitat partidària, massa aparell polític i poca densitat social, l’experiència boliviana demostra exactament el contrari. Això és bo, però a condició que no es perdi de vista la funció sintetitzadora i articuladora del partit, imprescindible per superar els particularismes que, excepte en comptadíssimes excepcions, caracteritzen l’estructura i els projectes dels moviments socials. En tot cas, la fórmula d’una governabilitat eficaç i legítima passa per l’enfortiment dels moviments socials -el protagonisme dels quals va ser decisiu per a fer possible el triomf d’Evo i serà encara més decisiu per a sostenir-lo en el poder- i la constitució d’una força política capaç de fer coherents la multiplicitat de demandes que aquells plantegen.

Com s’ha vist pocs dies després del seu triomf, les forces armades no han trigat a manifestar la seva reticència a subordinar-se a un poder civil de base popular; la burgesia boliviana, amb l’Orient al capdavant, està disposada a fer qualsevol cosa amb la condició de desempallegar-se d’Evo Morales com més aviat millor, i per a això compta amb la inestimable ajuda, finançament i “know-how” de l’Ambaixada dels Estats Units, que ja li ha declarat la guerra des de fa diversos anys; i les capes mitjanes estaran disposades a acompanyar-lo, en alguns casos a contracor, sempre que el percebin com una figura forta, investida amb tots els poders de l’Estat. Per tot això, la condició de possibilitat del seu govern passa indefectiblement per l’“empoderament” dels moviments socials. No serà una majoria parlamentària la que li permetrà governar, encara que aquesta pugui ser necessària en algunes instàncies, ja que sent necessària és insuficient. La dreta no dirimirà el seu litigi amb el nou govern “parlamentàriament” sinó en la societat civil, en el mercat i en l’arena internacional. És a dir, als carrers. I per prevaler-hi es requereixen moviments socials molt ben organitzats, amb provada capacitat de lluita en aquest terreny, el seu escenari natural. També calen forces polítiques prou versàtils com per a adoptar diferents estratègies de lluita segons les circumstàncies i l’escenari en què es lliurin els enfrontaments.

Reforma i revolució

Algú podria objectar que és una incongruència que el triomf final d’una revolució també depengui, com es deia abans, de la radicalitat de les mesures reformistes que es prenguin en les fases inicials del procés. No hi ha potser un abisme que separa reforma de revolució? L’experiència històrica ensenya que no existeix aquesta discontinuïtat entre reforma i revolució. Aquestes no neixen com a tals, sinó que es van definint a mesura que la lluita de classes desfermada per la dinàmica dels processos de transformació radicalitza posicions, supera els vells equilibris i redefineix nous horitzons per a les iniciatives de les forces contestatàries..

Fidel deia en l’esmentat discurs que el programa de lluita contra Batista no era ni podia ser socialista. Tal com ho va anticipar en aquest extraordinari manifest que és La Història m’absoldrà, el programa concret dels insurgents no contenia cap mesura que pogués ser caracteritzada com a “socialista” per aquells que creuen que el socialisme s’instal·la per un ucàs administratiu. Això va ocórrer en les mal anomenades “democràcies populars” de l’Est europeu, i així els va anar: avui reneixen com l’avantguarda d’allò més reaccionari que existeix a Europa. El programa del 26 de juliol contemplava en canvi un programa seriós de reformes, però res més: restablir la Constitució de 1940; concedir la propietat de la terra als camperols que ocupessin petites parcel·les, pagant una indemnització raonable als antics propietaris; atorgar als obrers i empleats una participació del trenta per cent en els guanys de les grans empreses; implementar una reforma integral de l’ensenyament; confiscar tots els béns malversats pels governants; i concretar la reforma agrària de la gran propietat territorial i la nacionalització dels monopolis en la indústria elèctrica i els telèfons.[3] Només després de Playa Girón la revolució cubana es definiria com a socialista, dos anys després d’haver conquerit el poder polític. Com explicar aquesta situació?

Desafiant una tradició molt arrelada Fidel deia a Xile que:

En altres paraules, i aquesta és una de les grans paradoxes de la vida política: rarament una revolució comença com a tal. La seqüència verificada no només en l’experiència cubana sinó també en la soviètica és que els revolucionaris gairebé invariablement aixequen un elemental conjunt de reivindicacions. Ja hem vist el programa del 26 de Juliol; recordem ara, breument, el dels bolxevics en vespres de la Revolució Russa: “Pa, terra i pau.” Aquest va ser el programa que va saber captar l’estat d’ànim de les grans masses obreres i camperoles russes, el que va encertar a determinar el seu “nivell de possibilitats” i l’estat de la seva consciència política. El mateix ha ocorregut amb les revolucions burgeses. La de França va començar com una revolta en un barri de París originada per l’augment del preu del pa. En l’ànim dels revoltats no hi havia la idea d’acabar amb la societat feudal i la institució que la coronava: la més ostentosa de totes les monarquies europees. Tanmateix, aquest va ser el resultat final de la seva rebel·lió que pretenia assolir uns objectius molt concrets i immediats.

Del que acabem de dir es desprèn, en conseqüència, el formalisme de l’oposició entre reforma i revolució. Sabem que la història del segle vint ha establert, amb tota raó, una identitat entre “reformisme” i “capitulació.” Però una mirada més analítica conclouria que no totes les reformes són necessàriament “reformistes.” Hi ha reformes que una vegada adoptades canvien qualitativament la situació pre-existent i instal·len a la societat en altre nivell des del qual es poden emprendre nous projectes transformadors de la realitat social. Els teòrics de la dreta -Samuel P. Huntington entre d’altres- no s’enganyen quan afirmen que, a l’Amèrica Llatina, les reformes no són un substitut de la revolució sinó precisament el seu agent catalitzador.

És veritat que Rosa Luxemburg advertia que les reformes no canvien la naturalesa de la societat. Deia també que un dels equívocs més grans era considerar la reforma com una revolució que avança lentament però directament encaminada a assolir un objectiu revolucionari. Un segle de reformisme socialdemòcrata a Europa confirmen plenament la validesa de les seves observacions: aquestes reformes van ser insuficients per “superar” el capitalisme i instaurar un ordre econòmic i social més just, igualitari i democràtic. Aquestes reformes van produir canvis importants, sens dubte, però sempre “dintre del sistema”. La seva declarada intenció de “canviar el sistema” es va ofegar en la pura retòrica del reformisme. Però aquest resultat estava molt lluny de ser una fatalitat històrica. El reformisme socialdemòcrata mai no es va proposar superar al capitalisme, sinó només “humanitzar-lo” llimant-ne les arestes més intolerables i injustes. Però mai es va obstinar a soscavar la dictadura del capital, a afeblir-ne les arrels materials i els aparells de dominació i, menys encara, a potenciar l’organització autònoma de les classes i capes populars. El “compromís de classes” de l’Estat keynesià es construïa sobre la base d’un supòsit: la intangibilitat del capitalisme com a mode de producció. Les reformes iniciades per la revolució cubana en la seva primera fase, les que estan tenint lloc avui a Veneçuela i les que podria engegar el govern d’Evo Morales parteixen d’altres bases i tenen un altres objectius. Per això a Cuba la seva culminació va ser el socialisme. I a Veneçuela el President Hugo Chávez va declarar, fa poc, que no hi haurà solució per als problemes del seu país sinó en el marc d’un socialisme de nou tipus, l’anomenat per això “socialisme del segle vint-i-un”.

No hi ha raons per a pensar que un desenllaç semblant no pugui reproduir-se a Bolívia, especialment si les polítiques que s’han d’executar en els primers mesos de gestió -perquè qualsevol dilació afeblirà irremeiablement el nou govern- aconsegueixen alterar la correlació de forces desplaçant la llengüeta de la balança política a favor de les classes i capes populars. El programa del MAS proposa una sèrie de reformes que, si es porten a terme, podrien acréixer decisivament la gravitació popular en la política boliviana: nacionalització i industrialització dels hidrocarburs; utilització d’aquests recursos per a finançar una agressiva política social; convocatòria a una assemblea constituent genuïnament representativa de la diversitat cultural i ètnica de Bolívia i que posi fi a l’ancestral discriminació “legal” en contra de les poblacions indígenes; defensa i legalització de la coca com a cultiu històric dels pobles originaris, rebutjant totalment les polítiques d’eradicació afavorides per la Casa Blanca; activa promoció de les polítiques de salut, educació i els serveis socials; finalment, una política exterior llatinoamericanista, decididament antiimperialista, i en sintonia amb els governs de Cuba i Veneçuela.

Reformes que no s’esgoten en el reformisme

De totes manera, l’èxit d’aquestes iniciatives es juga en un terreny que transcendeix els límits de l’aparell estatal. Si les reformes contemplades en el programa del MAS són aplicades “des de dalt”, com un simple projecte estatalista liderat per una tecnocràcia ben intencionada i progressista però sense que aquelles siguin assumides pels moviments populars, els seus resultats seran incerts i precaris, i difícilment sobreviuran a la contraofensiva de la dreta, com ho prova, sense anar més lluny, la mateixa història de la revolució de 1952 a Bolívia. Per tant, l’èxit d’aquestes reformes i la garantia que no acabaran en la via morta del reformisme socialdemòcrata depèn de la seva correspondència amb un sistemàtic -i reeixit- esforç dirigit, d’una banda, a enrobustir la capacitat de mobilització i organització de les classes i capes populars i els moviments socials que les agrupen; i, per l’altra, a elevar el nivell de consciència política de les masses camperoles i indígenes, lliurant la indispensable “batalla d’idees” requerida per a resistir el terrorisme ideològic al qual, juntament amb altres formes de terrorisme i sabotatges de divers tipus, recorreran les classes dominants per a avortar l’incipient procés revolucionari. La irreversibilitat de les reformes, per tant, no la garanteix el dictat d’una llei o l’imperi d’una decisió administrativa sinó l’existència d’una nova i més favorable correlació de forces. Si, tal com esperem, això arribés a passar la dialèctica de les confrontacions socials posarà en moviment un procés polític cridat a superar amb escreix les limitacions de les reformes inicials. En altres paraules, les reformes genuïnament orientades a canviar la societat es caracteritzen pels seus efectes acumulatius i multiplicadors, desencadenant una dialèctica de reformisme permanent on l’agenda de l’emancipació social s’expandeix vigorosament i d’acord amb la visió i el projecte del socialisme. Resulta innecessari assenyalar que en el cas que ens preocupa la resistència dels grups més conservadors locals i la fustigació permanent dels Estats Units radicalitzaran extraordinàriament les opcions del govern i l’oposició, cosa que accelerarà en bona mesura aquest procés. I, convé recordar-ho, la idea tan suada que si el govern de Morales obrés amb “cautela” i “pragmatisme” per garantir la “governabilitat” –eufemismes i sofismes utilitzats per a dir que es traeix el mandat popular i es decideix governar amb els mercats i per als mercats-, Bolívia s’evitaria les tensions i crispacions produïts per les polítiques reformistes no és sinó una piadosa mentida desmentida una i cent vegades per la història recent de l’Amèrica Llatina. Des del moment que les classes populars van decidir prendre el cel per assalt i triar un dels seus, un indígena, per primera vegada com a president de Bolívia i donar-se un govern que les representi directament, els conflictes i les amenaces desestabilitzadores van quedar instal·lats en el cor mateix de la vida política boliviana. [5]

La crisi, la inestabilitat i la incertesa són dades orgàniques, producte de la rebel·lió dels “de baix” que, per a usar un vell aforisme, ja no volen continuar com abans; i de la incapacitat dels “de dalt” per perpetuar un estat de coses que els omple de riqueses i privilegis. Lluny d’apaivagar els ànims, les concessions als mercats o als grans interessos monopolistes i l’imperialisme accentuarà encara més el conflicte social, i això per dues raons principals: en primer lloc, perquè la frustració de les expectatives de canvi de les masses les llançarà als carrers per tractar, amb les seves pròpies iniciatives, de recuperar les esperances robades; en segon lloc, perquè com ho demostren dos mil cinc-cents anys de reflexió filosòfica política les classes dominants mai es donen per satisfetes davant qualsevol concessió feta pel govern. Està en la seva naturalesa sempre exigir més perquè, tal com ho va observar Maquiavel, consideren el govern, qualsevol govern, com un intrús que s’immisceix en els seus negocis i entorpeix el funcionament d’una estructura de dominació i explotació de la qual són les seves exclusius beneficiaris. Per tant, un govern que posi cura a satisfer els seus reclams i calmar les seves ansietats només estarà pavimentant el camí per a nous i cada vegada més letals “cops de mercat.”

Un cop dit això, caldrà que els nous governants bolivians prenguin nota de dues lliçons derivades de la història de l’Amèrica Llatina: la primera, que es van necessitar revolucions socials –com la mexicana, de 1910, la guatemalenca de 1944, la boliviana de 1952 o la cubana, de 1959- per a produir reformes significatives en l’estructura de les nostres societats (el cas de la reforma agrària a Mèxic, Guatemala, Bolívia i Cuba) o per a instaurar el socialisme i garantir la possibilitat de gaudir de drets ciutadans com l’accés a la salut, l’educació, la nutrició i l’habitatge, com a Cuba. La segona lliçó és la següent: en aquest continent les reformes van ser sempre combatudes amb ferocitat per les classes dominants i en la majoria dels casos van acabar desfermant contrarevolucions sagnants. Els ingenus que creuen que embarcar-se pel camí inicial de les reformes serà un bucòlic passeig que comptarà amb l’aquiescència de la burgesia estan molt equivocats. El reformisme d’Arévalo i Arbenz a Guatemala, com el d’Allende a Xile, va acabar en un autèntic bany de sang. Qui invoca la reforma a l’Amèrica Llatina conjura en la seva contra tots els monstres de l’establishment: els militars i els paramilitars; la policia secreta i la CIA; l’ambaixada nord-americana i la premsa “lliure”; els “combatents per la llibertat” i els terroristes organitzats i finançats per les classes dominants. Atemptar contra els privilegis de les oligarquies locals i l’imperialisme té un alt preu entre nosaltres.

La solitud dels revolucionaris

Els revolucionaris, i Evo sens dubte n’és un, es debaten sempre en solitud, sobretot en els incerts primers passos de la revolució. Atacats implacablement per la dreta, el precís instint de la qual mai l’enganya i sap molt bé qui són els seus enemics; i acorralats també per aquest etern rival de tota revolució, l’infantilisme esquerrà, que va denunciar Lenin i per al qual la revolució no seria altra cosa que l’il·limitat desplegament de la voluntat política en l’escenari de la pura doctrina, on no hi ha enemics ni resistències i on la lluita de classes s’evapora en l’aridesa irreparable del dogma. Per a l’infantilisme esquerranista la tasca de construir el socialisme és d’una sorprenent simplicitat: n’hi ha prou amb uns pocs decrets que el nou president ferm en el Palau Cremat per a arribar a l’objectiu elusiu que havia estat infructuosament perseguit durant més d’un segle. Parafrasejant Engels es diria que els ultres són gents que han fet de la seva impaciència un argument polític, amb els enormes riscos que comporta aquesta operació Al Xile d’Allende va haver-hi sectors de la ultraesquerra que, moguts pel seu fervor militant i el seu “revolucionarisme abstracte”, van arribar a empunyar les armes en contra seva, acusant-lo de “reformista” i de conciliador amb l’imperialisme i la reacció. No s’ha de deixar de recordar que amb el pas del temps molts d’aquests dirigents es van reconvertir en ardents neoliberals i avui gaudeixen de totes les prebendes i privilegis que les classes dominants reserven per a qui es penedeixen a temps.

La història ensenya, per tant, que un destararotament d’aquesta mena podria reproduir-se a Bolívia tan bon punt Evo Morales arribi a la presidència. No cal ser massa perspicaç per a comprendre que una oposició radicalitzada i combativa, intransigent en el seu reclam per construir el socialisme de la nit al dia constitueix una veritable benedicció per a la dreta. Quina més podria demanar que la revolta en contra d’Evo Morales sigui encapçalada per una esquerra dura –més que dura, immadura- capaç d’ocultar sota vestidures plebees i discursos altisonants els plans de desestabilització de l’imperialisme i els seus aliats! Ni les millors conjures de la CIA podrien igualar mai l’eficàcia que tindria una malaptesa tan gran!

Evo Morales i la incipient revolució boliviana haurien d’avançar, amb fermesa i serenitat, per l’estret i escarpat congost flanquejat per la dreta colpista i el revolucionarisme retòric. Haurà d’evitar caure víctima dels sabotatges i les provocacions que la primera li plantejarà a cada pas, i que ja està planificant, amb l’entusiasta -i suïcida- col·laboració de la segona. Haurà de també sortejar el cant de sirena del “possibilisme”, aquest fals realisme que va frustrar el projecte polític del PT al Brasil i d’una sèrie d’experiències de centre-“esquerra” que a l’Amèrica Llatina van acabar sent una burla cruenta de les expectatives populars.

Si hi ha res del que podem estar segurs és que per més concessions que se li facin a la dreta aquesta no cessarà de conspirar en contra del nou govern, apel·lant a tots els recursos: legals i il·legals, pacífics i violents. Per aquest motiu, lluny d’atenuar el conflicte social, els gestos conciliatoris no faran sinó embravir la reacció. Per això Morales haurà d’actuar ràpidament. En aquestes primeres fases caldrà actuar amb fulminant celeritat, per evitar el reagrupament de la fronda oligàrquica i el creixement de l’extraviada oposició ultraesquerranista alimentada per la frustració de les expectatives de les masses. Les vacil·lacions i indecisions erosionarien irreparablement la fortalesa del nou govern. La història és oberta i si bé el procés serà molt conflictiu, les perspectives són raonablement favorables. Tal com ho va preveure Mariátegui i com ho ratifica dia a dia l’experiència cubana, la construcció d’una alternativa socialista és a l’Amèrica Llatina una empresa heroica, que per la seva complexitat requereix d’una infreqüent combinació d’intel·ligència, audàcia i passió. Estem convençuts que Evo Morales i els seus companys estaran a l’alçada de les circumstàncies.

Notes

[1] Fidel en Chile. Textos completos de su diálogo con el pueblo (Santiago: Quimantú, 1972). p. 89

[2] Una cobertura d’aquestes mobilitzacions pot trobar-se en successius números de l’OSAL, l’Observatori Social d’Amèrica Llatina. Vegeu especialment els dossiers “La guerra del Gas a Bolivia” (Revista OSAL núm. 12, febrer de 2004, Buenos Aires: CLACSO) i “El febrer bolivià: crisi política i revolta popular” (Revista OSAL núm. 10, juliol de 2003, Buenos Aires: CLACSO)

[3] Cf. Fidel Castro Ruz, La Historia me absolverá. Edició Definitiva i Anotada (Buenos Aires: Luxemburg, 2005) pàg. 61-69

[4] Fidel en Xile, op. cit., p. 90

[5] De tota manera, cal assenyalar que els mèrits de Morales malament podrien reduir-se a la seva identitat ètnica. Alejandro Toledo, president peruà, té orígens molt similars però el seu govern va estar al servei dels poders establerts i del colonialisme tradicional del Perú, el mateix que ha sotmès els pobles originaris a condicions de vida infrahumanes. El president Luiz Inacio “Lula” da Silva també prové dels sectors camperols més explotats i humiliats del nord-est brasiler, però si a algú han afavorit les seves polítiques va ser al capital financer. En el cas d’Evo el que compta, més que res, és la seva conseqüent trajectòria com a lluitador en defensa dels “condemnats de la terra” a Bolívia.