Sense complicacions
Les pintades més abundants als voltants són ‘No a la MAT’ i ‘Prou totxo’ Xavier Moret
[@more@]
Interessant article sobre Rupià, el totxo i la MAT publicat a "El
Periódico" de 18 d’octubre.
Sense complicacions
Les pintades més abundants als voltants són ‘No a la MAT’ i ‘Prou totxo’
Xavier Moret
Rupià, un municipi del Baix Empordà poblat per uns 200 habitants, és la
segona estació d’aquest viatge per Catalunya que transcorre en paral.lel a
la campanya de les autonòmiques. A Rupià hi regna un esperit recollit. No es pot dir que la febre electoral sigui alta, malgrat que en aquesta població hi té la seva residència d’estiu el president de la Generalitat, Pasqual Maragall.
Rupià és un poble tan tranquil que quan passeges pels seus carrers empedrats pots sentir amb nitidesa el ressò dels propis passos i intuir les mirades de control a través de les persianes. La vida, a primera vista, sembla fàcil a Rupià, fins al punt que les seves dues places reben noms tan senzills com plaça d’Amunt i plaça d’Avall. ¿Per què complicar-se la vida?
A la d’Amunt hi ha l’església; a la d’Avall, l’ajuntament. De llibre. Hi ha al poble, a més, una carnisseria famosa pels seus paltrucs (embotit semblant al bisbe), un teatre reconvertit en restaurant (El Teatre), el bar El Castell i un forn tan ancorat en el passat que sembla el plató d’una pel.lícula d’època. ¿Alguna cosa més? Bé, sí, el castell, el palau del bisbe,l’agradable entorn de les cases a tocar de la riera i… la residència d’estiu del president de la Generalitat, Pasqual Maragall.
Si no fos per aquest últim detall, que li permet agermanar-se amb Castelgandolfo, Rupià a penes si sortiria a les notícies. De totes maneres, això de ser capital estiuenca sembla deixar del tot freds els seus habitants. Repassem: en l’última cita amb les urnes, un 78,43% de votants (és a dir, 80 persones) van votar a favor de l’Estatut, però en el referèndum de la Constitució europea va guanyar el no. Pel que fa a les pròximes eleccions, de moment regna la calma, gairebé sense propaganda política: un vell cartell recorda als carrers de Rupià una actuació d’El Frenillo de Gauguin i les pintades que més abunden als voltants són les de No a la MAT (molt alta tensió) i Prou totxo. Preocupa l’empatx constructor de l’Empordà, concretat a Rupià en un projecte que preveu edificar 129 cases, cosa que suposaria doblar la població.
Un espectre al carrer buit
El conjunt històric de Rupià impressiona més en temporada baixa, quan tot el poble sembla sumit en una llarga letargia de tardor i es diria que l’esperit de Maragall es passeja pels seus carrers buits. Fidels a aquest esperit, ens acostem al veí poble de Foixà. A la seva fonda, segons ens diuen, hi sol anar a menjar el president. Foixà és un altre poble típic de l’Empordà, amb cases disperses i tres centres d’àmbit molt diferent: l’església, el castell i Can Quel. El castell, restaurat en excés, gaudeix d’una ubicació privilegiada.
L’església sembla viure d’esquena a la població. Des dels dos llocs es
contempla una de les millors vistes del Baix Empordà, una comarca de camps cultivats com jardins en què sorgeix de tant en tant la silueta d’un poble fortificat i, al fons, el blau del mar i la serra del Montgrí, coronada pel castell conegut com l’Anell del Bisbe. "Aquest paisatge l’han fet els notaris de la Bisbal", solia dir Pla. "Són ells, amb les seves escriptures, els que han anat fixant aquestes terres".
A l’aparcament de la fonda Can Quel hi conviuen, els dies laborables, els Audis i els Mercedes dels jubilats d’or amb les furgonetes dels repartidors. Als seus tres menjadors hi regna també un esperit interclassista, adornat amb els cartells de cobles sardanistes i quadros i fotos costumistes. El menjar és potent, amb els macarrons com a plat estel.lar i amb la brasa com a aposta principal. El vi, fort, de la casa, barrejat generalment amb gasosa. A la taula veïna, davant d’un grup de sis comensals, un home d’uns cinquanta anys i d’aspecte rodanxó reivindica el bon menjar de la fonda i proclama: "Aquí hi venia moltes vegades, quan
vivia a Girona, Lance Armstrong, el ciclista. Una vegada va declarar a The New York Times que Can Quel era el millor restaurant del món, i si ho deia ell, que té milions i que ha viatjat tant, segur que és veritat". Brinden
tots per unes paraules tan sàvies i s’embranquen després en una conversa en la qual es critica de la mateixa manera la MAT i els de Can Fanga. De les pròximes eleccions, ni paraula.
