Per un nacionalisme transversal i d’esquerres
lassificat com a: Articles — utopiaXXI @ 10:05 pm En la novel•la El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger, un personatge li espeta al protagonista, Holden Caulfield, la següent frase: «L’empremta de l’home immadur és que vol morir noblement per una causa, mentre que l’empremta de l’home madur és que vol viure humilment per una causa». El nacionalisme, com a opció política diferenciada, autònoma i independent, no acaba de madurar al País Valencià per manca de programa, d’espai i d’un perfil ideològic clar(ificador). No influeix —o influeix ben poc— en les grans decisions que afecten la societat,tot i haver assolit una certa «presència local» en algunes comarques. Es tracta d’un nacionalisme «per compassió», el sector més moderat del qual perviu sota el control —pròxim o remot— dels dos grans partits estatal(iste)s (el PSOE, que en trau profit en determinades conjuntures, i en menor mesura, el PP).
[@more@]
Mentre aquest nacionalisme valencià siga una finalitat en si mateix, i mentre no tinga una major amplitud de miraments i una mica menys de vanitat, continuarà maldant de «possibilitats de futur» i romandrà instal•lat anys i panys a casa nostra com un desideràtum —o una frustració—. Per tant, necessita amb urgència demostrar la seua maduresa mitjançant la creació d’un espai polític ben definit i la difusió d’un nou missatge que penetre pel teixit social i arribe al cos electoral amb un cert «predicament». Aquest nacionalisme serà d’esquerres o no serà, i ha de congriar un projecte compartit amb diferents col•lectius polítics i socials, fins i tot alguns que no siguen «necessàriament» nacionalistes». «Val més tenir que penedir», que cantava el poeta Miquel Martí i Pol.
No es tracta de reunir unes quantes sigles per superar barreres electorals, sinó d’atiar la «idea» d’un nacionalisme regenerat amb la finalitat de bastir una esquerra plural, moderna i transformadora. Una esquerra nacional(ista) que s’espolse de damunt els complexos i els vicis heretats del passat; un nacionalisme transversal radicalment oposat a l’ofensiva capitalista de la globalització, al bel•licisme de l’«ordre atlàntic», a l’Estat-guerra i a la colonització cultural. Un «nacionalisme biopolític» que esdevinga el més ferm antagonista a aquest nou estadi del capitalisme que els professors Antonio Negri i Michael Hardt anomenen Imperi, contra el qual s’ha d’actuar per procurar establir un paradigma polític alternatiu i radical: assentar les bases d’una societat autènticament democràtica i participativa.
CONSCIÈNCIA NACIONAL I LINGÜÍSTICA
La consciència nacional i lingüística és un factor determinant, però no és l’únic que caracteritza el nacionalisme d’esquerres al País Valencià. Cal crear-hi una esquerra nacional adaptada a la realitat de la societat postfordista (societat de la informació), capaç de persuadir el nou obrer social i disposada a combatre el conformisme, la resignació i la «democràcia de baixa intensitat», com la que descriu el Nobel de Literatura, José Saramago, en la seua obra Assaig sobre la lluïdesa.
El denominat «fet nacional» ha estat causa —i efecte— de nombroses disensions forassenyades. Potser molts nacionalistes no s’han adonat que s’estan, ara per ara, en un país «no nacionalista», i si alguns ens confessem «nacionalistes» ho fem en el sentit que Joan Fuster conferia al mot: «Sóc nacionalista perquè els altres no em permeten deixar de ser-ho». Altrament, hem de reivindicar la nostra «condició nacionalitària», però sobretot exercir-la amb «dignitat nacional», des d’una «esquerra crítica» —crítica, primer que res, amb la mateixa esquerra i crítica també amb el nacionalisme—. N’hi ha altres alternatives i n’hi ha el silenci. Però qui calla atorga i, a més a més, callar és, com va sentenciar Albert Camus en L’home rebel, «creure que no es jutja ni es desitja res i, en determinats casos, significa no desitjar res, en efecte».
PLURALITAT
¿Qui ha de intervenir en aquesta reformulació del nacionalisme d’esquerres valencià? Sens dubte, els nacionalistes d’esquerra i els partits d’esquerra amb un «mínim» de consciència nacional, però també el moviment ecologista, els col•lectius socials de caire cívic, cultural i social (associacions ciutadanes, pacifistes, antiglobalització, plataformes feministes, organitzacions d’alliberament sexual, ONG, etc.) i determinats sindicats. Les aportacions d’aquests darrers col•lectius serveixen per «sanejar» les estructures dels partits «clàssics», actualitzar-ne alguns discursos, o si més no per apaivagar determinades ambicions personals i eradicar conductes irregulars i autoritàries, així com algunes perversions polítiques i de mercat. Ja és l’hora de considerar sense embuts qüestions tan importants com ara el dret d’autodeterminació, el soberanisme, la lliure (con)federació de territoris (Països Catalans), els referèndums populars, les relacions amb l’Estat espanyol o el canvi de model d’estat (República en comptes de monarquia), però també les noves nocions d’identitat, la lluita ecopacifista, la desobediència global com a arma de combat, l’economia solidària o la qualitat dels serveis públics.
I cal alhora apostar decididament per la nostra llengua, el català —requisit lingüístic, promoció i difusió cultural, suport editorial, de manera especial als mitjans informatius—; però cal també apostar per una nova ordenació del territori valencià que elimine les provincies —i per tant, les diputacions—, reconega la realitat comarcal (llei de comarques) i siga escrupulosament respectuosa amb els usos i costums (forals) del nostre poble. Perquè volem i podem tenir una justícia valenciana i per als valencians i les valencianes; una Agència Tributària pròpia, uns serveis de seguretat ciutadana plenament valencians, capacitat parlamentària per convocar eleccions autonòmiques, reducció de la barrera electoral al 3% per dota les Corts Valencianes d’una major representativitat social, creació de seleccions esportives valencianes, una regulació legal de l’igualtat entre gèneres; defensa del nostre patrimoni ecològic i fre a la voracitat depredadora dels especuladors immobiliaris, etc. Volem un Estatut d’Autonomia que reconega no només la nostra “diferència”, sinó també alguns dels drets fontamentals que ens identifiquen millor com a poble, com ara el dret d’autodeterminació o el de lliure associació amb l’Estat.
REFLEXIÓ
Cal, doncs, una reflexió —o potser una «catarsi»?— sobre aquest nacionalisme transversal i sobre el nou concepte d’esquerra. I cal fer-ho per qüestions d’higiene política i de supervivència. Aquest nacionalisme transversal ha de ser capdavanter en la lluita contra els abusos de poder, la corrupció, el malbaratament dels diners públics i la «institucionalització» de certs privilegis impulsats per l’ «oligarquia política i financera» nascuda i desenvolupada durant de l’època de la «transició». Només des d’aquesta predisposició podrem acabar amb la perplexitat del nostre país, amb la rutina històrica del nostre poble, amb la descapitalització del nostre minvat potencial nacional i cultural, i amb la degradació del nostre territori.
Doncs bé, Esquerra i País ha de convertir-se en l’eix que mou l’engranatge d’aquest aparell de transformació; i ha d’eregir-se en un col•lectiu capdavanter en la lluita per assolir una esquerra plural i lliure, un nacionalisme solidari. El País Valencià necessita un nacionalisme d’esquerres que vaja més enllà de l’àmbit cultural i acadèmic, un nacionalisme no excloent que lluite pel dret a la ciutadania universal i promoga la ressistència internacional contra els efectes anorreadors del neoliberalisme. Un nacionalisme solidari, humanista, animat per un desig immanent d’alliberament i que reconega nous potencials de vida i d’insubordinació, de producció i de comunicació, a més a més de defensar les minories múltiples i apostar per noves formes contrahegemòniques de democràcia —«democratitzar la democràcia», segons l’expressió del sociòleg portugués Boaventura de Sousa Santos—. Comptat i debatut, cal proposar un nacionalisme que no semble un nacionalisme, és a dir, «sense himnes, sense banderes, sense visques», que en deia Joan Fuster. Sense pors.
