Extret de la columna esquerra de l'AVANÇ
Esquerra, ERPV, tothom ho sap, és una força política relativament petita. Si haguera entrat al Compromís estaria per la meitat en grandària. Uns quants centenars de militants, uns pocs milers de vots i ni una desena de regidors. Tanmateix, hi ha sempre la sensació que alguna cosa no acaba de quadrar: els atacs que li remet la força majoritària del valencianisme. Algú s’afanyarà a puntualitzar que els atacs dialèctics són mutus i en certa manera normals en tant que són forces relativament properes (especialment si en comparem les bases) i que rivalitzen per un mateix espai polític. Dins l’ordre lògic hauria de ser el més petit qui llançara atacs al més gran per provar d’obtindre’n algun benefici, car al gran no li hauria d'interessar el més mínim fer-li propaganda al petit, però els darrers casos, els de Sueca i Simat de la Valldigna ens diuen que això no és ben bé així.
[@more@]
En el primer cas l’acció, espontània, valenta i pacífica no atacava cap posició política en concret, sinó que reivindicava un dret per a tots sense atemptar contra els drets de ningú. De cap altra manera pot entendre’s que, de manera improvisada i sense fer ús de la violència, algú demane llibertat per veure TV3. La reacció a aquesta acció va vindre, de manera violenta, per part del PP i amb un altre estil de part de l’alcalde de Sueca, Baldoví, del Bloc: va recriminar públicament una manifestació que no extraimitava els marges de la llibertat d’expressió, va comportar-se de manera summament condescendent amb els violents (la dreta espanyola) i, curiosament, Sueca TV (canal local depenent de l’Ajuntament) no en va dir res del tema. Evidentment, per part d’Esquerra va haver una posició de defensa dels seus militants i de denúncia de la violència pepera i de l’actitud de l’alcalde, però en cap cas van ser els republicans qui van llançar la primera pedra. Si l’alcalde haguera sabut estar al costat de la democràcia i la llibertat informativa els comunicats d’Esquerra hagueren estat molt diferents.
Amb totes les distàncies que calga salvar, el cas de Simat de la Valldigna torna a posar de manifest que alguna cosa batega per sota. ERPV, EU i PP coincideixen en una votació a favor de la gestió pública de l’aigua, tot traient aquest recurs de mans privades. Les reaccions que podem llegir aquests dies no deixen massa marges a les subtileses: segons el Bloc aquestes tres formacions tenen un pacte de govern d’amagat, tot i que no aporte cap dada contrastable. I tant se val que qualsevol persona que s’autoanomene progressista haguera votat igualment a favor de no prorrogar el contracte a una empresa privada; un dels objectius era provar d’erosionar Esquerra sense preguntar-se tan sols on són de veres les contradiccions d’uns i altres. Però erosionar Esquerra? Una opció política que hui representa tan poc en l'actual panorama? Sembla no tenir sentit.
ERPV continua sent una realitat petita i l’única explicació perquè alguns s’hi posen tan nerviosos és perquè s’oloren que els republicans mantenen una posició privilegiada en no haver-se emmerdat en el Compromís i que a les properes generals faran una nova passa endavant. Diputat? Segurament no, però en no tenir el Bloc tampoc cap possibilitat (ni aliant-se amb EiP) l’envit pot ser similar al que va donar-se a les darreres europees quan totes dues opcions van acabar en un empat tècnic. És a dir, novament ens trobarem en una situació en la qual, amb uns nivells de pressió de vot útil molt inferiors a unes municipals i autonòmiques, podrem comprovar fins a quin punt són recolzats aquests dos models: l’independentista i socialdemòcrata i un altre volgudament ambigu. S’accepten apostes.
font: del gat
