Atès que encara no m’he recuperat del Jet Lag, porto la setmana sencera zapejant de matinada, a la recerca d’algun programa amb prou capacitat somnífera. Tot just ahir, en una d’aquestes cadenes marginals pròximes a una ultradreta amb corbata, com “Intereconomia” van passar el documental holandès Fitna, dirigit i produït pel parlamentari Geert Wilders, que tanta controvèrsia va generar en el seu moment, i ja comentat en aquest mateix bloc. Entre la música de Txaikovski, els lemes inquietants de “Freedom go to hell” i les imatges esfereïdores d’adúlteres lapidades, gais penjats o avions estavellant-se contra les torres bessones, es conjuraven per produir l’insomni produït per la inquietud. No sé perquè, mentre que inquietants barbuts llegien sures pròpies dels guionistes de Pulp Fiction, per relaxar-me, alternava el documental amb el “Cuarto Milenio” d’Iker Jiménez amb el tema central del Ieti. Poc després, dos tertulians amb fila de fer hores a la Cope, tot i que amb capacitat de construir frases subordinades, anaven atiant el foc de la xenofòbia entre els escassos televidents de la matinada.[@more@]
He de dir que de totes les imatges i els fragments d’entrevistes amb talibans de garatge apareguts a la pel·lícula, el que més em va impactar és l’homofòbia patològica. Líders religiosos reclamaven que la “desviació” havia de castigar-se amb la mort amb la manera més cruel, i que aquesta “patologia” era pròpia d’occident decadent.
Més enllà d’adonar-me de les alteracions de la psicologia individual del personatge, i la col·lectiva de molts musulmans més cremats que la moto d’un hippy, i on sovint la sodomia és freqüent, com a succedani, entre els adolescents i joves, no deixava de pensar en un dels meus amics d’infància i joventut que ja fa uns quants anys va decidir sortir de l’armari. I amb qui aquest matí, m’hi he trobat.
És curiós, X és una de les persones més centrades que he conegut mai. I això que la seva vida no ha sigut gens fàcil. De fet, la seva família, les seves històries familiars, donarien per fer un “culebrón” d’aquests que fan època, amb abandonaments, fills secrets, alcoholisme, depressió,… De tota la nissaga, ell és l’únic que podríem catalogar sota l’epígraf de “normal”. És monògam i fa una excel·lent parella amb un noi una mica més jove que ell. Tot just avui, mentre èrem a la platja amb una trobada amb altres amics de fa més de trenta anys, ens ha dit que aviat es casarien, i que farien una festa.
Jo sóc del tot heterosexual, i, tot i haver fet la meva tesina sobre el concepte d’amor lliure en el pensament anarquista, amb els anys em vaig fent conservador. No em considero un absolut un “progre” per al qual, des d’un punt de vista moral, “tot s’hi val”. Ans al contrari, al llarg dels anys que porto com a professor, he assistit als estralls que comporta la relativitat moral dels temps actuals, i l’excessiva frivolitat amb què moltes persones tracten les relacions afectives. Si alguna cosa em molesta, és l’exhibicionisme, tant de la condició homosexual com l’heterosexual. Tanmateix, en el cas d’X, la seva opció no resulta altra cosa que una circumstància. Si he de definir-lo d’alguna manera, és com a amic. I prou. I en aquest sentit, l’amistat, que comporta una certa fidelitat, fa que em senti preocupat per ell, en una societat on encara la intolerància es tolera en excés. Sentir ahir com alguns barbuts que podria catalogar d’estúpids sinó fos perquè són perillosos, em generen hostilitat. Hostilitat contra tota creença que posi en perill la llibertat de l’individu.
Entenc a Nietzsche quan va decidir matar Déu. Un assassinat metafòric, per suposat. El filòsof alemany creia que havia arribat l’hora que l’home (i la dona) encaréssin la responsabilitat de la seva existència, i deixessin anar el ròssec de la creença, que qualsevol entel·lèquia pensés i decidís per ells.
Francament, jo que no sóc cap tertulià amb corbata d’Intereconomia, estic preocupat. L’única persona amenaçada per terroristes que he conegut, va ser un escriptor català, a qui havien ofert traduir Rushdie. Tenint en compte que el traductor japonès fou assassinat, el meu col·lega, amb una por raonable, va decidir acotar el cap. Tenim un problema, i val la pena deixar-se de collonades.
