Raimon i el veto del PP
MIQUEL ALBEROLA
EL PAÍS – 19-06-2006
[@more@]
Raimon ha tornat al bulevar dels Capuchinos de París quaranta anys després que el seu crit fes cruixir la caixa torácica del Olympia per primera vegada. Llavors Ausiàs March era un poeta mediocre, com promulgaven els escassos llibres de text que consignaven la seva existència, i Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella o Joan Timoneda simplement no existien perquè encara no havien estat modulats per la seva veu ni la seva guitarra. Raimon, igual que ara, no contava amb cap ajuda per a cantar en el temple musical de França, on oficiaven amb assiduïtat Jacques Brel, Léo Ferré, Juliette Gréco, Georges Brassens o Édith Piaf. Va arribar pel seu talent i per la casualitat que el propietari del local, Bruno Coquatrix, hagués vist en televisió unes imatges de les seves actuacions en La Sorbona o en la pista de mítings La Mutualité i li oferís un contracte. Quan Raimon va cantar en el Olympia aquell 7 de juny de 1966 sobre l’escenari encara estava suspesa el núvol de fum de marihuana que havia deixat Bob Dylan i en el pati de butaques surava la impostura d’un públic que presumia al unísono de parlar anglès i no obstant això no reia els acudits del mite de Minnesota. La major part dels quals van acudir a escoltar al cantant de Xàtiva no havia escoltat mai cantar en valencià, però aquest no va ser un obstacle perquè la premsa francesa valorés més a Raimon que a Dylan. Raimon és des de llavors un clàssic que ha cantat en valencià a Alemanya, Suïssa, Holanda, Mèxic, Rússia, Japó, els Estats Units o Anglaterra, i que a més ha difós pel món als desconeguts poetes del nostre segle d’or, com acaba de fer en el Olympia amb els versos del Espill de Jaume Roig sobre el restaurant de París que servia saborosa carn humana. No obstant això, aquests no són mèrits suficients perquè pugui cantar en els espais públics de València, la ciutat en la qual va debutar en 1961 i de la qual ha estat proscrit. Perquè en l’odi a Raimon és on millor se substància la baula perduda entre el PP i la dictadura. És la prova del cotó perquè Franco emergeixi de sota maquillatge liberal. Avui es dóna la paradoxa que al PP se li ompli la boca amb el nom de l’edifici de convidats de la Copa de l’Amèrica (Veges-los i Vents), que és el títol de la cançó amb la qual va rescatar al poeta de Beniarjó del limb, i no obstant això li tanca les portes de la ciutat.
|
Traductor
Softcatalà © 1997-2006
|
|||||||
 |
