ENTREVISTA
Anna Pascual
Maki, bateria d’Obrint Pas
[@more@]
Anna Pascual
Maki, bateria d’Obrint Pas
Ximo Tomàs i Gómez (Maki) és, actualment, un dels membres del grup valencià de més èxit: Obrint Pas. Va nàixer a Banyeres de Mariola a la primavera de 1974 i ha viscut a Banyeres, València i Onil. Combina el disseny gràfic amb la música. Començà, amb 15 anys, tocant a l’Orquestra Electra Glide, formada per gent de Banyeres, Ibi i Onil. Un parell d’anys més tard, formà part de Kartutx (Bocairent), pioners del rock en valencià. Va entrar en Dropo, un grup de rock en valencià que començava, juntament amb Obrint Pas, a fer els primers concerts. La tornada de València va comportar l’inici de Banda Jachis però, sobretot, l’inici de Disidencia, un grup del qual encara forma part col·laborant en la logística (dissenys, web, etc.). Obrint Pas és ara el seu present.
– ¿Quan comencen les teues inquietuds musicals i per què et declines per la percussió i aquest estil de música?
– De menut solia passar les revetles de les festes de La Cope, el meu barri, mirant el bateria del conjunt que tocava. A diferència de la resta de xiquets, que sentien predilecció per les motos, el futbol o els jocs bèl·lics, a mi em captivava tot allò que fóra un tabal, un timbal, uns platets o qualsevol cosa que fera soroll al colpejar-la. Sempre recordaré els bonegons de ma mare perquè li foradava el sofà amb les agulles de fer punt, fent com que tocava els timbals. M’agradava molt la música, sobretot aquella on els instruments de percussió prenien protagonisme: des de les marxes mores, fins al rock dur, passant per una batucada o, fins i tot, per una samba o una rumba. Recorde que, de qualsevol cosa que m’envoltava, feia un ritme. Encara ho faig, de vegades sense adonar-me’n. Supose que és el meu destí.
– Un dels projectes més important ha sigut el grup Disidencia, el qual ha tingut un gran èxit amb cinc discos al carrer (La solución está en tus manos, 1997; Apología de lo evidente, 1998; Novus Ordo Seciorum, 2001; Bienvenidos a Occidente, 2002; Hablarán de las piedras, 2004). ¿Quines eren les teues intencions al formar aquest grup i com valores la teua trajectòria en ell?
– Disidencia va començar com comencen tots els grups de rock: quatre amics que, motivats pels mateixos gustos musicals i amb unes mateixes inquietuds socials i polítiques (en aquell moment tots quatre erem insubmisos al servei militar obligatori), decideixen formar un grup i versionar els seus referents. En el cas de Disidencia, vam tindre l’oportunitat d’enregistrar uns quants discos i vam passar de versionar els grups que admiràvem, a compartir escenari amb ells. A Disidencia li he dedicat una dècada de la meua vida. Han sigut més de 500 concerts i dues gires que ens van dur a Mèxic, Alemanya, Suïssa, Àustria i França. Han sigut més de 40.000 discos venuts i milers i milers de quilòmetres recorreguts. Han sigut deu anys de conéixer món, d’intercanviar cultures, de reforçar lligams i d’establir relacions que perduraran per sempre.
– Has portat avant altres formacions com ara Banda Jachís i col·laboracions amb altres grups en gires i concerts. ¿Com han estat aquestes experiències i quines han sigut les teues motivacions per a portar-les a terme?
– Des que tinc ús de raó, mai he estat sense fer música. Primer va ser Kartutx: recorde que participàrem al primer Festival Tirant de Rock, a la plaça de bous de València, i va ser tot un esdeveniment per a mi. Vaig passar per Dropo, de València, on tambe feiem servir la nostra llengua per a transmetre les nostres inquietuds. I Banda Jachis va ser un projecte paral·lel a Disidencia. De fet, tots els membres de Disidencia hi hérem. Vam enregistrar dos discos, Qué pasa en el mundo i Intereses creados, que van tindre una molt bona acollida a l’Estat espanyol. Durant dos anys, vam estar de gira quasi continuada amb Banda Jachis, deixant un poc de costat Disidencia.
Crec que totes les experiènces són bones: tocar diferents estils musicals, fer-ho amb músics diferents, moure’t per diferents circuits… Tot ajuda a créixer com a músic i, a més a més, també t’adones d’allò que realment vols fer, amb quines coses et quedes i quines deixes de banda.
– Fa al voltant d’un any que ets el bateria d’Obrint Pas. ¿Com va sorgir aquest projecte i per què vas fer aquest canvi de grup?
– Amb Disidencia vam tindre una sèrie de circumstàncies, com ara el saturament, l’estancament, la mala sort amb el darrer treball discogràfic… Fins i tot una mica d’esgotament físic i psíquic, que van desembocar en la necessitat de fer una aturada «biològica». Aquesta aturada indefinida ens oferia la possibilitat de treballar en projectes personals que, en principi, no tenien cabuda en Disidencia. I una sèrie de casualitats van fer possible la meua incorporació a Obrint Pas. Va ser curiós perquè, sense arribar a conéixer-nos personalment, durants els anys que vaig viure a València, la gent d’Obrint Pas i jo coincidíem als mateixos concerts, a les mateixes manifestacions, als aplecs, ens movíem i anàvem als mateixos llocs… Fins i tot vam arribar a tindre amics i companys comuns.
– Sempre has format part de grups i projectes els missatges dels quals han estat crítics i han tingut un gran contingut reivindicatiu. ¿Per què? ¿És així com entens la música?
– És així com entenc la vida. Visc a una terra de revoltes populars. Vinc d’una família de treballadors, d’uns avis que van perdre la guerra al 39. Sempre he tingut un fort compromís i una forta consciència de classe. Intente ser conseqüent amb la meua forma de veure les coses i veig en la música un important instrument de reflexió i de conscienciació.
– Obrint Pas està batent tots els rècords de vendes i concerts d’un grup valencià que canta en valencià. ¿Feu la vostra música conscients de la repercussió dels vostres missatges?
– Últimament la cosa ens va prou bé. Hem tingut la gran sort d’arribar no només al públic d’on es parla la nostra llengua, sinó que hem pogut traspassar fronteres tocant arreu d’Europa. Això és molt important per a nosaltres perquè volem demostrar-nos que la música en valencià no ha de ser només per a valencianoparlants. És cert que cada vegada som més conscients de la repercussió de les nostres cançons, però sempre intentem fer-les segons allò que sentim en cada moment. Fem cançons sobre la nostra visió del món, del nostre país i de les persones que l’habiten. I, per tant, de les seues injustícies, de les seues pors i les seues lluites.
– ¿Quins plans teniu per als pròxims mesos?
– Amb Obrint Pas he realitzat ja un centenar de concerts amb cites importants en llocs emblemàtics com ara Amsterdam, el Sahara, Berlín, Barcelona, Madrid, Zuric, Bilbao, Compostel·la, Sardenya, Saragossa o Londres. Tenim pensat fer un nou disc que eixirà publicat la primavera del 2007. Ara estem fent una gira llarga per tot Europa que, amb sort, també ens portarà a l’Amèrica del Sud.
– ¿El fet de cantar en valencià ha comportat un problema en la projecció d’Obrint Pas o ha conseguit que el grup es cree un segell d’identitat amb la llengua?
– Per a nosaltres, cantar en la nostra llengua és un fet normal, o almenys crec que així hauria de ser-ho. Obrint Pas creu, i així ho fa, que s’ha d’intentar arribar a tot el món amb la llengua pròpia. Ens han educat amb molts tòpics i complexos respecte d’aquest tema i sempre se’ns ha dit que només cantant en anglés o castellà pots arribar a més gent. Amb Obrint Pas estem treballant per poder-ho fer en valencià.
– Amb tot el que comporta pertànyer a un dels grups més sol·licitats del moment, ¿ha canviat la teua vida o els projectes personals que tenies abans d’entrar al grup?
– Obrint Pas té un volum d’actuacions importantíssim. Això implica molta dedicació i, de vegades, un poc de sacrifici també. No ha significat un gran canvi, ja que porte uns quants anys a la carretera, però sí que he notat un increment d’eixides i, amb tot això, una reducció del temps lliure per a veure els amics i les amigues, la família i per a estar amb la meua companya. Pot ser tot això siga el més difícil. Fa unes setmanes van coincidir les –per a mi, tan estimades– festes de moros i cristians amb una gira per Alemanya que acabava l’1 de maig a Berlín. Sóc de la filà d’Estudiants des que vaig nàixer i mai no havia faltat en 30 anys a unes festes de Sant Jordi. He de reconéixer que, tot i l’èxit de la gira alemanya, va ser dur no poder ficar-me el vestit de fester i escoltar la música d’El bon humor.
– Per acabar, ¿voldries dir als lectors del Barcella alguna cosa més?
– A títol personal, i ja que em doneu l’oportunitat, voldria donar un toc d’atenció a La Crónica de Banyeres, que «pretén» ser el periòdic del nostre poble i «la voz y el reflejo de todos los banyerenses», segons s’autoproclama la publicació. Un toc d’atenció perquè no van ser ni dues les línes escrites de la crònica del concert d’Obrint Pas a Banyeres el passat setembre. Un concert que va reunir més d’un miler de persones (no recorde tal poder de convocatòria a cap concert o revetla de Banyeres) vingudes des de diferents punts del País Valencià, bé amb autobusos organitzats o bé per iniciativa pròpia. Un concert que va comptar amb un altre grup musical de Banyeres, a qui no se li va fer gens de cas. Un concert on va col·laborar gent de Ressons: un grup de dolçaines i percussions format per músics de diferents poblacions al voltant de la Mariola on, evidentment, torna a haver-hi gent del nostre poble. Va ser un concert de caràcter festiu, però també de caràcter reivindicatiu, on es van donar cita diferents generacions que van vindre per a gaudir de la música, de la nostra cultura, de les nostres arrels i per a reivindicar l’ús de la nostra llengua, precisament allò que falta en la publicació que pretén ser «la voz y el reflejo de todos los banyerenses». La veu i el reflex dels banyerencs que ens vam reunir aquella nit, afortunadament, va per un altre camí.
Tornar a la portada del número 28
de societat
X Aniversari d’El Braçal
Grup de dolçaines i tabals El Braçal
El grup de dolçaines i tabals El Braçal, de Banyeres de Mariola, fundat a l’octubre de 1996, ha desenvolupat des de llavors una tasca cultural amb finalitats com les de donar a conéixer per tot arreu instruments típics valencians –como ho són la dolçaina i el tabal–, el foment i creació de peces musicals, etc. Al grup ha tingut cabuda qualsevol persona, sense limitacions d’edat, sexe, condició social, etc.
L’evolució del grup ha estat considerable. Va partir d’un nombre de membres reduït, que ha augmentat amb el pas del temps fins arribar actualment a 30 músics. S’ha fomentat també la creació d’una escola per al ensenyament d’aquests instruments i també d’altres, generalment de percussió. L’escola ha estat nodrint-se, fins i tot, de persones de fora del nostre poble. Actualment hi ha més de trenta-cinc alumnes i tres professors (dos de dolçaina i un de percussió).
De fet, en cada inici de curs hi ha veritables problemes a l’hora adaptar l’horari a causa de la quantitat de alumnes que, any rere any, s’incorporen, tant en l’aprenentatge de la dolçaina com en el del tabal. Aquest és un indicador palés que el grup està «viu», atés que cada vegada hi ha més membres que procedeixen de l’escola, una vegada assolida la seua «majoria d’edat», musicalment parlant.
Aquesta tasca fa que molta gent jove del poble tinga uns altres al·licients a més dels merament lúdics i tòpics (pubs, discoteques, etc.) i puga destinar part del seu temps a activitats culturals com aquesta. Han pogut adquirir coneixements musicals i viatjar. De fet, hem actuat en infinitat de llocs per tota la geografia del País Valencià i, a més, fora d’aquesta frontera i de l’Estat espanyol: Albacete, Almeria, Eivissa, A Corunya, França, etc., sempre portant amb orgull el nom del nostre poble.
I no és gens fàcil, tot i que semble el contrari, crear, unir, mantenir i consolidar un col·lectiu de persones de diferents edats, oficis, perspectives, etc. No és gens fàcil trobar una compenetració i una perseverança en un bon nombre de persones si no es manté un ordre establit i una bona planificació. No és gens fàcil mantenir la il·lusió i les ganes de fer les coses bé si no hi ha una aportació per part de cadascun dels components que integren el col·lectiu.
Amb tot, la major part d’aquestes premisses han estat complides pels components que actualment formen el grup de dolçaines i tabals El Braçal, sense oblidar que també han existit desànims, frustracions i, malauradament, membres que han abandonat aquest camí, cosa que ens ha fet recapacitar com és de dur, de vegades, mantenir una afició. Perquè, no ho oblidem, cap dels components del grup es dedica en exclusiva a aquesta activitat.
Malgrat tot, el grup complirà aquest any 2006 els seus primers 10 anys d’existència i el balanç, en general, pot considerar-se molt positiu.
Per tot això, volem realitzar aquest any diverses activitats destinades principalment a fer festa i donar a conéixer més profundament, si cal, la dolçaina i el tabal. Aquestes activitats volem dedicar-les al poble de Banyeres de Mariola i a tots els qui han apostat per aquest grup i aquests instruments.
Finalment, volem assenyalar que el camí no ha arribat a la seua fi. Al contrari: no hi ha un horitzó marcat. No obstant això, mentre la gent seguisca escoltant aquests instruments, el grup no desapareixerà. Eixe és el nostre desig i el nostre objectiu.
Tornar a la portada del número 28
