ELS CAMPS ELECTROMAGNÈTICS I LA SALUT. LÍNIES D’ALTA TRENSIÓ I ESTACIONS BASE DE TELEFONIA MÒBIL Inici
Ja fa algun temps que tenim a Xeresa estacions repetidores de telefonia mòbil i en un futur no massa llunyà, si ningú no posa remei, una línia d’alta tensió creuarà el terme municipal suportada per torres de 40 a 50 metres d’alçada.
Aquest tipus d’instal·lacions estan generant molta polèmica per la incidència que les ones electromagnètiques que generen tenen en la salut pública, a banda de l’impacte ambiental, estètic i del perjudici que pot ocasionar als llauradors en les parcel·les dels quals s’hagen de plantar les columnes metàl·liques. Malgrat això, en una societat en constant desenvolupament tecnològic i comunicatiu, a més d’econòmic i turístic, aquests muntatges ja són considerats, més que necessaris, imprescindibles.
Hi ha almenys tres circumstàncies que fan de les ones electromagnètiques un magnífic representant de la situació socioeconòmica que vivim. En primer lloc es poden associar a les línies d’alta tensió, que les produeixen. Aquestes línies són les venes i artèries que transporten l’energia sense la qual el nostre sistema es col·lapsaria. En segon lloc representen l’última fase d’expansió de consum del sistema. En tercer i últim lloc són un exemple clar de com ens enfrontem a la incertesa. Hem de trobar estudis concloents que ens demostren, sense cap gènere de dubtes, que els camps electromagnètics a partir d’una certa intensitat i distància són, o no, perjudicials. I mentre esperem l’estudi definitiu farcim el territori ignorant el més elemental principi de precaució.
Hi ha una demanda contínua d’informació respecte als efectes dels camps electromagnètics (CEM) sobre la salut humana. El Ministeri de Sanitat i Consum i les Conselleries de Sanitat de les comunitats autònomes reben nombroses peticions per a informar, avaluar o controlar els efectes dels CEM a fi de donar una resposta basada en l’evidència científica.Dels estudis científics publicat a hores d’ara, es poden extraure dues conclusions:
1.- Existeix un ampli consens en la comunitat científica en què no s’ha establit una relació de causa entre exposició residencial, o perllongada, a camps de freqüència industrial i riscos per a la salut humana.
2.- Existeix un ampli consens respecte a què no ha sigut i no pot ser demostrat que l’exposició a aquests camps siga absolutament segura.
A causa de la indefinició científica, la controvèrsia pública es manté. Açò s’observa en les contínues batalles dialèctiques (i legals) sobre càncers suposadament originats per l’exposició a camps de freqüència industrial i per la pública oposició que troba qualsevol temptativa de construir o augmentar la capacitat de línies elèctriques i la instal·lació de nous repetidors de telefonia mòbil.
La inquietud del públic es manté en base a informacions contradictòries difoses pels mitjans de comunicació, per la incapacitat dels científics per a garantir que no hi ha risc i per declaracions sobre la necessitat de continuar investigant per part d’autoritats científiques i governamentals.
L’alarma social també ha arribat al Consell de la UE, institució que després d’un dictamen de la Comissió Europea, ha publicat unes recomanacions sobre els camps electromagnètics, on s’admet per primera vegada, que una exposició intensa en la qual el cos absorbeix més de quatre wats per quilo pot "superar la capacitat termoreguladora del cos humà i generar nivells perillosos d’escalfament de teixits".
Però, de què parlem quan ens referim a irradiacions d’ones electromagnètiques?
Els CEM (Camps electromagnètics): tipologia i efectes
Un camp electromagnètic és una combinació d’ones elèctriques i magnètiques que es desplacen simultàniament i es propaguen a la velocitat de la llum tenint com a característica una freqüència i una longitud d’ona que les peculiaritza.
Així, són ones electromagnètiques tant la llum que veiem, com les ones emeses pels telèfons mòbils, els forns microones, els aparells electrònics, i els raigs X de les radiografies, entre molts d’altres tipus. Els fils d’alta tensió són també fonts d’ones electromagnètiques.
Alguns resultats d’estudis mèdics encara no consensuats per tota la comunitat científica, han relacionat patologies com la leucèmia, els tumors cerebrals, l’Alzheimer i el Parkinson, i altres símptomes més lleus com la fatiga, les migranyes, l’insomni, etc… amb la incidència d’ones que emeten fonts tant quotidianes com els telèfons mòbils, les línies d’alta tensió o les pantalles d’ordinadors.
A més, recentment, l’Organització Mundial per a la Salut (OMS) donant resposta a l’alarma social que està causant la telefonia mòbil, ha destinat sis milions de dòlars per a investigar si hi pot haver alguna relació entre els mòbils i el càncer de cervell.
Però s’ha de diferenciar molt la incidència sobre la salut que poden tenir els aparells de telefonia mòbil (terminals), que es col·loquen molt a prop del cervell, amb la incidència de les estacions base.
No es tracta de negar els impensables avanços que tant les telecomunicacions com el transport d’energia (cables d’alta tensió) aporten a la nostra societat. Però aquests avenços no han d’impedir veure els riscs associats, i fer-ho de manera objectiva i científica.
D’altra banda, cal esmentar també que les radiacions no són els únics efectes negatius que aquest desenvolupament comporta: els incendis provocats per les línies d’alta tensió, l’impacte visual i sobre la fauna i la flora, són altres de les conseqüències.
Tenir-les en compte és una obligació a l’hora de planificar la seua implantació en el territori.Línies elèctriques d’alta tensió, salut i leucèmia infantil
L’impacte sobre la salut dels camps electromagnètics de molt baixa freqüència, emesos pels cables de transmissió elèctrica, és un tema de debat en el món científic i també en la població de molts municipis.
Aquest tema va començar fa 20 anys, quan Wertheimer i Leeper, dos epidemiòlegs americans investigaven les causes de molts casos de leucèmia en una localitat a Denver, Estats Units. Van fer un estudi entre xiquets amb leucèmia i xiquets sans i van comprovar que els xiquets afectats vivien més a prop de cables d’alta tensió. En aquell moment els resultats van ser una sorpresa per a tothom.
Des d’aquest estudi se n’han fet molts altres a la població en general, xiquets i adults, i amb treballadors. Les evidencies més fortes són en els efectes per als xiquets.
En alguns estudis s’ha trobat un augment del risc en xiquets altament exposats.
Fins l’any passat nombroses comissions a països europeus i nord-americans havien conclòs que no hi ha cap risc associat amb l’exposició a CEM de molt baixa freqüència. Però l’any passat el NIEHS (Institut Nacional de la Salut Ambiental dels EE.UU) va avaluar les evidències científiques i el grup d’experts van concloure que possiblement els camps electromagnètics són cancerígens.
L’avaluació del NIEHS és la primera valoració "oficial" que diu que potser hi ha un risc en els xiquets altament exposats. En aquest tipus de situacions amb evidències contradictòries però amb un risc potencialment important per a moltes persones, es deu aplicar el principi de precaució.
En aquest cas, per exemple, s’hauria d’evitar construir escoles prop de cables d’alta tensió, o passar cables molt a prop de cases. També, instal·lar repetidors de telefonia mòbil prop d’escoles i cases.
Les persones que viuen prop de les línies d’alt voltatge estan exposades a nivells de radiació dotzenes de vegades major al límit legal. Els nivells enregistrats en algunes àrees van ser dues vegades major que el màxim legal permés per a persones adultes que treballen amb energia nuclear.
Eixe és un assumpte especialment important, perquè quan les radiacions electromagnètiques porten prou energia com per a trencar els enllaços en el material genètic de la cèl·lula (ADN) poden matar les pròpies cèl·lules, quedant el teixit danyat o mort. Danys menors en l’ADN poden provocar canvis permanents en les cèl·lules que poden conduir al càncer.
Si aquests canvis succeïxen en les cèl·lules reproductores poden originar canvis hereditaris (mutacions), amb el naixement de xiquets amb malformacions congènites.
Un altre aspecte a tenir en compte, segons Denis Henshaw, expert anglés en radiacions de baixa intensitat, són les partícules contaminants alliberades pels camps electromagnètics generats al voltant dels cables, que poden afavorir l’aparició de malalties.
Les seues conclusions contradiuen altres treballs semblants efectuats fins a la data, i xoquen amb el rebuig governamental britànic a la possibilitat que les línies d’alta tensió propicien malalties infantils. Sobretot càncer.
La quantitat de partícules radioactives que s’adhereixen a la gent que viu prop d’aquestes línies, pot ser quasi el doble del màxim permés. El camp elèctric atrau a la línia els químics tòxics que es troben en l’aire i els carrega amb una càrrega negativa alta, augmentant la seua capacitat per apegar-se a la pell i als pulmons de les persones que viuen als voltants.
Una vegada que entren als pulmons, aquestes molècules poden entrar al torrent sanguini i al final estar en diversos òrgans del cos on poden causar que es desenrotlle el càncer.
Els efectes poden estendre’s diversos centenars de metres en la dirección del vent. Els xiquets són especialment vulnerables al dany per radiació i contaminació, pel fet que tenen més cèl·lules en procés de dividir-se i de creixement que els adults. Tals cèl·lules tenen moltes més possibilitats de convertir-se en cancerígenes quan són exposades a substàncies perilloses.
Està clar que si hi ha fums del trànsit en l’aire prop de les torres d’alta tensió, les persones que viuen prop sofriran una exposició augmentada als contaminants a causa dels camps elèctrics. Aquest és el cas de Xeresa, on s’hi preveu que la línia d’alta tensió vaja paral·lela a l’autopista.
A més, com a cas particular, el funcionament dels marcapassos pot veure’s afectat per camps de freqüència industrial. En alguns ambients poden existir camps prou elevats com per a interferir el seu funcionament. La sensibilitat d’aquests aparells cardíacs i la gravetat dels efectes depenen molt del disseny i del model.
Els portadors de marcapassos que treballen o visquen en ambients on hi haja instal·lacions capaces de produir una interferència significativa haurien d’informar el metge que els va realitzar l’implant. Antenes de telefonia cel·lular (estacions base de telefonia mòbil) i salut humana
Les antenes de telefonia mòbil són elements per a l’establiment de comunicació entre usuaris de telèfons mòbils, i entre aquests i usuaris de telèfons convencionals.
Es troben formant grups instal·lades en terrats o parts altes d’edificis (en àrees urbanes), o en torres o pals sobre el sòl (zones rurals), a una altura compresa entre els 15 m i 50 m.
El conjunt d’antenes, cablejat i equips accessoris, formen el que es denomina una "estació de base". Cada estació de base només pot donar servei a un nombre limitat d’usuaris, cobrint una determinada regió geogràfica que constituïx la "cèl·lula". D’ací que el creixement del nombre d’usuaris i la necessitat d’abraçar cada vegada més regions de difícil accés, dotant-les d’un servei de millor qualitat, ha obligat a incrementar el nombre de tals instal·lacions. Aquests equips han contribuït a elevar significativament l’exposició dels ciutadans a CEM.
Les antenes radien feixos d’ones molt estrets en el pla vertical de l’emissor, i més amples en el pla horitzontal. Açò implica que la radiació cap a l’interior dels edificis sobre els quals estan instal·lades siga molt dèbil. Les persones que viuen, treballen o estudien en un edifici normalment reben una menor exposició de l’estació base situada en el seu propi edifici que la que rebrien d’una estació
base situada a diversos centenars de metres de distància.
Pel que fa a la radiació en espais pròxims a les estacions base, la densitat de potència en un punt situat en el feix d’ones depén de la potència radiada per l’antena i de la distància del punt a la mateixa. La densitat de potència a nivell de terra no minva amb la distància de forma regular fins que ens allunyem, almenys, varis centenars de metres de l’estació base.
La distància horitzontal a l’estació base és un factor molt menys important per a determinar la densitat de potència que l’alçària de l’antena i la seua potència. És necessari tindre en compte que els valors poden incrementar-se si s’agrupen diverses antenes en una mateixa estació base, o si en les proximitats existiren superfícies capaces de provocar reflexions significatives del senyal.
Hi ha alguns estudis experimentals que suggereixen que, encara que els camps generats per aquestes antenes són d’intensitat massa baixa com per a induir un efecte tèrmic notable en els teixits, l’exposició crònica a aquests CEM podria tindre efectes nocius derivats de la seua durada.
Entre aquests efectes cap citar la promoció de càncer, alteracions electrofisiològiques i canvis en la transmissió sinàptica (comunicació entre cèl·lules nervioses) o alteracions en la memòria a llarg termini.
Els CEM no es manifesten per als nostres sentits. No els podem oldre, sentir, vore o tocar. Els possibles riscs són intangibles, no es perceben de forma clara i directa i, amb freqüència es referixen a potencials conseqüències negatives a llarg termini. L’exposició a CEM es percep com un risc invisible però susceptible de ser controlat per les autoritats sanitàries.
Els possibles riscos derivats d’una exposició voluntària són més acceptables pels ciutadans que els involuntaris o els que depenen de les decisions d’entitats, siguen aquestes públiques o privades.
Prova d’això és la preocupació social per les línies alta tensió o per la instal·lació d’antenes de telefonia mòbil, en el rebuig de la qual per part d’alguns ciutadans hi ha raons evidents d’impacte visual. No es percep la mateixa inquietud per l’ús del telèfon mòbil que, per operar en contacte directe amb el cos, diposita major quantitat d’energia en els teixits que els altres sistemes citats.
En qualsevol cas, és molt diferent prendre voluntàriament decisions sobre deixar o no de fumar, o sobre utilitzar o no el telèfon mòbil amb la radiació que emet sobre el cap de l’usuari, per exemple, que veure’s sotmés a una radiació que el ciutadà no controla, l’origen de la qual, abast, potencia o possibles efectes, desconeix.
Pel que fa a la denominada "hipersensibilitat electromagnètica", la literatura científica menciona casos de persones que al·leguen sofrir reaccions adverses, com dolors inespecífics, fatiga, cansament, disestèsies, palpitacions, dificultad per a respirar, suors, depressió, dificultats per a dormir, i altres símptomes que atribueixen a l’exposició a CEM.
La població desconeix la naturalesa d’eixes radiacions que rep amb més intensitat el veí situat en l’edifici situat davant de l’antena. L’opinió pública no accepta aquesta incertesa i no entén els resultats epidemiològics en termes de probabilitat, o no es contenta amb una conclusió que no és més que una absència de conclusió.
A hores d’ara, no hi ha estudis epidemiològics sobre càncer i estacions base de telefonia mòbil.
EL PRINCIPI DE PRECAUCIÓ I LA COMUNICACIÓ DEL RISC
El principi de precaució es va definir com a principi fonamental en l’apartat 2 de l’article 174 del Tractat de la Comunitat Europea. El principi de precaució està directament relacionat amb la gestió del risc.
La seua aplicació ha de ser activa sense esperar a l’obtenció de resultats definitius. És evident que si un risc potencial és confirmat com real per l’evidència científica, no cap ja l’aplicació del principi de precaució, sinó l’adopció d’estratègies tècniques, polítiques i reguladores de control del risc.
El principi de precaució (Doc. Com 2.2.2000) s’aplica quan una avaluació científica objectiva indica que hi ha motius raonables de preocupació pels potencials efectes perillosos sobre la salut o el medi ambient a pesar dels nivells de protecció adoptats.
La intervenció basada en el principi de precaució ha de ser: – La protecció de la salut pública ha de prevaldre de forma incontestable sobre altres consideracions econòmiques. Però, és això el que fan els nostres polítics i les grans empreses?. No, i ho justificaran parlant-nos de solidaritat i de qualitat de vida. El que passa és que els "solidaris" (nosaltres) rebem com a compensació un bon deteriorament de la nostra "qualitat de vida”
La "pela" és la "pela", i des d’ara endavant, l’euro és l’euro. El nou déu dels europeus ha nascut i l’hem d’adorar, encara que això ens coste allò que els diners no poden pagar.
Vicent Puig[@more@]
