Les bones festes
comencen a la vigília.

     La festa d’avui és de les grosses i la Mare de Déu desitja que tothom la celebri. Els qui no l’observen perden totes les collites, i els fills i el bestiar els naixeran esguerrats, contrafets i amb poques condicions físiques per a poder viure.      Es pot dir que arreu, si en arribar el dia d’avui les feines de les messes encara no estaven enllestides, per pressa que portessin hom feia festa semblantment com per Sant Joan i per Sant Pere, així com no es deixava de treballar cap diumenge ni altra festa entre setmana.      L’Església commemora la mort de la Mare de Déu. En alguns temples hom munta un túmul que figura el llit de mort de Maria. D’ací que el poble qualifiqui la festa d’avui de la Mare de Déu del llit. També l’anomena la Mare de Déu d’Agost.      Generalment guarnien llit de la Mare de Déu totes les esglésies dedicades a Maria i moltes d’altres, encara que no la tinguessin per titular. El disposaven de manera que oferia la forma d’un altar en el qual es celebrava el sacrifici de la santa missa durant tota l’octava de l’exposició.      El costum de guarnir el llit de la Mare de Déu ja es practicava en el segle XVI, segons consta en la documentació de la parróquia del Pi. El pare Narcís Camós, parlant de la catedral de Girona en el seu Jardín de María escrit l’any 1657, diu que ja s’hi guarnia i que es celebrava així mateix la processó de l’enterrament.      A la parróquia de Santa Maria del Mar guarnien un llit de la Mare de Déu amb quatre pilars, al cim de cada un dels quals hi havia un angelet. La [786] gent deia que anava a veure aquella senyora que dormia i tenia quatre criatures que no sabien si plorar o riure. Havia estat corrent situar, al voltant del túmul, infants vestits d’àngel, els quals simulaven vetllar la Mare de Déu, sovint asseguts en tinells disposats al capçal del llit. La gent deia, d’aquests túmuls, que no eren pagats amb tot l’or del món, perquè eren fets amb carn humana, que no té preu. També guarnia un túmul semblant la parróquia del Pi, però que no era tan ric ni gaudia de tanta fama i popularitat com el de Santa Maria.      Fins a mitjan segle passat el llit que guarnien a la parróquia de Santa Maria del Mar era propietat de la confraria dels mestres sastres i ostentava gravats els senyals i insígnies d’aquest organisme.      Era creença general que les agulles que havien servit per a endegar el coixí del llit de la Mare de Déu cobraven la propietat de guarir de migranya i de mal de cap en general. Portades per aquesta creença, acudien al temple moltes feligreses per l’afany de poder clavar agulles al coixí. El llit solia estar exposat tota la vuitada. Un cop finida aquesta, anaven a ajudar a desfer-lo per poder recollir les agulles que havien clavat al coixí, a voltes amb excessiva profussió.      Als qui feien una petita almoina per al culte, a la parròquia de Santa Maria del Mar, els donaven un paperet amb tres agulletes de cap molt petites. Hom les anava a clavar al coixí del llit de la imatge de Maria. Se’ls atribuïa gran virtut per a guardar de mal de cap i combatre la migranya. Encara avui, que ja fa anys que no es guarneix el llit de la Mare de Déu, hom ven en una tauleta agulles beneïdes que posseixen la mateixa virut. Aquest costum ha fet que les agulles de cap petites siguin qualificades d’agulletes de la Mare de Déu. Qui sap si aquesta devoció pot estar relacionada amb el gremis dels agullers, que estaven establerts vora de l’església i que eren parroquians de Santa Maria.      Les dones de Manresa amagaven cabdells de fil sota del coixí perquè cobrés gràcia; l’anomenaven fil de la Mare de Déu i servia per a pronosticar el mal donat, l’embruixament, l’esperitament, el mal mirat i d’altres mals d’aquells que no entenen els metges. Es prenia la mida del malalt, des de la punta del dit gros del peu dret fins a la coroneta del cap, amb un tros de fil de la Mare de Déu, i es repetia la mesura del peu esquerre; si els dos fils eren exactes no hi havia malaltia, però per mica de diferència que es notés era indici d’anormalitat, i tant més greu com més grossa era. També es prenia la mida de la punta del dit del mig de la mà dreta, que és el dit del cor, fins a la canal del pit, i igual es feia amb l’esquerra, tenint els braços extesos.      Els túmuls i els llits parroquials propietat dels temples sembla que són moderns; abans la imatge de la Mare de Déu era ajaguda en llits corrents, rics i fastuosos que els fidels rivalitzaven a oferir, puix que era considerat com un honor (i era creença que duia ventura) poder dormir en el llit que havia ocupat la Mare de Déu. A Mallorca el costum ha subsistit bastant ençà i la noblesa competia per deixar els llits més rics de cortinatges i cobricels.      [787] A les Balears creuen que el qui posa el cap al coixí de la Mare de Déu resta guardat de migranya. Les mares el fan travessar per llurs fills caminant, cregudes que així es faran forts de cames i caminaran aviat i també que no es faran mal en caure.      Per les poblacions costaneres, on l’art de les puntes al coixí havia assolit gran importància, les puntaires curaven de guarnir l’altar de la Mare de Déu amb flors i amb tovalles, embellides amb riques randes, car tenien per patrona la Mare de Déu, perquè, com vam explicar el dia de Santa Anna, la consideraven la fundadora de l’art de les puntes al coixí.      A Mallorca guarneixen els llits de la Mare de Déu amb gran profussió d’alfàbregues, que les dones procuren que siguin ben grosses i rodones. Perquè es fessin ben ufanes posaven al fons del test en què volien plantar l’alfàbrega un sostre de closques de cargol de boca enlaire, i al damunt terra de bosc. En regar-la els cargols s’omplien d’aigua i mantenien una humitat i una frescor que afavorien el desenrotllament de la planta. Els voltants del llit semblaven talment un jardí.      En molts indrets de València és costum adornar el llit de la Mare de Déu amb profussió de testos d’alfàbrega. El veïnat té interés a obtenir alfàbregues ben grosses a fi de poder-les lluir amb l’ornament del llit. També s’hi porten maigs fets damunt de plats, per l’estil del que es fa amb els monuments dels dies sants.      A Vilanova i La Geltrú encatifaven el sòl de l’església amb espígol. La gent, passada la festa, el recollia per fer-lo cremar quan es produïa una tempesta, creguda que així allunyava els llamps i els trons. Només servia per a aquest efecte l’espígol beneït aquest dia i precisament en l’església de La Geltrú, i era tant més bo com més a la vora de la llitera de la Mare de Déu havia estat.      A Morella el pavorde de l’altar de la Mare de Déu encara enrama el temple encatifant-lo de sàlvia i d’espígol que desprenen una flaire molt agradosa que perfuma tota l’església.      Antigament, en acabar la funció religiosa, ningú no sortia del temple. El fidel que seia al cap del primer banc s’aixecava i es dirigia amb certa cerimònia al del seu costat, el saludava amb la testa, li allargava la mà i li deia: «Un bon dia que ens do Déu.»      El saludat responia amb les mateixes accions i paraules, es girava a l’altre fidel immediat i repetia la salutació, i així ho feien els altres fins que s’havien saludat tots. Aquest costum havia estat general i comú a un gran nombre de festes, i més enllà encara es feia sempre. Ara fa un segle que encara es feia a la Seu de Barcelona. Així com a la darreria del costum es limitaven a una salutació reverent, antigament els fidels es besaven les galtes o el front entre els del mateix sexe, puix que abans a l’església s’asseien els homes a un costat i les dones a l’altre. Conta la llegenda que una vegada la reina muller del rei En Jaume I hagué de besar una bagassa repulsiva que, sense que s’adonés, se li havia assegut al costat intencionadament per tal de rebre un bes de llavis de la reina. La gran dama es dolgué del fet al [788] seu espós, el qual, a fi que el cas no es repetís, manà que les dones de vida irada vestissin de manera diferent que permetés distingir-les de les dones honestes. Les obligà a ocupar a l’església un lloc especial, separades de l’altra gent, i féu aparellar un lloc propi per a les persones reials perquè en assistir als Sants Oficis no s’haguessin de confondre amb la multitud.      Havia estat general la celebració de processons per dins del temple, en les quals hom passejava el llit de Maria amb la imatge jacent, o només una part si el túmul era massa pesant, voluminós o de mal portar.      Les parròquies de Santa Maria del Mar i del Pi celebraven la processó del trànsit de la Mare de Déu pel carrer. Era curta i no gaire important. Voltaven pels carrers més immediats al temple i feien un curs reduït.      A Cubelles feien una processó que simulava l’enterrament de la Mare de Déu. La Verge Maria estava representada per una donzella del poble, que era conduïda en baird com si talment fos morta. Aquesta processó era coneguda a tota la contrada per la processó de la Mare de Déu viva. Hom creia que la donzella que feia el paper de Mare de Déu trobava un bon marit, gaudia d’un bon matrimoni, moria vella i en el seu llit, com la Mare de Déu, és a dir, que no moria de manera violenta.      A Torroella de Montgrí feien una processó que voltava pels principals carrers de la població. Al matí, l’ermità de Santa Cristina passava per totes les cases del carrers que havia de recórrer la processó i els donava dos rams d’espígol, perquè a la tarda poguessin enramar l’entrada. També donaven agulles de les que havien servit per a apuntar el coixí de la imatge i que hom creia que guaria la migranya.      A les Borges del Camp, durant el dia d’avui i la seva vuitada, la gent anava a besar els peus de la Mare de Déu morta. El dia que compleix la vuitada es feia com una processó, que volia simular l’enterrament, per la qual hom tornava la imatge al seu nínxol.      Pel Rosselló havia estat general la celebració d’una processó en què les pavordesses de la Mare de Déu portaven el tabernacle, les dues entrants al davant i les dues sortints al darrera. Així feien llur presentació les noves pavordesses, les quals no prenien possessió, però, fins pel dia de la festa major, en què sortien a traure ball, en les poblacions on la festa era posterior a la data d’avui. El costum va subsistir fins a l’any 1908, en què foren suspeses les processons a França.      La processó de l’Assumpta ja es celebrava l’any 1344, en què foren dictades les ordinacions de cort pel rei En Pere III el Cerimoniós, en les quals hi fa referència en tractar dels paraments sagrats reials.      El rector de la parròquia del Pi de Barcelona venia obligat a donar berenar a tota la comunitat, als obrers i als servents del temple. Sembla que aquesta obligació havia estat general entre les parròquies barcelonines quan celebraven llur festa principal i les més importants. Havia donat lloc a molts abusos, motiu pel qual gairebé arreu fou substituïda per la cera que havien de cremar els qui es beneficiaven del privilegi, la qual pagava el rector en lloc de berenar.      [789] Les nostres àvies, quan eren fadrines, creien que si durant cinc anys seguits assistien a la festa religiosa de la Seu, es casaven, tot al més, l’any que complia els cinc.      S’havia celebrat una fira per les places del Beat Oriol i del Pi. S’hi venien especialment ventalls. La veu popular deia que només n’hi anaven a comprar les males mans que ja havien fet malbé o malmès el que havien comprat per la fira de Sant Cristòfol o per la de la Mare de Déu del Carme. Aquesta invectiva popular feia que els qui s’estimaven s’asbtinguessin de comprar ventalls en aquesta fira, per no passar per malmetedors o per perdedors de ventalls. A la placeta del Pi o del Campanar s’hi havia muntat gronxadors i cavallets.      També es feia una fira de quincalla i d’altres galindaines pels voltants de Santa Maria.      Per les portes de les esglésies on es guarnia el llit de la Mare de Déu, els venedors ambulants venien l’auca de la vida de Maria Santíssima, que hom comprava com una mena de llibre de devoció a base de gravats.      Avui celebraven junta la majoria de les confraries i germandats, especialment les que estaven dedicades a la Mare de Déu. Tenien les reunions en els cors de les esglésies on estaven vinculades.      A Prades, en el segle XIV, s’havia representat un misteri de l’Assumpció de la Mare de Déu. Es desenrotllava en quatre nuclis o escenaris: una barraca que figurava la casa del consell dels jueus; una altra que simulava l’infern, en el qual la consueta indicava que havia d’haver-hi una enclusa i un mall, per tal de fer força terrabastall quan convenia; un altre escenari figurava la casa de la Mare de Déu, amb un oratori a la part de fora i un llit ben encortinat i endomassat a l’interior. Més enllà hi havia una urna que havia de servir de sepulcre de Maria. Un altre nucli representava el Paradís, on residien Jesús i els sants. Estava format per robes riques i vistoses, amb ratlles blaves damunt d’un fons blanc, i gran profusió d’altres ornaments que respiressin goig i alegria.      En iniciar-se la representació sortien tots els personatges que hi prenien part en llarga comitiva i anaven a instal·lar-se al lloc que els pertocava, des d’on havien de fer llur paper. Davant de tot hi anaven els diables, presidits per Llucifer. Els seguien els jueus. Darrera d’ells venia un àngel que feia música amb instruments de corda i precedia a Jesús, el qual portava una palma a la mà i anava tot voltat d’àngels i àrcàngels, profetes, patriarques, verges i sants que, en gran nombre, li feien seguici. Seguia la Mare de Déu voltada pels apòstols, presidits per Sant Pere, qui portava les claus amb l’emblema que el sombolitzava, segons la iconografia popular. Sant Joan feia costat a Maria. Seguien en darrer terme unes devotes dones que feien companyia a la Mare de Déu i l’acompanyaven fins a casa seva.      Començava la representació amb un plany del rabí, que es dolia de la preponderància de Maria i convocava consell per tal de prendre un determini encaminat a anul·lar la força de la Mare de Déu. Feia una crida per [790] la qual convocava als jueus. Feta, la crida, els jueus que trescaven per l’espai destinat al moviment de la facècia acudien a la casa del rabí i convenien, amb un curt diàleg, cremar el cos de Maria així que morís.      L’altra escena es desenrotllava entre Maria i Jesús. Sortia la Mare de Déu de casa seva, s’agenollava a l’oratori que hi havia part de fora de la porta, i feia una oració per la qual demanava al seu fill que no la desemparés i que se l’emportés al Paradís amb ell, puix que estava cansada de viure. Jesús venia del Paradís, dialogava una mica amb la seva mare i li lliurava una palma. Així que la rebia es produïa un gran brogit, que feien els diables des de l’infern per tal d’exterioritzar llur enuig. Sant Joan es presentava, trucava a la porta de casa de la Mare de Déu, dialogava amb ella i li expressava el seu sentiment perquè volia abandonar  aquesta vida i deixar-lo a ell i als altres deixebles del seu fill.      L’altra escena la feien els diables. Llucifer, molt furiós, tractava de desbaratar l’Assumpció de Maria; a tal fi cridava al diable Startot i li manava que anés trobar Maria. El vassall es posava a tremolar i deia que no s’hi veia amb cor. Llucifer s’indignava de la covardia del seu súbdit i manava als diablons que se l’emportessin a l’infern. Cridava aleshores al diable Barit, que li feia la mateixa contesta que el primer, i també manava que el conduïsin a l’infern. I igual passava amb un altre diable anomenat Beemont, fins que, finalment, cridava en Mascaró. Aquest no es negava anar-hi com havien fet els [791] altres, però deia que li feia molta por i que dubtava de l’éxit. El diable s’acostava vers la casa de Maria tot tremolant; però, davant l’acció de la palma que portava la Mare de Déu, fugia esporuguit.      Acudien els Apòstols per assistir a l’enterrament de la Mare de Déu. Sant Joan, que por tava la palma que li havia donat Maria, l’oferia a Sant Pere com a més vell i més venerable; ell, però, la refusava i deia que ningú no la podia dur sinó sant Joan. Entre els rabins, en saber-se la mort de la Mare de Déu, es produïa un gran renou i avalot i tractaven d’apoderar-se del cos de Maria. Així que el rabí s’acostava al llit, restava com encarcarat i sense poder-se moure a discreció. Els altres esdevenien com orbs, és a dir, sense veure-hi gens. El rabí, en sentir-se impossibilitat, acudia a sant Pere, que el tenia allí a la vora, i li demanava protecció. El sant deia que comptés amb ell si renunciava a la seva religió i es feia cristià. El rabí hi accedia i, convidat per l’apòstol, feia una pública renúncia de la seuva fe mosaica i reconeixia el cristianisme. Sant Pere li deia que així ho prediqués a la seva gent. El rabí s’adreçava als seus adeptes i els prometia que recobrarien la vista si es convertien, i així ho feien.      Després de l’enterrament, Jesús baixava del Paradís acompanyat de gran nombre d’àngels, arcàngels, profetes, patriarques, verges i molts sants. Sant Miquel prenia l’ànima de la Mare de Déu i sel’enduia cap al Paradís enmig de grans espetecs de focs esclafidors i corredors. I, un cop al Paradís, Jesús la coronava. Gairebé tot el misteri era cantat; la part dialogada restava únicament reservada als rabins i als diables. Cantaven diversos cors amb melodies diferents.

     [792] Com un complement d’aquest misteri, sembla que s’havia figurat un cantoral, el qual representava una croada a la Terra Santa que acabava amb uns sonus a la Mare de Déu, que venien a tenir un sentit de goigs, per bé que no poden ésser considerats com a tals pel seu tall poètic, per la mesura i pel conjunt de la forma. Hi eren representats els reis de França, d’Anglaterra, d’Aragó, de Castella, de Navarra, de Portugal, de Xipre, de Nàpols, de Sicília, el senyor d’Emília, a més de moros i encara d’altra gent. Aquest afegit al misteri de l’Assumpció resulta completament balder i impropi. Sembla ésser posterior al misteri i devia produir-se sense acció, com un recitat musical en què intervenien diferents persones, i de manera rapsodiada.

     La ciutat valenciana d’Elx representa encara cada any un notable misteri de l’Assumpció de la Mare de Déu, que constitueix un dels documents de teatre medieval més interessant i millors que es conserven i, tant considerat des del punt de mira literari com melòdic, enclou un mèrit de valor arqueològic. Consta documentalment que el misteri ja es representava el 1353; el text del segle XIV sembla ésser l’inicial, el qual probablement fou musicat la quinzena centúria, i des de la setzena es canta polifònicament, segons es dedueix dels estudis musicals fets del document. La consueta actual fou manuscrita el 1625, i amb posterioritat s’hi ha fet diverses addicions.

     La tradició explica de manera meravellosa la presència i patronatge de la Mare de Déu de l’Assumpció a Elx. Un dia el guaita que vigilava la mar s’adonà que s’acostava un objecte tot estrany. Va atansar-se a l’aigua i veié que era una caixa en forma de nau, de la qual es desprenien un gran devessall de clarors molt brillants i de colors molt diferents. Damunt de l’arca veié escrites unes lletres que deien: Sóc d’Èlice. Va donar compte del [793] cas a les autoritats. Fou oberta la caixa i dins van trobar-s’hi la imatge de la Mare de Déu, que fou adoptada per patrona de la població i que sempre més ha comptat amb devoció fervorosa.

     El 1609 el Consell municipal es va comprometre a celebrar cada any la festa solemne.      A l’església de Santa Maria de l’Assumpció on es celebra, posen un caminador o rampa que comença a la porta principal i acaba al creuer i presbiteri, on hi ha un cadafal. A l’esquerra hi ha la tribuna per a l’Ajuntament, i a la dreta, tres sillons per al Cavaller noble portaestendard i els dos obrers selectes. En les columnes de la nau principal s’hi posen tres al·legories: la porta, la creu i el sepulcre. Tots els altars resten desguarnits; hom en treu les ares i s’hi posen els espectadors, igualment que si es tractés d’un teatre. Un teló pintat al fons amaga la bastida i la maquinària de la tramoia.      L’anomenada festa s’executa com mana la consueta del 1639. Comença a la tarda de la vigília, després de les vespres cantades en el cadafal. Els primers de comparéixer són els cavallers amb els dos obrers, la Mare de Déu, paper que representa un noi d’uns deu anys, i les verges mudes, interpretades per altres dos nois vestits amb túniques grogues, faixes vermelles i corones de flors. Porten coixins perquè la Mare de Déu s’agenolli. Els fa costat un infant vestit d’angelet.

     La música municipal els acompanya fins a la porta del temple. La Mare de Déu i els seus companyants canten agenollats davant de cada una de les tres al·legories. Seguidament pugen al cadafal, i la Mare de Déu s’agenolla als peus del llit, tallat en banús i argent. L’arxiprest, que està assegut en un silló damunt del cadafal, fa un senyal amb el mocador, i s’obre la porta del cel, per on apareix una magrana blanca que s’esbadella en vuit trossos i de [794] dins en surt un àngel, el qual baixa a poc a poc, amb una palma a la mà, que lliura a la Mare de Déu, i se’n torna tot seguit pel mateix camí.

     Per la porta principal del temple entra sant Joan acompanyat del cavaller i dels dos obrers. Entaulen un diàleg cantat amb la Mare de Déu, que lliura la palma al primer. Seguidament entra sant Pere, i fa com sant Joan, i després vénen els altres apòstols.      La Mare de Déu mor, s’obre la sepultura enmig del cadafal, uns apòstols hi posen la Verge, i els altres treuen d’amagat la imatge de la patrona d’Elx i la posen en el llit en substitució del noi que la representava.  

     S’encenen els quatre ciris de les pilastres del llit. L’arxiprest fa un senyal. S’obre la porta del cel i apareix l’Aracæli amb un sacerdot amb alba i estola blanques, dret, voltat de quatre àngels agenollats. Dos dels àngels sonen guitarretes que fan de tiple, un altre sona una guitarra que fa de tenor, i el tercer toca una arpa que fa de baix. En arribar al cadafal, el sacerdot rep l’ànima de la Mare de Déu, que es representa per una imatge petita. Els àngels i el sacerdot tornen a pujar tot cantant, i seguidament es tanca la porta del cel. Així s’acaba la funció del dia 14.

     L’endema, diada de la Mare de Déu, al matí se celebra la processó, en la qual hom porta la imatge de la Mare de Déu morta. Li apliquen unes parpelles de cera, com si tingués els ulls closos. Els devots de dins i de fora de la ciutat, des de les primeres hores del matí recorren el curs que ha de seguir la processó.  

     A dos quarts de vuit arriben a l’església el cavaller noble i els dos obrers, que vénen fent-li companyia des de l’ermita de Sant Sebastià els Apòstols, les dues Maries mudes i els àngels. S’organitza la processó, a la qual concorren diferents gamfarons, banderes i creus, sant Joan amb la palma i la Mare de Déu morta, portada per quatre apòstols, sota el tàlem que duen els altres apòstols.

     [795] El sacerdot que precideix la processó va acompanyat del diaca i subdiaca. Representa sant Pere. Porta el vestit del dia abans i una capa pluvial, perruca blanca, barba gris, nimbe de cartó daurat i les claus. El segueixen les Maries mudes i els àngels. Tanca la processó l’Ajuntament amb la banda municipal.  

     A les quatre de la tarda, després del rés, continua la festa. La Mare de Déu jeu al llit, que està col·ocat en el costat de l’espístola, i en el centre hi ha el sepulcre. Entra l’Ajuntament i ocupa el lloc que li està destinat. Vénen el cavaller, els obrers, els Apòstols, les Maries i els àngels acompanyats de la música, que va tocant. Els Apòstols pugen al cadafal, van a besar els peus de la Mare de Déu i comencen la cantúria, amb acompanyament d’orgue uns cops i de trombó uns altres.

     Abans s’hi feia la judiada. Consistia en un grup de jueus que compareixien tumultuosament al caminador i aparentaven voler impedir l’enterrament de la Mare de Déu. Sant Pere i sant Pau treien les espases i anaven a batre’ls. Els jueus es defensaven, i s’entaulava una lluita i una masega que acabava amb el venciment dels jueus, els quals es convertien i rebien el baptisme, que els administrava sant Pere amb la palma a la mà. Després s’agenollaven davant de la Mare de Déu i cantaven plegats amb els Apòstols. Aquesta nota donava molt de color a la representació, que resultava moguda i tumultuosa, tant, que desdeia del respecte i de la unció propis del temple. D’ací que fos suprimida.

     Després la clerecia de la parròquia, amb creu alta i ciris encesos, entra al cadafal i aleshores fa l’enterrament de la Mare de Déu, que és passejada en processó com al matí.      En haven acabat, a un senyal de l’arxiprest, s’obre la porta del cel, torna a aparèixer l’Aracæli, que va baixant com el dia anterior, amb el sacerdot que porta la imatge petita de la Mare de Déu, la qual representa la seva ànima, i entra a la sepultura, que està voltada pels Apòstols; torna a obrir-se la porta del cel, i apareix la Santíssima Trinitat, que es detura a cosa d’uns cent pams i canta. Seguidament l’Aracæli torna a pujar, però, en lloc del capellà, hi va la veritable imatge de la Mare de Déu amb els ulls oberts, és a dir, tretes les parpelles de cera. Mentre va pujant, entra per la porta principal del temple sant Tomàs, que es condol d’haver fet tard.      En arribar l’Aracæli prop de la Santíssima Trinitat té lloc la coronació de la Mare de Déu. El sacerdot que representa el Pare Etern deixa caure una corona d’argent que sosté amb un cordó damunt del cap de la imatge. La banda toca la marxa reial amb l’orgue. Les campanes toquen fort, la gent es lliura a exclamacions d’alegria, i així acaba la festa.      A Castelló de la Plana també s’havia representat el misteri de l’Assumpció, del qual es conserva el manuscrit en els arxius d’aquesta ciutat. Començava amb un diàleg entre la Mare de Déu i quatre àngels que li feien companyia. D’un núvol, que figurava la glòria, baixava l’arcàngel Gabriel i li anunciava que havia de pujar a la glòria Maria reclamava la companyia dels Apòstols, [796] que començant per sant Joan, anaven sortint ara un, ara l’altre, fins ésser-hi tots, excepte sant Tomàs. Sorpresos de trobar-se, s’adonaven de Maria, que jeia al llit, i sostenien amb ella una sentida conversa, després de la qual Maria pujava al cel. Un cop cobert el cos, apareixien les virtuts. Sant Pere i sant Joan sostenien un diàleg sobre quin dels dos havia de portar la palma a l’enterrament; el qual simulaven tot seguit fent com una processó, que voltava el cadafal tot cantant, fins que arribaven al sepulcre, dins del qual posaven el cos de Maria, i se’n tornaven cap a la ciutat. S’obria el cel, on apareixia la Santíssima Trinitat. Baixaven dos àngels, que se’n pujaven la Mare de Déu al cel, mentre altres àngels li tiraven flors. Maria era rebuda entre cançons i música de joia. Els Apòstols dialogaven amb sant Tomàs, al qual explicaven que Maria havia mort i que tots havien visitat el seu sepulcre, dins del qual se sentien càntics en senyal que els àngels entretenien el cos sant. Entre tots aixecaven la llosa i veien el vas buit, sense altra cosa que el vel que embolcallava a Maria. Sant Tomàs declarava que Maria no podia morir, i convenien que així devia ésser, per tal com n’eren testimoni les harmonies celestials que se sentien. I així acabava el misteri.      La vila valenciana de Bocairent té molta devoció a la Mare de Déu de l’Assumpta i cada any celebrava una lluïda processó que corria les vies més importants. Davant de la imatge de Maria i a certa distància hi anava un ninot de draps, muntat dalt d’un bastó, que figurava Mahoma de manera ben grotesca i ridícula. El veïnat, quan es trobava en una tribulació, s’encomanava a la Mare de Déu i feia la prometença de ballar una dansa especial i tradicional al seu davant durant la processó. Quan, per raó de les evolucions de la dansa, s’encaraven amb la imatge de Maria, feien una cara afable i riallera, i quan es giraven de cara al ninot vestit de moro, li feien ganyotes, treien un pam de llengua i li feien pam i pipa. Aquesta dansa singular era anomenada la Mahoma.      [797] El gremi dels flassaders i els dels corallers tenien per patrona la Mare de Déu de l’Assumpta. Llurs confraries estaven vinculades a l’església de Santa Maria del Mar i contribuïen notablement al lluïment de la processó que, temps era temps, s’havia organitzat el dia d’avui, puix que aquests gremis eren molt importants i sobretot molt rics. Les flassades catalanes gaudien de molta fama per molts pobles de la vella cultura llatina, car les nostres naus les exportaven arreu de la Mediterrània; tant és així, que en provençal i en d’altres parles llatines hom anomena encara catalanes les flassades, com un record de quan les fetes per nosaltres eren les més bones de totes. La nostra costa de Llevant, sobretot la Costa Brava, havia estat rica de corall i havia originat una indústria corallera molt important, la qual expandia així mateix llurs treballs per moltes terres que van donar fama a la coralleria catalana. Els nostres pescadors de corall, fins a temps relativament moderns, anaven  a corallar fins a les costes de Grècia. L’elaboració del corall havia aportat, antigament, crèdit i bons guanys.      També els velers o teixidors de seda tenien per patrona l’Assumpció de la Mare de Déu. En la capelleta que encara avui adorna la cantonada de la casa del col·legi d’Art Major de Seda, estatge gremial dels velers, figura una imatge d’aquest misteri marià. Els velers igualadins veneraven la Mare de Déu dels Àngels.      Els xaropers veneraven la Mare de Déu del Poncem, que hi havia en una capelleta de la façana d’una casa immediata al carrer d’En Bot i que portava un poncem a la mà.      Les pentinadores i les belleres, que així s’anomenaven les qui es dedicaven a feines conduents a donar bellesa i gallardia, avui feien llur festa que [798] dedicaven a Santa Maria Blanca. Les belleres i les pentinadores antigues, com a distintiu de llur ofici, tenien penjat a la llinda de llurs botigues uns cordons de llana vermella o carmesina amb una gran borla al cap. La riquesa del cordó i de la borla estava en relació amb la importància de l’establiment.      Els tinyetes o lladrets de l’antic mercat del Born veneraven la Mare de Déu i acudien a fer llurs oracions davant de la imatge de l’altar major de la parròquia de Santa Maria del Mar. Cada vegada que feien un bon negoci, és a dir, que aconseguien enganyar algú o prendre quelcom de certa importància, feien llum a la Mare de Déu servint-se d’una closca de cargol, a tall de gresolet, i d’un fil de cànem per ble. La closca la prenien d’alguna parada del mercat, i el fil, dels estricadors dels corders que estricaven a la vora de l’antiga Esplanada del davant de la ciutadella.      Els herbaires, que van pel bosc a cercar herbes remeieres, els pagaires, que fan pega de la reïna, els reïnaires, els trementinaires, els teiaires i rauters, que rauen la teia dels pins, i els escorçaires i d’altres petits oficis bosquerols i muntanyencs, s’encomanaven a la Mare de Déu.      La gent del Pla de Bages que s’havia d’embarcar reclamava la protecció de la Mare de Déu de Juncadella, patrona de navegants.      Els calafats tortosins veneraven la Mare de Déu sota el misteri de l’Assumpció.      A Ciutat de Mallorca, com també en d’altres poblacions de l’Illa Daurada, els pagesos i la gent del camp veneraven la Mare de Déu de l’Assumpta com a patrona i advocada.      Els qui havien d’acudir a apagar algun incendi s’encomanaven a la Mare de Déu perquè els guardés de cremar-se, i també la invocaven els qui patien de cremades, car, segons la tradició, el rei Herodes, en saber el traspàs de Maria, envià un estol de soldats a casa seva perquè s’apoderessin del seu cos i el cremassin. En arribar-hi es van trobar que l’enterrament, en el qual concorrien tots els apòstols, ja feia estona que havia sortit i qui sap ja on era. Enfurismats, van calar foc a la casa, però les flames se’ls van girar en contra, van cremar-los a ells i la casa restà intacta.      Segons la llegenda, quan duien les despulles de la Mare de Déu a la seva darrera estada terrenal, una allau de jueus furiosos volien robar el seu cos per cremar-lo. Al moment els ciagueren els braços i van restar tots manxols. Penedits, de llur mala intenció, van convertir-se i Maria els tornà els braços perduts, d’on que els manxols tinguessin la Mare de Déu per patrona.      Les nostres àvies reclamaven la Mare de Déu perquè els conservés l’agilitat i la joventut, i també perquè els esborrés la petajada del pas dels anys, puix que, segons la tradició, per efecte d’una gràcia que li concedí el seu fill Jesús, malgrat haver mort a l’edat de seixanta-dos anys, conservava la frescor de quan en tenia trenta.

     La festa de l’Assumpció de la Mare de Déu sembla que és la romanització d’una festa indígena, encaminada a festivar i celebrar el goig de les collites entre les messes i les veremes, és a dir, entre l’arreplega dels grans i cereals [799] i de la vinya; moment de pausa en la vida agrícola, durant el qual, segons una creença força estesa entre la pagesia, la terra està adormida i reposa com la Mare de Déu, cosa que pot venir a encloure la idea de la mare terra. S’ha dit també si l’Assumpta coincidia amb la Diana Artemisa, divinitat que guardava de les tempestats i de les pedregades, tan freqüents en aquest moment de l’any.

________________________

*     Costumari Català (1950), vol. IV (Estiu), Salvat Editores, Barcelona, 1984, p. 784-799. Transcribim només el text dedicat a l’Assumpció del dia 15 d’agost.