Cal escoltar la població afectada, i no limitar-se a donar un xec en blanc a les multinacionals del sector.
Fa uns mesos, el Sr. Joan Vila ens volia convèncer de les virtuts de la línia elèctrica de Mola Alta Tensió (M..A.T.) que es vol fer passar per la comarca, es carrega cultura del no. No dubto de la seva solvència tècnica, però crec que les seves posicions vénen motivades per altres consideracions, no pas tècniques precisament.
L’estudi d’impacte ambiental no es pot limitar a triar el color de les torres. Cal analitzar a fons totes les alternatives possibles i triar la millor, la que menys perjudiqui el medi.
ANTONIBORRA Per llegir l’article complert punxa en segueix
[@more@]
Per aprovar un projecte d’aquestes dimensions s’ha de prendre unes mínimes precaucions des del punt de vista ambiental. Així ho exigeix la legislació. El Tractat d’Amsterdam estableix l’obligació de seguir un principi de cautela en els projectes ambientals. Obliga a prendre les precaucions oportunes abans de causar el dany. Diverses directives europees estableixen també l’obligació de fer estudis d’impacte ambiental, que tinguin en compte totes les alternatives possibles abans d’aprovar un projecte que pugui tenir una incidència negativa en el medi ambient. Justament, en la denúncia promoguda pel GDT a Europa, pel tema dels purins al Baix Ter, un dels motius de condemna a l’Estat Espanyol fou l’incompliment d’aquesta obligació d’estudi suficient – i previ – de l’impacte ambiental. Aquest estudi, en la M.A.T., no es pot limitar a determinar el color de les torres, o a corregir alguns detalls del traçat: obligatòriament, ha de situar-se en el punt de partida (la necessitat d’un subministrament energètic de qualitat i suficient) per analitzar, una per una, totes les solucions tècnicament possibles. Només després d’analitzar-les totes, podrem determinar que una solució és millor que l’altra. El criteri ambiental ha de prevaler, per escollir una opció.
Ens cal realment una nova connexió internacional? En l’estudi d’impacte ambiental, no s’ha establert. Suposant que s’hagués de fer, cal establir-ne la dimensió, tipus, etc. Cal analitzar globalment quin traçat seria el millor: el de menys impacte.
Hem de considerar degudament la possibilitat, ben real, d’optar per la generació elèctrica descentralitzada, preferentment amb energies renovables; de potenciar l’estalvi, i reduir pèrdues en el transport elèctric, amb l’optimització les línies existents. El Sr. Vila reconeix que és possible soterrar la línia i també que, actualment, és possible optar per la corrent contínua, que no crea camps electromagnètics. Reconeix que, “mentre els francesos són a coll d’Ares, nosaltres som a Santa Llogaia” (Alt Empordà).
El tram de d’imminent aprovació arriba a Bescanó (Gironès), passant per la Plana de Vic i les Guilleries. Sabem on arriba, i on vol arribar – a Baixàs – però no sabem per on faran anar la línia després de Bescanó. S’actua amb la improvisació més absoluta. Sens dubte, aquesta situació esperpèntica ens confirma que, en aquest tema, continuem avançant a cops de sabatot, i que mentre s’aprova el tram fins a Bescanó ningú no sap quina giragonsa farà després la línia: si farà una passejada turística pels volcans de la Garrotxa i farà nit a Coll d’Ares, o si s’acabarà fent, a més de la línia de les Guilleries, una nova línia de 400 Kv des de Vic fins a Coll d’Ares (travessant l’espai natural de les Serres de Milany-Sta. Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt).
Certament, cap d’aquestes qüestions es considera en l’estudi d’impacte ambiental del projecte que ara es tramita: ni s’ensumen. Tampoc diu, és clar, que la línia dibuixarà un arc fatídic al voltant del Parc Natural del Montseny (reserva de la Biosfera), ni que afectarà la zona de les Guilleries, inclosa al Pla d’Espais d’Interés Comunitari (Xarxa Natura 2000) de la Unió Europea, i declarada Zona Especial de Protecció de les Aus (ZEPA). No parla tampoc de les nombroses espècies protegides d’aus que es veuran perjudicades. Tampoc, dels informes internacionals que posen de manifest la relació entre les línies d’alt voltatge i l’increment estadístic dels casos de leucèmia i càncer infantil (per exemple, el publicat per un equip de la Universitat d’Oxford).
Els projectes de fort impacte s’han de decidir amb el rigor tècnic i ambiental imprescindible, fins ara inexistent en la M.A.T., i escoltant la població afectada. No s’hi val, de fer una ratlla arbitrària sobre el mapa i després buscar la manera de “vestir el sant”. Ni de fer un simple seguidisme acrític dels interessos de les multinacionals de l’energia. Tampoc s’hi val, de prendre decisions polítiques pensant només en les repercussions electorals. Cal superar, certament, la cultura del no, si és un no sense motius raonables. Però, ben segur, també hem de superar la cultura del “fem-ho de qualsevol manera”. La cosa ja no està per bròquils, i el nostre seny d’avui es fa imprescindible per permetre alguna oportunitat de futur.
Ni la cultura del no pel no, ni la cultura de “fem-ho de qualsevol manera”; potser hauríem de començar a pensar en la cultura de: “fem-ho bé, que tots hi sortirem guanyant”.
No hem cansaré de repetir-ho, i això que ja fa dies que 