VALLDIGNA DIGITAL (arxiu 04-08)

  

Tweet

Avui, sota el lema “Osona, ni un pas enrera! Aturem la MAT!” els col·lectiu ‘No a la MAT’ i ‘Intifada en Acció‘ organitzen un concert contra la línia de Molt Alta Tensió (MAT) a Taradell (Osona). Serà a la carpa de Can Costa i Font, on a partir de les 17h  començaran els actes explicatius i lúdics contra la construcció de la MAT. A les 20h començarà el concert amb els grups Aramateix, Vallfolkska, Skafam, Kumbes del Mambo, Odi, Intifada i Skandol Public. El govern català continua defensant aferrissadament la MAT. Així, ahir el conseller d’Economia, Antoni Castells carregava contra els ´irreductibles´ que critiquen la MAT sense arguments.

Tweet

 

[@more@]

La mostra la integren un total de 80 peces que incideixen en l’evolució del valencià Ribera Berenguer, un artista personal i independent que es va situar al marge de les modes mostrant a través dels seus bodegons el pas del temps. Són paisatges del temps amb els seus desperdicis, fems i poals intrèpids en descampats, però amb cromatismes forts i reals.
Els quadros procedeixen de la col·lecció particular de l’artista, així com del Museu de la Ciutat, de la Diputació de València, de la Cambra de Comerç de València, de l’Autoritat Portuària de València i del Museu ‘Vicente Aguilera Cerni’ de Vilafamés (la Plana Alta).
José Garnería va destacar que Ribera Berenguer "es capfica en la pintura i s’abstrau del món exterior oferint interpretacions entre místiques i idealitzades amb textures i matisos on el concepte de llum és important".
L’artista tria per als seus bodegons i interiors trastos, velles graneres i objectes que altres tirarien al fem i que ell aconsegueix projectar cap a l’espectador perquè puguen contribuir a la seua interpretació com a obra oberta que és. Són objectes amb una història interior i unes vivències que l’artista coneix ja que conviuen amb ell en el seu estudi i per al que tenen molts significats, enyorances i la humilitat de quelcom inanimat que pot tindre diverses interpretacions.
Al marge dels seus interiors, Berenguer fixa la mirada en la trama urbana de la seua ciutat natal de València, però a vista de pardal. Es tracta d’obres de gran format en què de manera panoràmica representa una realitat imaginària a través dels anys.
Segons l’opinió de Garnería, Ribera Berenguer és "un pintor que sempre ha viscut per a l’art, sense concessions de cap classe; no sols és pioner en l’ocupació de la matèria en l’art figuratiu, sinó un mestre des dels seus inicis".
En este sentit, va manifestar que "converteix en bellesa plàstica els objectes representats, és la línia com a element que comporta un orde intel·lectual en conjunció amb el color que prima la llibertat de l’artista, unit a la composició com a síntesi del llenguatge pictòric".

Tweet

Tweet

La Cort Suprema de Califòrnia anul·la una llei que prohibia el matrimoni entre homosexuals: Per quatre vots a favor i tres en contra, Califòrnia es converteix en el segon estat, després de Massachussets, que accepta el matrimoni entre persones del mateix sexe. El veredicte posa, de moment, punt i final a un conflicte que es va iniciar el 2004, i en el qual s’han vist implicats la ciutat de San Francisco, diversos grups de suport …

Notícia Completa

Tweet

Avui fa 18 anys l’Assemblea General de l’Organització Mundial de la Salut va suprimir definitivament l’homosexualitat de la llista de malalties mentals, actualment encara hi figura la transsexualitat. Els col•lectius de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals (LGBT) reivindiquen el 17 de maig com a Dia Mundial contra l’homofòbia i la transfòbia. A Sabadell s’ha demanat un posicionament institucional sobre el tema en aquesta data.

El col·lectiu d’alliberament sexual del Vallès, Som com Som, ha instat al consistori a afegir-se a la jornada reivindicativa per eradicar l’homofòbia. A través d’una instància el col·lectiu demana que l’equip de govern organitzi punts d’informació i pengi la bandera multicolor, símbol del moviment homosexual, a la façana de l’ajuntament el proper 28 de juny, Dia Internacional de l’Orgull Gai. Som com Som espera que "el govern municipal sigui sensible a aquesta reivindicació sent coherent amb les diferents mocions aprovades en diferents plens de l’ajuntament en referència al respecte que mereixen els homosexuals a la nostra societat". El col·lectiu posa com a exemple el Parlament d’Andalusia, que ha aprovat una declaració institucional de rebuig a l’homofòbia, segons informa Vilaweb Sabadell.

Tweet

El Dr. Joan Martí i Colomer en la seua intervenció en la XII SETMANA CÍVICA "Fent Ciutat", convocada per l’AV "La Valldigna".

+INFO: CONTRA L’ALTA TENSIÓ

http://cid-0009159306ccad67.events.live.com/

Tweet

 [19:00h*]"Efectes de l’electromagnetisme en els éssers vius", a càrrec del Dr. Joan Martí i Colomer, portaveu de la plataforma NO A LA MAT.

[20:00h] Cloenda   II SETMANA CIUTADANA "Fent Ciutat"

divendres, 16/05/08/19:00  Organitza: AV "La Valldigna"  i CCATV

Tweet

  M’agradaria veure el dia en què les dones deixem de ser culpables

FOTO: Presentació del llibre Al cor, la quimereta, ahir a la tarda a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna

M. Joan. Tavernes de la Valldigna

◙ Encarna Sant-Celoni i Verger (Tavernes de la Valldigna 1959). Poeta i novel·lista en llengua catalana, és autora de dues novel·les, dos reculls de narracions, quatre poemaris i l’antologia poètica de 69 autores, a més de diverses traduccions i dos llibres de llengua. L’any 1985 obtingué el premi Joanot Martorell de Gandia per la seua novel·la «Siamangorina». [@more@]

M. JOAN

Enguany ha presentat, a la Fira del Llibre de València, dues novetats: una traducció de contes orientalitzants i una antologia de poemes eròtics de dones, ambdues les primeres en català. A què es deu eixa constant de fer primícies?

—Et refereixes a Els mil i un quarts d’hora. Contes tàrtars, de Thomas Simon Gueullette, publicada per l’editorial Moll, i a Eròtiques i despentinades. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona, editada per Arola. No ho sé, supose que a la casualitat, ja em va passar amb la Kalevala finesa d’Elias Lönnrot i amb les traduccions a quatre mans que vaig fer del danés: em vénen, així, sense buscar-les i jo, simplement, aprofite l’avinentesa i les empome.

En la seua narrativa trobem més personatges femenins que masculins. Considera que escriu en femení?

—Escric, a seques, i de tant en tant traduïsc altres que escriuen. Vejam, sóc dona abans que escriptora, negar-ho seria renunciar a una part de mi; això, però, no impedeix que puga escriure en masculí o, si s’escau, en neutre, que ja ho faig; ni tampoc implica que, pel fet de ser-ho i d’estar-ne orgullosa, alguns ‘patums’ es creguen amb el dret de relegar-nos –a les dones que escrivim–, a un segon pla, a considerar-nos escriptors de segona categoria. Una obra és bona o no a banda del sexe de qui l’ha escrita.

El passat 8 de març va presentar a Benifairó l’antologia Eròtiques i despentinades. Com naix el llibre, amb quines dificultats s’ha trobat?

—El llibre deu l’origen al recital de poesia eròtica que vaig muntar a petició de la Comissió de Dones 8 de Març l’abril de l’any passat, i la primera dificultat no va ser l’escassetat de dones poetes en la nostra llengua, que n’hi ha bona cosa i de molta qualitat –diguen el que diguen els ‘tècnics’ del ram–, sinó l’escassa presència femenina en una cultura amb tanta abundància d’antologies, de recitals i de festivals poètics", sobretot abans dels anys noranta. En resum, moltes hores i molta molta paciència, de començament cercant poemes que s’hi adigueren i, en acabant, cercant les poetes: una tasca quasi detectivesca.

Ha cedit els drets d’autoria a una associació de dones contra la violència…

—Trobava que devia alguna cosa a totes les persones que, desinteressadament, han fet possible tant el recital com l’antologia: les poetes, les fotògrafes, la pintora…, els ho vaig comentar i els semblà molt bona idea. La beneficiària dels drets de la primera edició serà TAMAIA, de Barcelona, i, si se’n fan més, els cedirem a altres associacions del País Valencià, de les Illes… I, a banda d’això, no sé…, al llarg dels dos anys passats entre l’encàrrec del recital i el naixement del llibre, he donat i m’han donat tantes alegries que ja em considere més que ben pagada.

El pròxim dijous 15 de maig, Carme Miquel presentarà la seua última novel·la, Al cor, la quimereta, a la Casa de la Cultura de Tavernes. Com és que ha tardat cinc anys a fer-ho?

—Coses que passen. Volia que fóra una cosa molt especial, perquè, com saps, la novel·la transcorre a Tavernes, i ara, per fi, s’han donat les circumstàncies que ho han fet possible. L’única cosa que lamente és que no puguen ser-hi les germanes de ma mare. Va com va, què hi farem!

Ens en resumeix l’argument?

—La novel·la tracta dels últims mesos d’una dona que, mentre s’acosta a la mort, va recordant moments de la seua vida. Si m’ho permets, ampraré les paraules a l’Abelard Saragossà: "Els lectors hi trobaran una dona que, com la majoria de les valencianes nascudes en els anys vint, va treballar molt durant tota la seua vida. Una dona plena de vida i d’alegria que captiva els lectors. Però la novel·lista també mostra la part difícil de la vida de la dona, com ara les relacions amb la família paterna i, sobretot, amb l’home. I no és que Gertrudis (que així es diu la protagonista) no estimara el seu marit (i viceversa): és el fet que, en una societat dirigida i controlada pels hòmens, és inevitable que eixe domini tinga efectes negatius sobre la vida concreta de cada dona".

Creu que la situació de la dona al País Valencià ha canviat molt en els últims trenta anys?

—Ausades que sí!, però no tant com volen fer-nos creure. En ple segle XXI vivim la paradoxa d’haver aconseguit que a l’Executiu espanyol hi haja més dones que hòmens o que una dona estiga al capdavant del Ministeri de Defensa, i alhora assistim, impassibles, a un incessant degoteig de maniobres del ‘búnquer barraqueta’ de sempre per ridiculitzar, menysprear, vexar i criminalitzar les dones, emparant-se en la mateixa democràcia que de vegades sembla paralitzar l’esquerra, com ara amb la negació d’una veritat més clara que l’aigua: "nosaltres parim, nosaltres decidim", o amb els incomprensibles "laissez faire, laissez passer" i exculpacions d’alguns jutges i bisbes davant dels continus actes de violència sexista de tot tipus que gangrenen la societat sencera. No entenc l’obstinació del sistema patriarcal a seguir donant una visió esbiaixada de la història basada en una fictícia superioritat del mascle, com si només un sexe fóra el dipositari dels valors humans… I el més fort és que, a l’hora de la veritat, i arreu del món, guanye qui guanye sempre perdem les mateixes. No saps com m’agradaria veure arribar el dia en què, d’una vegada per totes, les dones deixem de ser culpables!

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO ◙ Diumenge, 11 de maig de 2008

ENTREVISTA | Encarna Sant-Celoni | POETA I NOVEL·LISTA, GUANYADORA DEL JOANOT MARTORELL

Tweet

Presentació del llibre de l’escriptora de Tavernes de la Valldigna, Encarna Sant-Celoni "Al cor la quimereta". (Intervenen l’escriptora Carme Miquel i la pròpia autora) [19:30h Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna].     L’obra es presenta, en el context de la XIIena  Setmana Ciutadana "Fent Ciutat" que organitza l’Associació de Veïns "La Valldigna", al poble de la pròpia autora.

+INFO sobre l’obra

[@more@]

CRÍTICA LITERÀRIA: (Abelard Saragossà: Llengua Nacional (Barcelona), núm. 48, 3r trimestre, setembre 2004) Aquesta és una novel·la extraordinària per tres raons: perquè recupera una part de la història valenciana, perquè dignifica la vida de les dones i perquè conté un llenguatge realment admirable. Vegem-ho en detall. Encara que no és el vessant més important, començarem pel costat històric. El darrer llibre d’Encarna Sant-Celoni mostra als lectors aspectes d’una manera de viure que ha tendit a desaparéixer molt de pressa: la dels pobles agrícoles valencians entre 1940 i 1960. L’escriptora focalitza un poble valencià; però, com que el seu treball no es queda en la superfície anecdòtica, sinó que tonya i cava cap a l’ànima humana, el resultat és aplicable a la immensa majoria dels pobles valencians. Els qui vàrem nàixer en aquelles dècades, gaudim (i a voltes patim) revivint el món de la infantesa. Complementàriament, els valencians que s’han criat en ambients urbans (que ja són els que predominen des de Vinaròs fins a Oriola) aprendran característiques socials i humanes d’una part tan important dels nostres predecessors com la dels qui vivien entorn dels fruits de la terra. Ben mirat, és possible que, des del punt de vista descrit, l’obra també interesse als antropòlegs i estudiants universitaris d’eixa disciplina. Ara bé, l’aspecte psicològic predomina sobre el social. De fet, la novel·la és la història d’una dona que té una malaltia terminal i, mentre s’acosta a la mort, va recordant la seua vida. Els lectors trobaran una dona que, com la majoria de les valencianes nascudes en els anys vint, va treballar molt durant la seua vida (i des de l’adolescència mateixa); una dona plena de vida i d’alegria que els captivarà. Però la novel·lista també mostra la part difícil de la vida de la dona, com ara les relacions amb la família paterna i, sobretot, amb l’home. I no és que Gertrudis —així es diu la protagonista— no estimara el seu marit (i viceversa); és el fet que, en una societat dirigida i controlada pels hòmens, és inevitable que eixe domini tinga efectes negatius sobre la vida concreta de cada dona. La part més impactant de l’obra és que Sant-Celoni mostra el domini de l’home sense odi ni ràbia, que és la manera més eficaç de canviar una situació social injusta. En efecte, els aspectes negatius d’una persona (i d’una societat) només es poden canviar des de dins i, encara, estimant-la; només així som capaços d’actuar de la manera més positiva i eficaç: mostrar un defecte d’una persona (o d’una societat) de tal manera que els dominants accepten que uns canvis determinats en el seu comportament no són únicament necessaris pel bé d’uns altres, sinó també beneficiosos per als dominants mateixos. Al capdavall, la vida sempre és més satisfactòria quan les relacions humanes s’assenten en la coordinació. Per altra banda, trobem la mateixa actitud en la llengua: la jove universitària no intenta mai adoctrinar sa mare, la qual, davant d’una filla tan conseqüent amb les seues idees com respectuosa amb ella, acabarà augmentant l’adhesió a l’ús social del valencià. En eixa actuació de la nostra novel·lista hi ha tota una lliçó per al valencianisme revolucionari dels 60 i els 70: bàsicament, preteníem "transformar" la societat valenciana des de fora i tenint-li més mania que afecte. Per fortuna, una part de la joventut valencianista ja té un comportament diferent, i seria formidable que hi haguera interacció entre eixa joventut i els valencianistes antics que han madurat adequadament. Ben mirat, eixa és una altra raó que porta, els uns i els altres, al mateix resultat: a la conveniència de llegir Al cor, la quimereta. La veritat és que, si els valencians ja fórem un poble formal, eixa novel·la també seria un èxit de lectura entre les dones que ara tenen 60 anys o més, no debades les reflexions de Gertrudis els ajudarien en no pocs casos a interpretar més bé la seua vida. Els punts de vista psicològic i social són els que adoptaran els lectors que llegiran la darrera novel·la d’Encarna Sant-Celoni, però no podem deixar de constatar que hi ha un vessant tan important com els dos anteriors: la llengua en què és escrit el llibre. En el preàmbul, l’autora justifica per què ha redactat la novel·la (que té la forma de monòleg de la protagonista) mirant de respectar la llengua col·loquial a fi que hi haja versemblança. En el resultat, però, no hi ha res a lamentar; al contrari, i això en tot: en el lèxic, en la fraseologia i fins en la sintaxi, en la qual es troben construccions ben positives i a penes conegudes. El llibre és una verificació empírica de l’afirmació que fem una part dels lingüistes: l’enorme valor que té el valencià col·loquial. La novel·la Al cor, la quimereta és una mostra palpable del fet que el coneixement del valencià tradicional permet arribar a una llengua culta tan genuïna i popular com diferenciada de la llengua dominant. Cal fer notar que hi ha moltes paraules i expressions que no havia vist mai en la llengua escrita i que són ben naturals del parlar de Silla (com ara raonar a bonament, o escardussó). En eixes coincidències entre la Safor i l’Horta, hi ha una mostra més de l’afirmació que, en contra del que fan creure els qui es fixen només en anècdotes, els parlars valencians són profundament unitaris entre ells, i això de punta a punta del país: per cada diferència, hi han cent coincidències. Certament, tenint en compte que l’autora no partia de propostes concretes, podem opinar que en tal o tal altre detall seria preferible la forma culta (com ara l’imperfet feia, contra fea), i també al revés (que en açò o en allò potser hauria sigut més adequada la forma viva, com ara mentres, en compte de mentre). Però les obres les hem de valorar mirant-ne el conjunt, i el conjunt diu que tots els professionals de la llengua (escriptors i correctors, lingüistes i docents) haurien de conéixer el llenguatge del llibre Al cor, la quimereta. Realment, si els valencians unim un amor profund per nosaltres mateixos i una actuació intel·ligent, és segur que anirem construint una societat cada dia més plena, més justa i més viva. Tant en el contingut com en la forma, Encarna Sant-Celoni ho ha aconseguit ací. I els altres valencianistes també podem reeixir si volem; tota persona i tot poble pot anar superant dificultats i adversitats si és constant i reflexiona per a conservar encerts i rectificar errors. Ens trobem davant d’un treball ben fet i, per tant, els crítics literaris i els docents tenim l’obligació de contribuir a fer que el llibre arribe al públic general. Ben mirat, potser el valencianisme té en això un dels reptes importants: aconseguir que els nostres productes culturals bons, en compte de malviure i morir en la ignorància i l’oblit, arriben a la societat valenciana, en la qual han de fructificar.

Tweet