|
Hola, us enviem dos articles del Toni Estruch publicats al periòdic l’avanç els quals fan referència al llibre "Nosaltres Exvalencians". En llegir el llibre, mes enllà del contingut, pensarem que era com una invitació al debat sense límits ni entrebancs. Ens ha sobtat un poc el veure com el segon article no el penjaven a la plana web dels exvalencians, quan hi ha un apartat específic per a recollir tots els articles que fan referència al llibre. S’ha esgotat el tema? Hi ha límits al debat? És la referència explicita a la catalanitat aquest límit?
Assemblea de la Safor de l’MDT |
[@more@]
Nosaltres…
Després de llegir Nosaltres exvalencians, el primer que he de dir és que he gaudit molt amb la lectura, i el segon, òbviament, que el recomane encaridament a tothom, fins i tot (o sobretot) als més escèptics.
Nosaltres exvalencians és una proposta suggeridora però, és més que això: És necessària, sobretot si hem constatat la inquietud que provoca l’arribada de l’any 2007.
Si prenem com a punt de partida d’aquesta història la publicació de Nosaltres els valencians, llavors crec que estarem d’acord que en més d’un quart de segle, els valencians, nosaltres, no hem sabut traure la lloca del favar. Però com se suggereix en algun moment, si és veritat que no patim de cap problema genètic, "això" s’ha de poder solucionar, i entenc que tothom sap què és "això".
En aquest recull d’escrits la temàtica és bastant variada, amb molts llocs de coincidència, i els punts de vista i els estats d’ànim, diversos. També és veritat que "se’n parla molt de" si els instruments de què disposem i el nostre "modus operandi" són encara vàlids després d’un quart de segle, o si en realitat són un destorb i en necessitem uns altres.
En la meua opinió, i atés que els autors s’han pres la molèstia d’escriure, ara ens toca als lectors i lectores arromangar-nos i encetar un debat que, començant amb Nosaltres els valencians, ens aprope més a saber sobre nosaltres (coneix-te a tu mateix) i sobre les nostres perspectives de cara a demà mateix; si volem dedicar-nos, tot el país, al turisme, si volem sacrificar tota la nostra terra a l’especulació o també, si volem ser "esclaus per hores" a toc de xiulet; tota la classe treballadora dels Països Catalans ens enfrontem a una precarització que no es preveu per demà, la constatem avui mateix i avança decidida.
M’haguera agradat que algun dels escrits s’ocupara amb més èmfasi de les condicions de treball, de vida i de les expectatives dels valencians i valencianes, més de les valencianes que sempre s’emporten la pitjor part; així que propose asssumir aquesta tasca col·lectivament.
Si m’he assabentat bé de quin moment passem (o sofrim), la disjuntiva que se’ns presenta després dels experiments autonòmics espanyols és: o Espanya o l’EURAM, és a dir, els Països Catalans en la seua versió més pragmàtica.
Espere que Nosaltres exvalencians no es quede només en un llibre per llegir i prou i que els seus autors es decidisquen també a actuar ens altres àmbits dels estrictament literaris, espere que la iniciativa d’aquests sis exvalencians esdevinga en un instrument per tal d’avançar.
Toni Estruch
Assemblea de la Safor de l’MDT
Nosaltres, els catalans i les catalanes
Des de la publicació de Nosaltres els valencians, l’estratègia per la reconstrucció nacional es va decantar cap a la tasca de recuperació cultural, aquesta ha estat una etapa necessària (molt) pel retrobament de la nostra identitat. A més, sempre és més desitjable que s’emprenga la recuperació de la identitat nacional ficant l’èmfasi en eines culturals.
Aquesta tasca ja la tenim bastant avançada malgrat que no acabem d’adonar-nos-en del tot dels efectes, i això és nota més si l’anàlisi se centra en la comarca de l’Horta, podem donar com a exemple les comarques on moltes generacions joves han rebut el seu ensenyament en català. Però sigam realistes, continuar aplicant la major part dels esforços en aquesta estratègia és d’allò més romàntic però ens cal alguna cosa més.
Allò que ens condiciona tant que acaba dirigint les nostres vides, l’economia, és a sota de tot. Un país, posem per cas els Països Catalans, ho és en la mesura que té un projecte econòmic propi més que qualsevol altra cosa pròpia i una altra via ens abocaria a una història subvencionada per, ningú.
La reconstrucció i el canvi de model econòmic és una tasca que, als Països Catalans, interessa només la classe treballadora atès que la nostra burgesia nacional, del nord, del sud, de terra endins i de mar enllà, és addicta a Espanya i ha fet d’aquesta el marc que li garanteix l’acumulació de capital que necessita. Fins i tot quan al País Valencià ens ofereix l’expectativa d’horitzons llunyans (més enllà del 2007…) com si volgera posar de moda la pel·lícula, però aquesta pel·lícula ja ens la sabem perquè hem vist el lleó al principi.
Em permetreu que faça referència a una història que no és d’aquesta guerra (o sí?), quan es va enfonsar el Pacte de Varsòvia, el moviment marxista es va alliberar dels dogmes, del DIAMAT i d’allò que ancorava el pensament marxista mundial al determinisme del passat. Hores d’ara la situació és diferent i és veu un reeiximent que no acabem de copsar del tot.
Em sembla que als Països Catalans també ens cal un alliberament (i rearmament) ideològic que ens permeta evolucionar, avançar, superar els vells paradigmes i les pors estantisses que ens fan dependents de paradetes d’obediència dubtosa.
He volgut entendre que la iniciativa dels sis exvalencians va per aquest camí malgrat que se’ls haja acusat de pertànyer a alguna generació perduda i, tret d’algun ensopiment ideològic, m’ha semblat més aviat que reclamen l’entrada d’aire fresc o, potser alguns, un relleu generacional que, des de la seua òptica, no arriba. Quan pense en les possibilitats que tenim al davant quant a recuperació nacional i reconstrucció econòmica i veient allò que fem i no fem en aquest sentit, crec que la pregunta és inevitable: Ho farà l’aigua?
Toni Estruch
Assemblea de la Safor de l’MDT
