Passejant per Gandia ara fa uns dies, li assenyalava a la meua filla antics racons de la ciutat i del terme que havia conegut de xiquet, tan transformats ara per edificis, carrers i algun jardí. Si per a mi era difícil reconéixer-los, ja es podeu fer una idea que a la nena era com si li explicara un conte de fa mil anys.
Amb una mescla de nostàlgia i de sarcasme, recordava sobretot la senda coneguda popularment com “el camí de la perdició”. Mai no he sabut si el nom es referia a que t’hi podies extraviar o a que era lloc de furtius encontres sexuals. Sí recordava que per als infants de l’època el lloc quedava lluny de la ciutat, i anar-hi significava entrar en territori desconegut, amb un cert misteri, perillós inclús.
Ara, el camí està completament al descobert i li queden dos dies per formar part de la trama urbana de la ciutat. El misteri, la incògnita, s’han desvetllat; no hi ha res d’extraordinari. Ha estat molt senzill: basta amb prendre la retro, arrasar la vegetació, i qualsevol lloc “màgic” queda amb les vergonyes a l’aire. D’ací a uns anys, ningú recordarà ja on era exactament el camí o per on anava; fins i tot la seua existència i les raons del seu nom podran ser objecte d’especulació.
Hi ha més casos com aquest, pertot arreu. Qui recorda hui l’ubicació dels primers camps oficials de futbol, o els horts i descampats que s’estenien entre Gandia i Benirredrà al llarg del camí de les Esclaves, on podies apuntar-te a algun dels molts partits d’aquest esport – i també de beisbol- que es muntaven espontàniament? O els horts a prop del camí vell del Grau, dels quals fa trenta anys encara veies eixir d’amagat alguna parella d’enamorats.
Aquestes històries locals, efímeres, formen part de la memòria no escrita, aquella que morirà amb la gent que les ha viscudes. No és greu, ben mirat. Ja fa anys que tenim estadis nous, pavellons poliesportius, piscines climatitzades i jardins públics. No cal eixir al camp, i fins i tot és millor, no siga que l’omplim de brutícia o el cremem. A més, qui té ganes ara d’anar pels caminals botant sèquies i embrutant-se les sabates. Qui té ganes de pujar al Montdúver un diumenge de vesprada, pel simple gust de fer-ho?
Per aquestes coses, ja hi ha les excursions programades de cap de setmana, on es pot practicar rafting, puenting, trekking o el que calga.
El mal és que em fa l’efecte que aquesta domesticació del paisatge i de l’activitat física, aquesta desaparició de la vida salvatge, provoca efectes nocius en els costums de la societat urbana.
Ja ho veurem d’ací a uns anys, quan moure’s per la comarca no demane obligatòriament travessar cap senda ni botar cap sèquia
http://www.lasprovincias.es/valencia/pg060120/prensa/noticias/Safor/200601/20/VAL-SAF-086.html
[@more@]
