Jaume II (València, 1267 – Barcelona, 1327/1291-1327). Fill de Pere el Gran i de Constança de Sicília. Rei de Sicília, d’Aragó, de Catalunya i de València. Dit el Just, qualificatiu que li va ser aplicat després de la rectificació dels límits entre Aragó i Catalunya a les corts aragoneses de 1300, en què es disposava que, en el futur, les comarques de Ribagorça, Sobrarbe i la Llitera, fins al clam d’Almacelles, pertanyerien al regne d’Aragó. L’historiador Zurita explica que va rebre el nom de justicier per "tanta igualtat i justificació amb els seus mateixos vassalls".

Desconeixem els seus trets físics però sobre la seua personalitat s’han fet tota classe d’elogis com ara la prudència, és a dir, el judici ponderat i equilibrat a l’hora de prendre decisions, per a això va comptar amb col·laboradors excel·lents; l’etiqueta, el protocol, apareix per primera vegada el tractament de "vestra maiestas regia"; la generositat, demostrada amb abundants regals; la caritat cristiana, amb l’ajuda als necessitats; la seua vida va estar presidida per un afany moralitzador, amb la intenció d’elevar el nivell moral dels súbdits. Jaume II va ser també una persona amb defectes, entre els quals la rigidesa en el tracte amb els fills, la crueltat amb els enemics públics, o la ira i l’afany de venjança, visible en episodis com la mort cruel d’Alaimo da Lentini o de Nicolàs Peris, alcaid del castell d’Alacant, el cos del qual va ser llançat als gossos després de la conquesta de la fortalesa.

En l’àmbit privat va ser un rei cristià, pietós, preocupat per la defensa dels Sants Llocs i per les relíquies, que celebrava amb devoció les festes religioses i obsequiava amb joies i ofrenes de tot tipus els principals centres marians i monàstics dels seus regnes, des del monestir de Montserrat fins al de Sixena. No obstant això, el més destacat va ser el francescanisme que es va viure en la cort, portat des de Sicília per la reina Constança i conreat per reines i familiars. Elisenda de Montcada va fer construir el monestir de Pedralbes (1326), on està soterrada. La devoció de Jaume II cap els cistercencs té els millors exemples als cenobis de Poblet i de Santes Creus, on va ser soterrat.

Jaume II va ser un monarca respectuós amb la memòria dels seus pares, amb veneració per Pere III, va mantenir autèntiques relacions fraternals amb el germà Frederic i es va casar tres vegades. Va ser un monarca prolífic, va tenir deu fills, cinc barons i altres tantes femelles, amb Blanca d’Anjou, i sense descendència dels matrimonis amb Maria de Lusignan i Elisenda de Montcada. La vida itinerant del rei i els seus assumptes d’Estat impossibilitaven qualsevol proximitat amb els seus fills, i allò es va traduir en el distanciament que van viure els germans, dispersos per tota la corona, orfes de l’afecte patern, a cura de tutors i majordoms, els infants disposaven de "casa" pròpia a partir dels dotze anys. Els fills del rei: Jaume, el primogènit; Maria; Alfons (Alfons IV); Constança; Joan; Isabel; Pere; Blanca; Ramon Berenguer i Violant, als quals s’hi afegeixen tres bastards: Sanç, Napoleó i Jaume, fruit de fugaços amors durant l’estada en l’illa de Sicília, i que mai van ser afavorits en el tracte ni en l’afecte patern. Sobre l’actitud de Jaume II envers els seus fills pot resumir-se en la frase que apareix en els documents "volumus et mandamus", amb la qual es dirigia als seus fills, en un to, en general, distant i fred. Els fills van ser vists sempre com a peces d’intercanvi en la política d’Estat, ja que fer un bon matrimoni era clau en qualsevol príncep. El resultat final d’aquesta actitud de Jaume II va ser el fracàs familiar i, al final de la seua vida, el rei es reconeixia culpable de bona part de les desgràcies dels fills.

El rei Just, com altres monarques de l’època, no tenia residència fixa i es desplaçava amb la cort pels Estats, albergant-se en els palaus reals de Saragossa, Barcelona i València, tots aquests d’una senzillesa franciscana, en contrast amb l’afecció que sentia pels vestits luxosos, encara que, en conjunt, el luxe de la cort era moderat. Les seues diversions favorites eren la caça –sobretot amb falcons–, cavalcar, ballar, llençar a l’arc, jugar als escacs o compondre versos. Jaume II va disposar, per a governar, d’un excel·lent equip d’estadistes, diplomàtics i soldats: Roger de Lloria, Bernat de Sarrià, Guillem d’Entença, entre altres. D’aquesta manera es va desenvolupar en l’entorn de la cort la institució de la familiaritas. Aquests familiars es beneficiaven de la protecció real: Corrado Lancia, Arnau de Vilanova, Guerau d’Albalat, etc.

Jaume II va nàixer en el palau real de València el 10 d’abril de 1267. Hi ha poques notícies seues fins a les Vespres Sicilianes, que van motivar la conquesta de l’illa de Sicília per Pere III l’any 1282 . Les Vespres són el moment culminant de la política mediterrània de la Corona d’Aragó, alhora que posaven fi a la idea d’una restauració de l’Imperi llatí d’Orient per part de Carles d’Anjou. Sicília, en mans del rei d’Aragó, era una base formidable contra els enemics, i, sobretot, juntament amb Tunis permetia el control de les principals rutes del Mediterrani, era la clau de la ruta de Llevant, molt potenciada després del moviment creuat, i va fer que el comerç català rebera un gran impuls. L’excomunicació papal va desencadenar la guerra amb França, mentre a Sicília la reina Constança de Suàbia assumia el govern i el fill segon, l’infant Jaume, va ser jurat successor i hereu del regne i Sicília. El seu període de lloctinent va començar el 7 de maig de 1283 i va haver de lluitar contra els partidaris dels angevins i les intrigues del papat i de Carles d’Anjou, cosa que va proporcionar-li una àmplia experiència de govern.

Quan Alfons III (1285-1291) va ser nomenat rei d’Aragó, l’infant Jaume, va heretar Sicília, decisió que buscava allunyar la pressió internacional de la Corona d’Aragó i donar certa satisfacció al papat, que no desitjava veure una Sicília forta, sent coronat Jaume com rei de Sicília, duc de Pulla i príncep de Càpua (16 de desembre de 1285), cosa que va provocar la indignació del papa. Va esclatar la guerra per Sicília, fins que al Tractat de Tarascó (28 d’octubre de 128 es va signar la pau, en la qual Alfons III es comprometia a una política de neutralitat.

A la mort d’Alfons III (16 de juny de 1291), Jaume II va pujar al tron d’Aragó (1291.-1326), i va deixar a Sicília el seu germà Frederic com al lloctinent, cosa que indica que Jaume II pensava retenir per a ell el regne de Sicília, per a això va buscar el suport de Sanç IV de Castella, amb qui va signar el 29 de novembre de 1291 el Tractat de Monteagudo. Però aquesta aliança amb Castella, preferida a la de França i el papat, era transitòria i es va anar afeblint en les converses de Guadalajara i de Logronyo (juny de 1293). Els contactes diplomàtics per a resoldre la qüestió siciliana van seguir a Tarazona (agost de 1293) i a La Jonquera, fins que el 20 de juny de 1295 el nou papa Bonifaci VIII va aconseguir que aragonesos, francesos i sicilians o napolitans arribaren a uns acords, coneguts com el Tractat d’Anagni. En aquest s’establia que Jaume II renunciava a l’illa de Sicília, reconeixent els drets de la Santa Seu i de la Casa d’Anjou sobre aquesta, amb l’obligació de contreure matrimoni, una vegada dissoltes les esposalles amb Isabel de Castella, amb la princesa Blanca, filla de Carles II d’Anjou, el Coix, rei de Nàpols; el rei de França renunciava a la investidura de la Corona d’Aragó i el papa anul·lava l’excomunicació i l’entredit sobre el regne i el monarca. El rei d’Aragó era nomenat gonfanoner de l’Església. Jaume II s’obligava a col·laborar militarment perquè els angevins recobraren Sicília. El rei d’Aragó retornava al seu homònim el regne de Mallorca, encara que es reconeixia el vassallatge a la Corona d’Aragó. La vall d’Aran, controlada per França, es dipositava en mans del cardenal Guillem de Ferraris fins que es decidira a qui pertanyia. Hi va haver una clàusula secreta per la qual es confiava la conquesta de Còrsega i Sardenya a Jaume II, al que se li donava la investidura pontifícia sobre aquestes illes com compensació per la pèrdua de Sicília. Les noces de Jaume II i Blanca d’Anjou es va celebrar a Vilabertran el 29 d’octubre de 1295.

Anagni és una fita clau en la qüestió siciliana, ja que si Jaume II va assegurar la part continental de la Corona d’Aragó, en canvi va perdre Sicília. La pau permetria també Jaume II reprendre la tradicional política peninsular, una mica abandonada, aprofitant la crisi castellana després de la mort de Sanç IV (abril de 1295), i la lluita antimusulmana, tot amb vista a ampliar els dominis territorials de la Corona. La decepció a Sicília i al gibel·lisme italià va ser gran, i els sicilians van manifestar-ne el rebuig coronant al març de 1296 a Frederic com a rei, amb el nom de Frederic III, tot esclatant la guerra entre els germans. Jaume II va atacar l’illa en dues ocasions, amb una destacada actuació militar de Roger de Lloria, victòria en el cap Orlando (4 de juliol de 1299), però sense intenció d’ocupar-la. La feroç resistència siciliana i la incapacitat del rei de Nàpols van dur a la signatura de la pau, i el 19 d’agost de 1302 es va signar el tractat de Caltabellotta entre Frederic III i Carles d’Anjou, pel qual s’acceptava la independència de Sicília, sota la sobirania de Frederic, amb el títol de rei de Tinàcria, amb l’obligació de casar-se amb Elionor, filla de Carles II de Nàpols. El títol era vitalici i no transmissible, de manera que en morir Frederic l’illa tornaria cap ells angevins, encara que va continuar en mans de la dinastia aragonesa.

Pel que fa a la política peninsular de Jaume II, el rei d’Aragó era conscient que l’eix de la política exterior havia de ser l’aliança amb Castella i, gràcies a l’habilitat diplomàtica del rei, es va convertir durant un temps en àrbitre de la política peninsular. L’any 1291 va signar amb Sanç IV el tractat de Monteagudo, que reflectia el matrimoni de Jaume II amb la infanta Isabel, filla de Sanç IV. La mort del rei de Castella va portar un canvi radical en la política entre els dos països i Jaume II va trencar el compromís matrimonial, amb el retorn de la infanta Isabel a Castella, al·legant que el papa no donava la corresponent dispensa. A Castella quedava un infant al capdavant del tron, Ferran IV, a qui l’hi disputava l’infant Alfons de la Cerda, la candidatura del qual va donar suport Jaume II, i també França, Sicília, Portugal i Granada. A partir de 1296 es va iniciar la conquesta del regne de Múrcia, promès per Alfons de la Cerda, al rei d’Aragó a canvi d’ajuda. Alacant va ser conquerida a l’abril, després d’una dura resistència de l’alcaid del castell, Nicolau Peris. Va prendre Guardamar amb el suport de la flota, va negociar amb en Joan Manuel, senyor d’Elx, prosseguint cap a Oriola i Múrcia, que van capitular, igual que la resta de l’horta murciana. Alhama no es va rendir fins al 1298. La conquesta es va veure facilitada per l’abundant població d’origen catalanoaragonès, encara que va tenir l’oposició de les guarnicions castellanes dels castells i del bisbe de Cartagena. Una segona campanya per Múrcia va tenir lloc l’any 1298, ocupant Alhama, i el 21 de desembre de 1300 capitulava Lorca. Al juny de 1300 Jaume II va incorporar el senyoriu d’Albarrasí a la Corona d’Aragó. Tant Castella com Aragó necessitaven la pau i es va signar la sentència arbitral de Torrelles (1304) i posteriorment la modificació al Tractat d’Elx (1305), que modificava definitivament les fronteres entre Castella i Aragó fixades en el Tractat d’Almirra (1244), incorporant a la Corona d’Aragó, en concret al regne de València, les comarques al nord del riu Segura.

Sobre la política desplegada per Jaume II en els seus regnes durant aquests anys, entre 1310 i 1323, cal assenyalar el triomf sobre la unió aragonesa, que l’any 1301 es va rebel·lar, sent condemnada després del procés portat a terme en les Corts d’Aragó de 1301. En aquells dies la diplomàcia aragonesa i castellana va treballar per a reprendre la política reconquistadora a costa de Granada, signant el Tractat d’Alcalá de Henares (19 de desembre de 130. Per a Jaume II el projecte tenia com a objectiu la plaça d’Almeria, clau per a l’expansió territorial i comercial aragonesa, així com per a aturar els atacs granadins al migjorn valencià. Però els resultats van ser magres i es van reduir a la conquesta de Gibraltar pels castellans (1309). Les divisions internes entre la noblesa castellana van obligar a aixecar el lloc d’Algesires, mentre que Jaume II, després d’una campanya militar mal plantejada, va haver d’aixecar al gener de 1310 el lloc d’Almeria. El fracàs material i moral de Jaume II en l’empresa granadina va ser tal, que a partir d’aleshores es va retirar dels assumptes de la zona de l’Estret i va bolcar la seua atenció cap al Mediterrani central, en particular l’empresa de Sardenya i els assumptes de Xipre. Les incursions granadines per territori del regne de València van seguir, fins que l’any 1323 Jaume II va negociar una pau duradora amb Granada.

Després del fracàs d’Almeria Jaume II va continuar intervenint en els assumptes interns castellans, i va intentar conciliar als nobles rebels, i el mateix va succeir durant la minoria d’Alfons XI, sent la seua intervenció decisiva en el paper d’àrbitre entre els aspirants a la tutoria, els infants Joan i Pere. El cas més cridaner, per l’escàndol que va produir, va ser el projectat matrimoni entre el primogènit, Jaume, amb la infanta Elionor de Castella, al qual l’infant es negava. A la fi, la pressió del pare va fer que les noces tingueren lloc el 18 d’octubre de 1319, però res més acabar la missa, l’infant va fugir a cavall, deixant burlat a Jaume II i produint la ira dels castellans, enrarint-se les relacions entre ambdós regnes.

Un succés destacat de l’època va ser la supressió de l’orde militar del Tremp, a causa del procés incoat pel rei de França Felip IV, desitjós d’apoderar-se de les riqueses de l’orde i de sotmetre el papat als seus designis. El 17 de setembre de 1307 van ser detinguts els cavallers templers a França i els seus béns van ser confiscats, mentre que el papa el 22 de novembre per la butlla Pastorals praeminentiae ordenava als prínceps de la cristiandat que arrestaren els templaris dels seus estats i els confiscaren els béns. El 22 de març de 1312 en el Concili de Viena, Clement V va abolir l’orde del Temple amb la butlla Vox in excelso. A Aragó, on l’orde tenia gran prestigi, el rei va haver de rendir per les armes els més importants castells templers: Montsó, Cantavella, Castellot, Villel i Llibre (1307-130, mentre que a Catalunya va ser la fortalesa de Miravet el focus de la més aferrissada resistència. Els béns dels templers, per a evitar que passaren a les mans dels hospitalaris, es van dedicar a fundar una nova orde, la de Santa Maria de Montesa, en terres del migjorn valencià, amb la missió de defensar les fronteres de possibles atacs musulmans. Joan XXI va donar la butlla el 10 de juliol de 1317 i el 22 de juliol de 1319 es va proclamar la nova milícia.

La pacient política desplegada per Jaume II va donar els millors fruits a partir de la segona dècada del segle xiv, encara que els orígens es remunten a anys enrere. És el que va succeir amb la recuperació de l’estratègica vall d’Aran, que havia estat ocupada per les tropes franceses l’any 1283. La reintegració a Aragó va quedar pendent a Anagni i els intents fets davant successius papes van fracassar per la tendència pro-francesa, fins que, després de diverses ambaixades i gestions diplomàtiques, el 26 d’abril de 1313 el rei de França, en el conveni signat a Poissy, va retornar a Aragó la vall d’Aran, reconeixent la possessió, ja que la propietat es dilucidaria en futures converses, l’any 1314, a les quals no es van presentar els ambaixadors francesos, cosa que va ser interpretat com una renúncia.

Jaume II va desplegar una política de submissió dels grans barons, per la via legal o per les armes, comptant per a fer-ho amb el suport de les ciutats. Es tractava de vincular patrimonis i títols a la família real. Aquesta política va ser un èxit i va contribuir a la unificació interna de Catalunya, ja que va incorporar els comtats d’Empúries i d’Urgell, cosa que va portar a terme per la via matrimonial en el cas d’Urgell (noces de Teresa d’Entença, hereva d’Armengol X, mort l’any 1314, amb l’infant Alfonso) i la militar i diplomàtica en el d’Empúries, que l’any 1325 va passar a les mans de l’infant Pere de Ribagorça, setè fill de Jaume II.

Un dels episodis militars més sorprenents en la història del Mediterrani medieval és l’expedició de la Companyia Catalana a Orient, les aventures de la qual van donar origen a una de les millors cròniques medievals, la del català Ramon Muntaner, actiu protagonista dels successos que hi narra. Sobre la valoració de l’assentament de la Companyia Catalana a Grècia, des del punt de vista polític i tenint en compte que la instal·lació catalana es va fer per la força, aquest assentament va ser superficial, no va penetrar en profunditat i va ser rebutjat per la societat grega, sent escassa la transcendència econòmica. L’altre problema que es planteja és on inserir l’empresa de la Companyia Catalana, si dins l’expansionisme aragonès o en el marc de les aspiracions orientals de Frederic III de Sicília. Tot sembla apuntar que el control de l’assentament de la Companyia a Grècia va escapar al control de Jaume II i es va moure més en l’òrbita de Frederic III de Sicília, encara que, com assenyala Giunta, "si es fa gravitar el regne insular en l’òrbita política aragonesa encara després de l’elecció de Frederic com rei de Sicília (1296) aleshores, conseqüentment, cal considerar com a part integrant de la política mediterrània de la Corona d’Aragó les intervencions polítiques, militars i econòmiques sicilianes a l’Orient". Després de la signatura de la pau de Caltabellotta (19 d’agost de 1302), en la qual es resolia el contenciós sicilià, les tropes almogàvers van quedar desocupades i, atès que la seua presència resultava molt incòmoda per a Frederic III i per als sicilians, calia buscar-los una eixida. Aquesta va ser la contractació dels almogàvers per l’emperador bizantí Andrònic II per a plantar cara a l’amenaça dels turcs.

Les empreses de la Companyia Catalana presenten dues fases. Una primera anàrquica, en la qual els mercenaris catalans canvien amb freqüència de cap: Andrònic II, Carles V de Valois o Gualter de Brienne. La segona, a partir de la batalla de Cefís (1311) correspon a l’assentament a Grècia, a la submissió indirecta al rei de Sicília i a la posada en funcionament dels espais conquerits. Va ser Roger de Flor qui va prendre la iniciativa i en l’estiu de 1303 va embarcar amb el seu exèrcit de 32 naus i 6.500 soldats rumb a Constantinoble. La procedència dels almogàvers era molt variada, des de gents dels estats de la Corona d’Aragó, sobretot catalans, a sicilians i calabresos. L’emperador Andrònic havia acceptat les seues exigències de dur el títol de megaduc de l’Imperi i les noces amb una princesa Paleòleg, ja que qualsevol preu semblava bé per acabar amb l’amenaça turca. Roger de Flor, seguint la ruta d’Alexandre el Magne, va expulsar els turcs de la península d’Erked (Artaki) en la Màrmara, passant després a Anatòlia i apoderant-se sense dificultat de les ciutats de Filadèlfia, Magnèsia i d’Efes, derrotant els turcs a l’agost de 1304 en els estreps del Taure i tornant-hi després amb Berenguer de Rocafort, un altre dels caps, a la península de Gal·lípoli, on van acantonar les seues tropes per ordre de l’emperador, temorós del poder que veia en els almogàvers. Els èxits van atreure a l’empresa a Berenguer d’Entença, que en la tardor de 1304 va arribar amb 300 cavallers i 1.000 peons. Entença havia intentat vincular a Jaume II a l’empresa d’Orient, però no va aconseguir del rei d’Aragó més que vagues promeses. Les victòries contra els turcs van alternar amb les correries dels almogàvers, que van despertar un terror general, mentre que les ambicions de Roger de Flor i les de Berenguer d’Entença, que van obligar a l’emperador a concedir-los els títols de cèsar i megaduc, van despertar els recels de l’hereu, el príncep Miquel, el guàrdia del qual, va assassinar el 7 d’abril de 1305 a Roger de Flor i quants almogàvers van trobar en un banquet que els va ser ofert. Matances semblants es van produir en altres ciutats de l’Imperi. Les restes de la companyia es van fortificar a Gal·lípoli i es van organitzar com un petit Estat al comandament de Berenguer d’Entença, portant a terme des d’aquest lloc ferotges campanyes contra Tràcia i Macedònia, que van ser assolades. Començava la "Venjança catalana", nom amb el qual la història coneix aquests episodis violents contra l’Imperi i els genovesos, els almogàvers van arribar fins als voltants de Constantinoble (maig de 1305).

La Companyia es va traslladar de Gal·lípoli a Occident, assentant-se en la regió de Cassandria (1307-1309), i l’any 1309 va haver-hi un canvi de rumb després de la trobada amb Gualter V de Brienne, nou duc d’Atenes, qui els va contractar amb la intenció de portar a terme les seues ambicions d’apoderar-se de territoris de l’Imperi. L’any 1311, després de la derrota de Gualter en la batalla al costat del riu Cefís els almogàvers es van apoderar del ducat d’Atenes, que van retenir durant més de setanta anys. Després, l’any 1318, van estendre el seu domini al sud de Tessàlia, on van constituir el ducat de Neopàtria, unit al d’Atenes, incorporant-se tots dos a la Corona d’Aragó en temps de Pere IV.

Entre les clàusules secretes concertades en el tractat d’Anagni figurava la donació pontifícia de Còrsega i de Sardenya, cosa que representaria per a Jaume II una compensació territorial a canvi de la renúncia a Sicília. A partir d’aleshores Sardenya va passar a convertir-se en el centre de gravitació de la política aragonesa al Mediterrani, en un dels vèrtex de l’expansió mediterrània. La conquesta de l’illa, de gran importància estratègica encara que menys econòmica, va ser llargament preparada des del punt de vista diplomàtic i econòmic. Una vegada resolts els problemes peninsulars. Amb la fragmentació política de l’illa: pisans, doria-genovesos, Bas-Serra, jutges d’Arborea, Malaspina, Donoratic, va caldre llimar asprors abans d’emprendre l’acció militar, a partir de 1323, a càrrec de l’infant Alfons. La campanya contra sards i pisans va ser molt dura. La capitulació de Pisa es va signar després de la derrota naval de Lucocisterna (febrer de 1324) i la capitulació d’Esglésies i Càller. L’empresa de Sardenya, en la qual van col·laborar els mallorquins amb un terç de la flota, aragonesos, valencians i catalans, es va fer a costa d’elevats costos en diners i homes, delmats per l’epidèmia de febres, i va deixar obertes les portes a l’enfrontament de genovesos i catalans pel control de les rutes del Tirrè i del Mediterrani occidental. En l’illa es va instal·lar un feudalisme d’importació, basat en una densa xarxa de feus concedits a la noblesa, que va tenir conseqüències devastadores.

Jaume II, com els seus predecessors, va sentir un gran interès pel nord d’Àfrica, zona d’interès polític, però sobretot comercial per als monarques aragonesos i per als comerciants dels estats marítims de la Corona d’Aragó. Les relacions es van mantenir amb Egipte, Tunis, Bugia, Tilimsen i el Marroc, encara que la intervenció catalanoaragonesa es va deixar sentir amb major força en el Magrib oriental. Això va ser el resultat del tractat de Monteagudo-Calataiud (concòrdia de Monteagudo), signat l’any 1291 entre els reis Sanç IV de Castella i Jaume II d’Aragó, pel qual es repartien l’àrea d’influència de les respectives corones en el nord d’Àfrica, establint com a divisòria el riu Mouloûya, deixant per als castellans la part oest, Ceuta, i per als aragonesos la part est, en direcció a Bugia i Tunis. Jaume II, més que pensar en la conquesta territorial considerava l’espai nord-africà com a bases i escales navals complementàries de les illes Balears, Sicília i, més endavant, de Sardenya, com una important font de recursos econòmics i humans, com a font de tributs, de milícies i d’esclaus. A l’Egipte, les ambaixades de Jaume II buscaven obtenir importants préstecs per al rei d’Aragó, garantir la seguretat dels pelegrins que anaven a Terra Santa i mantenir els avantatges aconseguits pels mercaders catalans. En les relacions amb Ifriqiya va predominar l’activitat de tipus política i diplomàtica, buscant zones d’influència i reis tributaris, per a això es van signar nombrosos tractats, com ara el de 1301 o el de 1308 amb Tunis, o el de 1309 amb Bugia., buscant sempre afavorir les relacions comercials existents. A Tilimsen i el Marroc, la diplomàcia aragonesa va treballar a diverses bandes: el Marroc, Granada i Castella, les rivalitats de les quals i els diferents objectius geoestratègics les feien molt fluctuants, tractant de compaginar els interessos polítics amb els mercantils, i des de 1304 el sultà marroquí es va declarar vassall de Jaume II, que obtenia el pagament de 10.000 dinars d’or.

Altres projectes mediterranis van ser la croada a Terra Santa i Xipre, però sempre van estar en segon terme. La projecció de la Corona d’Aragó al Mediterrani oriental tenia diverses vessants. La primera era econòmica i buscava la penetració mercantil, amb el suport de la Corona o sense, en els mercats des d’Alexandria a Constantinoble. La segona vessant es dirigia a la inserció dels reis d’Aragó en el moviment de les croades, encara que no va arribar a fer-se realitat, a pesar de la insistència papal. L’empresa de Xipre es va plantejar després de la mort de Blanca d’Anjou, i l’any 1311 Jaume II va projectar casar-se amb una princesa xipriota, Maria de Lusignan, tot pensant en els avantatges comercials de l’illa, o en el títol de rei de Jerusalem, que duia el de Xipre, però les noces no es va celebrar fins al 1315, després de llargues negociacions pel dot. Va ser un matrimoni amb escassa fortuna. La segona esposa de Jaume II va morir el 10 de setembre de 1322. Immediatament el rei va buscar nova esposa, aquesta vegada la catalana Elisenda de Montcada, amb la qual es va casar el dia de Nadal de 1322. En aquells dies, la salut del monarca estava molt malmesa, després d’una greu malaltia l’any 1318. Va morir a Barcelona el 2 de novembre a l’edat de 60 anys. Les seues restes reposen al monestir de Santes Creus, al costat de les restes del seu estimat pare Pere III el Gran.

Pel que fa a l’obra institucional de Jaume II el més destacat en aquest terreny va ser el desenvolupament aconseguit per la figura del Justícia Major d’Aragó, suprem oficial de justícia del regne. La Corona d’Aragó es va afermar com a entitat política, amb la conjunció dels creixents sentiments nacionalistes de cada estat amb la necessitat general. Va impulsar l’articulació del territori, fixant les fronteres, sobretot entre Aragó i Catalunya, i ampliant la Corona amb part del regne de Múrcia. Jaume II va ser un rei respectuós amb els acords signats amb els seus súbdits, cosa que es reflecteix en les nombroses celebracions de Corts en el seu regnat, sent una etapa de consolidació de les Corts d’Aragó, de maduresa per a les Corts catalanes i de joventut en el regne de València. En les Corts de Tarragona de 1319, Jaume II va promoure l’anomenat Privilegi d’Unió, que consagrava el principi de indivisibilitat dels tres estats integrants de la Corona d’Aragó. També durant el seu regnat es va crear el arquebisbat de Saragossa com a seu metropolitana d’Aragó (1319), separant-lo del de Tarragona, que esdevindria la seu per a Catalunya i València.

Jaume II va ser un home de gran cultura, bon llatinista, notable orador, sobreeixint entre les seues lectures les obres de caràcter religiós i pietós, encara que també les de caràcter profà, com ara les Dècades de Tit Livi. Figures senyeres de la cultura de l’època van ser el català Ramon Muntaner, el mallorquí Ramon Llull i el valencià Arnau de Vilanova. El rei Just va promoure la difusió del saber universitari amb la creació l’any 1300 l’Estudi General de Lleida, per evitar que els estudiants universitaris marxaren fora de la Corona d’Aragó.