Per intentar respondre aquest interrogant cal començar recordant que l´Església catòlica, de la qual Joseph Ratzinger és monarca absolut, ha tingut com a principal raó d´ésser històrica la manipulació, instrumentalització i desactivació del missatge cristià originàriament alliberador, per tal de bastir una sòlida estructura de poder destinada a una pura dominació terrenal, perdurable en el temps. Per a la consecució d´aquest objectiu s´ha anat generat i perfeccionant una fèrria organització jeràrquica de tall universal, lubricada per la dogmatització de la revelació primigènia, la domesticació de les ments mitjançant l´ús del terror a la condemnació eterna i la construcció d´una ortodòxia salvífica. Passant per damunt, i fins i tot en contra, de la bona voluntat i sinceres creences de no pocs dels seus membres o comunitats, l´Església catòlica ha estat bàsicament un sistema burocràtic complex capaç de trair amb els seus actes i interessos l´espiritualitat cristiana, refrenant, de pas, tots aquells intents per recuperar-la, quan no ha intentat canalitzar-la o integrar-la en l´aparell de poder vaticà.
Des de fa segles, la institució eclesiàstica ha intentat resistir l´avanç de la modernitat, lluitant contra el liberalisme, el socialisme, la secularització, la laïcització dels estats, el canvi cultural o la diversificació de creences i fonts de transcendència, aliant-se, quan ha calgut, amb els poders més reaccionaris o totalitaris, com l´estat feixista, l´empresa capitalista, els grans propietaris, l´exèrcit o els sectors intel·lectuals més tradicionalistes. A partir dels anys cinquanta del segle XX, a mesura que ha progressat la secularització a Occident, a mesura que han reviscolat unes altres religions, han proliferat sectes, han sorgit noves pietats, a mesura que s´han obert corrents internes dissidents o ha crescut una espiritualitat no institucionalitzada, l´Església catòlica ha optat per una línia teològica dura com a salconduit de resistència en un món globalitzat. Aqueix, bàsicament, fou el sentit profund de l´acció eclesial del Papa Joan Pau II, resistir mitjançant una estratègia combinada de rigidesa doctrinal amb ductilitat mediàtica, d´aposta pels beneficis evangèlics de la societat de l´espectacle amb el màrqueting espiritual.
En aqueix context de resistència a la realitat del món canviant se situa el nomenament com a nou papa de Joseph Ratzinger, guardià orgànic de les essències transmutat en pare sant de la catolicitat en crisi. Com a eficaç gestor de l´estructura de poder vaticana, Benet XVI busca consolidar l´edifici intern del sistema vaticà apostant selectivament, no ja tant pel repetit espectacle de masses del seu antecessor, com per allò que Vicente Verdú anomena el capitalisme de ficció i Georges Balandier el poder en escenes. D´aquest últim pren la producció de grans quadres cerimonials on dramatitzar la seua apoteosi en un intent per reforçar simbòlicament el poder pretesament incòlume de l´Església. Pel que fa al capitalisme de ficció, no es tracta de vendre un producte, sinó tota una nova realitat amb aparença d´autenticitat, recreant la ficció de la centralitat social i espiritual de l´Església catòlica. La institució fomenta el consum d´emocions per fer creure, pel simple fet dels mitjans gastats en la superproducció, que el fast en si fa, nomena i ratifica la presumpta grandiositat de l´Església, una grandiositat, no cal dir-ho, ben lluny de la veritat.
En l´Occident europeu les dades són ben eloqüents pel que fa a la pèrdua d´influència de la institució catòlica: minva el nombre de vocacions, es dóna una gradual desafecció de clergues, perd prestigi la professió eclesiàstica i, encara que els ciutadans fan valdre un catolicisme de caràcter més aviat cultural, l´assistència a missa decau escandalosament (segons el baròmetre del CIS del maig de 2005, la suma de persones que assisteixen a missa assíduament no ultrapassa el 20%). Fenòmens als qual s´han d´afegir els alts índexs d´aneclesilitat, és a dir, d´identificació religiosa sense pertinença institucional. Davant aquestes adverses circumstàncies, unides a la pressió dels nous valors postmoderns (rebuig d´institucions jeràrquiques i de les normes socials rígides, diversitat d´estils de vida, autonomia individual i igualtat sexual, entre d´altres), l´Església catòlica opta per la ficció comercial del seu protagonisme social apel·lant a una mena de catolicisme patrimonial on els símbols mil·lenaris i la mateixa figura del papa esdevenen marca de qualitat global a la recerca de quota de pantalla entre la dura competència del mercat de religions. València i els seus sectors empresarials més espavilats confien, al seu torn, en la promoció econòmica derivada de la visita papal; els seus governants, en els rendiments polítics d´un gran acte electoral aureolat de santedat.
Allò que Benet XVI, com a home d´estat que és, espera de València, és que aquesta acomplisca a la perfecció el seu paper de decorat per a la representació. Un decorat peculiar destinat a enaltir la tradició catòlica enmig d´una escenografia atapeïda de signes de la modernitat -l´àmbit urbà futurista de la Ciutat de Arts i les Ciències-. Allò que espera el Vaticà és la col·laboració fidel del govern autonòmic, de les grans empreses locals, dels mitjans de comunicació i dels milers d´extres que aportaran beatíficament el moviment de masses a la superproducció. Allò menys important és el motiu, que certament evidencia l´immobilisme i mostra l´alarmant incomprensió del món per part de la institució; allò que compta és l´efecte espectacular de fer com si tot anara bé. Les faccions dominants de l´Església catòlica han de fer creure que la institució dialoga amb la modernitat globalitzada tot i què, en el fons, la seua dogmàtica intransigent inhabilita a l´organització per al veritable diàleg. L´estratègia de l´estruç, al remat. Potser, doncs, que els pròxims dies els himnes sonen ben alts i els símbols s´eleven imponents, però l´Església faria be en acceptar que el seu principal enemic està dins d´ella mateixa.
* Professor de Sociologia de la Universitat de València.
[@more@]
