Hem anat al que diuen que és el darrer concert de Lluís Llach a l’Horta Nord. Al llarg de més d’una hora, el cantant de Verges ens estimula les neurones més íntimes de la memòria amb noves versions de velles cançons. Però també ens manté ben amatents amb cançons que ens són desconegudes, per bé que sonen al millor Llach
Especial Llach(punxa)
[@more@]
La referència directa al color dels governs ens revela una realitat molt crua: «Si governa la dreta em fico sota el piano… si governa l’esquerra, al principi et poses contentet, després vermell, i content, i més vermell… i acabes també sota el piano.» El comentari venia a compte de les peripècies del tripartit i les rebaixes madrilenyes de l’Estatut català.
Al País Valencià, però, portem ja molts anys sense eixir de sota el piano. I, la veritat, haurem de fer-nos la idea que pot ser per molt més temps. Els socialistes valencians han balafiat l’escassa credibilitat que tenien, després d’haver-se prestat a aprovar un Estatut a la mesura de les dèries més conservadores i apuntar-se a les renúncies abans d’hora. Ací la dreta cavernícola i urbanicida hipoteca impunement el nostre futur i, mentrestant, les esperances de desallotjar-la de la Generalitat semblen esvair-se per moments: els grups d’esquerra i nacionalistes més enllà del PSPV continuen embolicats amb discussions estèrils, consumint els darrers brins d’il·lusió del sector més escèptic i perplex de la ciutadania. Siga com siga, vista l’experiència dels tripartits catalans i balears, la perspectiva valenciana, amb Joan Ignasi Pla al capdavant d’una Generalitat devastada, és desoladora. Seria com eixir de sota del piano per a prendre una mica la fresca i tornar-se’n corrents a cobert. No és viu gens bé ací, a sota del piano. Però, en tot cas, encara continue pensant que una única alenada d’aire fresc pagaria la pena. Perquè les eternitats han de tenir data de caducitat.
