memòria restringida Bloc on l’Antoni Casals, un entre tants, hi escriu el que pensa tot i que no sempre pensi prou el que hi escriu (acasals@mesvilaweb.cat
Morir
Publicat el 19 de Octubre del 2006
La mort és el dolor dels que es queden. Morir en si no és més que l’acabament d’una sèrie de reaccions químiques i biològiques que anomenem vida. Algunes d’aquestes reaccions les traduïm en sentiments. I quan algú, la proximitat del qual ens fa sentir sensacions agradables, desapareix per sempre, es genera una sensació de buidor, de desassossec, difícil de racionalitzar.
Per a tot ésser viu la mort és senzillament el futur. Però, per als humans que hem desenvolupat la capacitat d’estimar, d’odiar, de sentir-nos bé sols o acompanyats, de sentir-nos millor o pitjor, però mai igual en presència dels altres, el saber que la presència d’un altre és ja un fet impossible, ens porta de vegades a contemplar la vida com un absurd sense esperança.
Quan mor un amic, ja ho diu la cançó, queda una buidor impossible d’emplenar. Quan en pocs mesos assisteixes al funeral de dues persones que consideres amigues i t’assabentes d’una tercera que porta el mateix camí, quan han mort en edats molt per sota del que avui en dia es considera l’esperança mitjana de vida de la població, quan t’adones que has començat a deixar d’anar als funerals dels pares dels amics per passar a anar als de companys de la teva edat, t’envaeix un sentiment difícil de definir barreja d’impotència i mala llet, barreja de tristesa i emprenyada.
Morir no és el pitjor que ens pot passar. El pitjor és el dolor dels que queden. La mort dels pares és un fet duríssim però respon a una lògica, fins i tot en aquells casos en que es produeix "abans del que toca". I el dolor per la mort dels amics és un dels més difícils de suportar. N’hi deu haver un, de dolor d’aquest tipus, evidentment superior. Però no vull ni esmentar-lo.
Per a tot ésser viu la mort és senzillament el futur. Però, per als humans que hem desenvolupat la capacitat d’estimar, d’odiar, de sentir-nos bé sols o acompanyats, de sentir-nos millor o pitjor, però mai igual en presència dels altres, el saber que la presència d’un altre és ja un fet impossible, ens porta de vegades a contemplar la vida com un absurd sense esperança.
Quan mor un amic, ja ho diu la cançó, queda una buidor impossible d’emplenar. Quan en pocs mesos assisteixes al funeral de dues persones que consideres amigues i t’assabentes d’una tercera que porta el mateix camí, quan han mort en edats molt per sota del que avui en dia es considera l’esperança mitjana de vida de la població, quan t’adones que has començat a deixar d’anar als funerals dels pares dels amics per passar a anar als de companys de la teva edat, t’envaeix un sentiment difícil de definir barreja d’impotència i mala llet, barreja de tristesa i emprenyada.
Morir no és el pitjor que ens pot passar. El pitjor és el dolor dels que queden. La mort dels pares és un fet duríssim però respon a una lògica, fins i tot en aquells casos en que es produeix "abans del que toca". I el dolor per la mort dels amics és un dels més difícils de suportar. N’hi deu haver un, de dolor d’aquest tipus, evidentment superior. Però no vull ni esmentar-lo.
[@more@]
Morir forma part de la vida, n’és l’altra cara. Morim perquè vivim, com tots els altres éssers vius. No és cap drama, és natural. Només no mor el que no està viu. Molta gent ja està morta abans de la mort física, això sí que és un drama.
La clau, doncs, és la vida. Cal viure plenament, de veritat. No anestesiats per por a sentir. Quan ens protegim per por a sentir el dolor o la tristor, també ens anestesiem de gaudir, de sentir el plaer i l’alegria de viure.
A la societat actual, tan opulenta, tan consumista, tan … molta gent està perdent eixa capacitat de VIURE de què parlava dalt. Tot és un «ji, ji, ja, ja», tot és una ludoteca d’on volem eixir. Cal eixir, créixer, fluir amb la vida.
Amb paraules és molt fàcil dir-ho. M’imagine que cal anar aprenent-ho a poc a poc.