(La Fundación Jaime II el Justo y el Monasterio del Valle Digno) … Tant que ens va costar desfer-nos dels frares, i ara haurem d’aguantar aquests nous amos? Sico Fons
[@more@]
[] "Després de comprovar una vegada més, l’eficàcia de la Fundació Jaume II el Just a l’hora de difondre i defensar la cultura i la llengua… dels castellans, crec que ha arribat el moment de plantejar-nos-hi una sèrie de reflexions. Què hem guanyat nosaltres els valldignencs amb la creació d’aquest centre que pretén ser cresol i llum dels saber? Jo, personalment, no ho sabria escatir amb certesa, perquè la veritat és que ningú per aquestes contrades, pareix poder llevar-se del damunt la impressió que el monestir de Simat, s’ha convertit en una espècie de bunker o fundació privada que existeix totalment d’esquena als pobles que l’envolten. El tema de la llengua és potser ben significatiu. Qui açò subscriu va assistir el passat 15 setembre a la inauguració de l’obra pictòrica del Nobel de Literatura Dario Fo (un goig, per cert) i va poder-hi comprovar, una volta més, el poc respecte que sent aquesta fundació i la Generalitat valenciana per l’idioma dels habitants d’aquesta comarca. Una comarca, val a dir, que a banda dels emigrants i alguna cas aïllat més o menys anecdòtic, és catalanoparlant en un 100 %. I que conste que, en principi, no sentim cap animadversió per la cultura i la llengua dels castellans. La veritat, però, és que ací, molts com jo, creiem que una institució d’aquestes característiques deuria donar suport, sobretot, al valencià. Com s’enten, doncs, que la llengua oficial dins del monestir siga la castellana? Com s’entén que la majoria dels seus escrits estiguen redactats en aquesta llengua?
Ja són moltes les ocasions en què hem vist com, tant els programes, com els actes, com els empleats i, fins i tot, els visitants (que ningú sap massa bé d’on ixen), fan servir exclusivament aquest idioma.
Així doncs, ningú no es va sorprendre de què la traducció simultània de les paraules del dramaturg italià foren, el dia que he esmentat, en castellà. Ni tampoc que el llibre “Festa Teatre” que es repartí gratuïtament entre el públic, estigués escrit en un 95 % també en la llengua oficial d’Espanya. Al capdavall això ja ha succeït en molts altres esdeveniments culturals del recinte monacal.
Però creiem fermament que açò hauria de canviar, tot i que ja sabem que una Generalitat que es vanaglòria de la bona salut del valencià parlat i escrit (glup!), poc fiable serà a l’hora de defensar cap cultura ni llengua autòctones. Realment, ben contents i desvanits estaran els del PP, ja que aquest partit ha demostrat massa vegades que per a ells, l’estat ideal de la nostra llengua és el d’un fet anecdòtic i folklòric –i conservat en formol– que s’ha de mantenir aïllat i endormiscat per a mostrar-lo –com qui mostra un vell vestit d’un avantpassat desat a l’armari– en certs dies determinats.
Fa uns anys l’estat ruïnós del monestir de Santa Maria de la Valldigna (ara anomenat Real Monasterio) era un fet lamentable que crispava l’ànim a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat i inquietuds culturals. Per això molts ens vam alegrar quan aquest venerable edifici fou comprat per la Generalitat Valenciana. Això sens dubte facilitaria la recuperació de tan emblemàtic recinte històric. Però si el preu que hem de pagar per la restauració i la conservació del Convent de Simat, és el de deixar que certes persones forasteres s’apoderen d’aquestes ruïnes per tal d’administrar-hi fundacions privades alhora que de, tant en tant, es concedeix graciosament l’entrada als indígenes de l’indret (per allò d’admirar i bacabadar-se amb la pompa i fastuositat de l’aristocràcia política i cultural), la veritat és que caldria plantejar-nos, si no ens cal, ara mateix, una revisió en profunditat de la tasca d’aquesta institució.
I si no, no tindrem més remei que pensar que tal vegada estàvem millor abans. Si més no els vells enderrocs cistercencs servien perquè els xiquets i els jóvens simaters jugaren i es divertiren per la zona.
,,, Tant que ens va costar desfer-nos dels frares, i ara haurem d’aguantar aquests nous amos? " []
