Article d’opinió de Marc Cabanilles i Marí, exregidor de l’Ajuntament de Simat de la Valldigna
Això diu que era un poble, l’ajuntament del qual tenia onze regidors. D’ells quatre eren blaus, tres eren de color rosa, hi havia dos de color indefinit, un de color roig i un últim multicolor. Els blaus (que eren quatre), gràcies a la falta d’acord de la resta de acolorits i indefinits (que eren set), s’havien fet amb el comandament i el poder.[@more@]
Això sí, els blaus exercien eixe poder a males penes, perquè no els aprovaven els pressupostos, ni les mocions que hagueren volgut, ni disposaven dels càrrecs remunerats que pensaven els feien falta per a portar millor l’ajuntament. En fi, un suplici per als blaus. A més, els blaus havien posat a un alcalde incompetent. Una persona a qui ningú coneixia en el poble, incapaç de fer les coses bé, que no dialogava amb ningú, que no acceptava propostes de ningú i, damunt, resultava ser un antipàtic i poc sociable.
Arribats a este punt, alguns dels acolorits i indefinits es preguntaven, i perquè no agafem nosaltres el comandament i duem a terme els nostres projectes? Gran idea, van pensar la resta d’acolorits i els indefinits. D’eixa forma, l’ajuntament durà a terme els projectes que la majoria del poble ha votat i que ens portaran a ser un model de llibertat, igualtat, fraternitat.
Però, tan bonics sons van topar amb una dificultat que ningú esperava. Es van trobar amb unes barreres que van resultar infranquejables per a tan modestos representants populars. Mai van imaginar que es trobarien davant del que es van trobar. Es podien imaginar altres coses, o haver entropessat amb mil dificultats, però mai van imaginar que seria el que va ser.
Quin era este problema tan insalvable? El problema era que acolorits i indefinits es portaven tan bé, confiaven tant els uns en els altres, veien tanta serietat en els contraris, estaven tan segurs els uns que els projectes dels altres eren millors, que mútuament se cedien l’alcaldia els uns als altres, sense que ningú vullguera tindre-la. Tots estaven convençuts que els altres ho farien millor. Tots estaven segurs que els altres eren més honestos. Ningú volia tindre l’alcaldia perquè pensaven que tindre-la un minut, era robar-li un minut de bona gestió a la ciutadania. Com tots volien el millor per al seu poble, pensaven que el més convenient era que l’alcaldia la tingueren els altres, bé fora un dels roses, o bé un dels indefinits.
En fi, un problema que només va agarrar per sorpresa els propis polítics, perquè el poble tenia més clar l’assumpte. La ciutadania, ja sabia des de feia molt de temps els que no eren molt de fiar, o sobre els que hi havia dubtes d’honestedat, o quins eren els que tenien ànsies de poder, o els que no volien l’alcaldia perquè altres vegades, podent tindre-la, no l’havien acceptat, o els que deien ara unes coses quan abans deien altres, etc. Però, clar, complint les lleis vigents, el poble ja havia votat feia un any, i no podia tornar a fer-ho fins d’ací a 3 anys. El poble, depositari de la sobirania, no podia tornar a parlar. Ja no tenia vela en este enterrament, millor dit, en esta festa de fraternitat, harmonia i confiança.
Què farem? Es preguntaven els polítics acolorits i els indefinits. Què faran? Es preguntava un poble atònit davant de semblant espectacle d’altruisme. Tot era un sense viure. Sense viure per als polítics pintats i indefinits que no podien dormir a les nits, convençuts com estaven que el millor alcalde per al seu poble estava en les files dels altres. Tot un sense viure per al poble, que veia com passava el temps sense poder fer res davant d’una situació que s’allargava ja per més d’un any, i que, de no posar remei, podia allargar-se per altres tres.
Era tal la generositat i l’amor d’acolorits i indefinits cap al seu poble, que davant de la impossibilitat que ningú agafara l’alcaldia, van decidir fer unes reunions per a concloure l’assumpte. Al contrari de com s’havia fet altres vegades, les esmentades reunions, en compte de ser secretes, serien públiques. S’anunciarien prèviament pel ban municipal perquè tot el poble poguera assistir i adonar-se’n de la bondat, de la transparència, de la neteja del procés. Per descomptat, tota la ciutadania tindria veu i vot.
Era tal el convenciment que tenien acolorits i indefinits, que el millor alcalde estava en les files dels altres, que veient la desesperació popular a pesar de tan bona voluntat demostrada després de nombroses reunions, i davant de la impossibilitat de convéncer als altres perquè accediren a prendre l’alcaldia, van decidir assumir la seua responsabilitat per la falta d’acord, dimitir tots en bloc, i donar-li la veu al poble perquè parlara de nou.
Tu t’has cregut este conte? Jo tampoc, però com a relat de ciència-ficció queda molt bé. I encara que és veritat que els hi haurà millors, també és veritat, que n’hi ha de pitjors.
Marc Cabanilles
Exregidor de l’Ajuntament de Simat de la Valldigna
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2827491&p_edi=gandia
