Ho sabia, ho sabia, no sé per què, ho sospitava. O bé, sí que sé per què, que ja ens coneixem i no vam nàixer ahir. Tants miraments i tant d’interés en la restauració del vell Convent de Simat no havia de portar-nos res de bo, o almenys no tot havia de ser bo i dur-hi un gat amagat.
Quan el president Camps ens va amollar allò tan transcendental i pompós de convertir l’antic recinte monacal en temple espiritual de tots els valencians, ja em vaig olorar alguna cosa (des de quan el país de les rajoles, l’asfalt i el formigó necessita temples espirituals? Ací el que calen són més grues, més pedreres i més aigua i electricitat. I deixeu-vos de progressos sostenibles que total, per a quatre dies que vivim!).
I vaig jo ara i llig al diari que el molt honorable president este, vol que el monestir de la Valldigna recupere l’ús religiós. Nyas, tasta! Serà possible? Eixe home és perillós, tu. No la pensa que no la fa! Que no voldrà tornar a omplir-nos casa de rectors i flares? Ah no, això sí que no, que per a gent malfaenera i gandula ja en tenim prou ací amb els polítics i les forces de seguretat. Només ens faltava això, tu! Quina barra!
Que no, que no volem més misses ni sotanes, que ja en van patir prou els nostres avantpassats. I al senyor Francisco Camps em permetré recordar-li que vivim en un estat laic i aconfessional, i que si les ruïnes de l’antic monestir de la Valldigna van ser adquirides –és a dir, expropiades– per la Generalitat valenciana, fou per al seu ús públic, cultural i social, i no per al servei de la comunitat catòlica. Vivim en el segle XXI i aquest país ha canviat molt –molt a desgrat d’alguna gent– i no hem d’oblidar que convivim amb persones que practiquen altres religions. I si es tracta de fomentar la religiositat d’aquestes comunitats, potser no seria mala idea retornar l’ermita de Santa Anna de Simat al seu vell culte i reconvertir-la de nou –perquè Al•là és gran i poderós– en la primitiva mesquita de la Xara. Què, li fa gràcia la idea, senyor Camps? Estic segur que sí. I si el que vol i desitja és guanyar-se el cel i menjar moltes coquetes amb mel, no patisca, Sr. Camps, que ja resarem entre tots bona cosa de Parenostres i rosaris –o el que calga– per a què se’n vaja directe i d’una tirada al seu paradís tan estimat i enyorat. Ja l’ajudem nosaltres a fer-lo sant, beat i el que vulga. Però faça el favor, deixe’ns tranquil el nostre estat laic, aconfessional i de dret. Déu no ho sé, però nosaltres li ho agrairem. De res.
San Francisco Camps de la Valldigna
Publicat per
