Podeu llegir l’intervenció de la simatera Victòria Brines i Palomar, professora de Valencià del IES "La Valldigna" de Tavernes de La Valldigna.
[@more@]Bona vesprada. M’ha correspost el plaer de donar-los la benvinguda a l’acte de presentació del llibre Or i vellut que Isabel Canet, una simatera inquieta i agosarada, ha escrit sobre la història recent de les nostres terres a partir de les veus callades d’unes dones per a les quals la Història en majúscules es va escriure amb desolació i dol; però no amb rancor ni amargor, ja que, tot i les tristes experiències viscudes, van lluitar per continuar endavant sense oblidar ni el somriure ni l’esperança.
Tindre un llibre a les mans sempre em provoca una barreja de vertigen i ansietat per resseguir els camins que l’autor ha obert fins l’ànima dels seus personatges. He de confessar-los que amb el llibre d’Isabel aquests sentiments s’esvaïren davant la gran curiositat que l’obra va despertar en mi. No solament es tractava de l’expectació per assabentar-me de les històries d’aquestes dones que pressuposava excepcionals; sinó que, sobre tot, delerava comprovar com havia resolt Isabel aquesta delicada comanda.
Com que vaig tindre la sort d’assistir a la presentació del llibre que la pròpia autora havia fet a Benifairó, abans d’obrir la primera pàgina ja sentia com de la família les dones que s’hi retrataven. En aquella ocasió, Isabel, amb la seua dolça veu, ens embolcallà els cors tot esbossant-nos fragments de l’obra. La prosa que s’hi traspuà revelava una dona afable i jove però decidida i madura, com les dones dels seus relats. Ella era la veu de les nou dones retratades a Or i vellut, i totes les nou es fonien en l’autora com en un fascinant gresol. Escoltar-la va desvetlar en tot el públic el desig de llegir-ne l’obra. Jo, és clar, no en vaig ser l’excepció.
Així que, deixant de costat altres ocupacions, em vaig disposar a gaudir-ne de la lectura. Sorprenentment, però, jo no vaig llegir el llibre. Sí, sí, ho han sentit bé. Jo no el vaig llegir! Aleshores, es preguntaran estranyats, com puc estar parlant d’una obra que no he llegit. És molt senzill: me l’ha anat xiuxiuejant Isabel a cau d’orella. Ella se n’acaba d’assabentar, i això no obstant la sensació ha sigut tan certa i tan vívida com qualsevol fet real. Els meus ulls resseguien les lletres impreses, però al meu cervell arribaven transformades en paraules pronunciades nítidament amb la veu de cirera madura d’Isabel (com la de la protagonista de La veu de la ràdio) amb un punt just d’acidesa per no resultar mel·líflua. He de confessar-los que per a mi ha estat una experiència única, quasi màgica, i crec que difícilment repetible.
Com que la raça humana no pot estar-se d’escorcollar els motius d’allò que li ocorre, em vaig posar a reflexionar sobre les raons que havien provocat aquest prodigi. Així que imbuïda de racionalisme, em vaig llançar a la tasca d’analitzar i esmicolar la narració fins a descobrir-hi tots els recursos textuals i retòrics emprats. Volia trobar etiquetes on classificar i recloure la prosa d’aquesta jove simatera. La conclusió, però, fou tan evident com aclaparant: Isabel no sols és una historiadora rigorosa, sinó que, a més a més, és una magnífica comunicadora i, en conseqüència, una excel·lent narradora.
Tot i que al pròleg d’Or i vellut la pròpia autora s’autodefineix modestament com “una aprenent de l’ofici” guiada per “la pura intuïció”, el seu lèxic ric i variat, exempt de termes grandiloqüents i pomposos, i la riquesa i l’originalitat de les metàfores amb què ha abillat la narració parlen a bastança de la seua mestria. Malgrat la dificultat d’entrellaçar vivències tan diverses i tan dramàtiques com les de les protagonistes, la perícia de l’autora aconsegueix un relat viu i sentit sense caure ni un segon en el tòpic femení del sentimentalisme.
L’encert d’Isabel ha sigut parlar-nos d’elles com parlaven les nostres àvies de les nostres besàvies, com parlen les nostres mares dels nostres avis… a cau d’orella, des de la grandesa de la quotidianitat, amb paraules farcides d’emoció i tendresa, però sense estridències ni cursileries. Ella s’ha posat respectuosament al servei de les dones amb la intenció de fer-les visibles; no ha buscat el lluïment personal, sinó esdevenir la veu de les dones per a donar-les noms i cognoms propis. Si Paquita Egea, Mª Magdalena San Miguel, Otília Sancho, Clàudia Garcia, Adelina Bataller, Mariles Azcón, Consuelo Tomàs, sor Josefina Navarro i Rosa Aparicio són l’or i el vellut, Isabel ha estat l’agulla que amb paraules fetes de bocins de vida ha teixit, discretament i eficaç, el tapís de la història silenciada de totes aquestes dones perquè se’ns presenten als nostres ulls amb tot el seu valor i perquè no se’ns oblide mai més que la història també l’han escrita elles.
Gràcies Isabel per retornar-nos la veu de les dones.
Text de presentació de l’obra Or i vellut d’Isabel Canet a la casa de la Cultura de Simat de la Valldigna el divendres 6 de juny a les 20:00.
Presentació de Victòria Brines Palomar
