I no hi ha raons que permetin pensar que el futur pot ser-li menys hostil. El primer que se’n va adonar, amb un rebec profundament amarg, va ser el seu principal inspirador, Joan Fuster, quan va deixar escrit al començament dels vuitanta, any més any menys, que no alçava “un gat pel rabo”. ¿Fuster es va deixar dur per la seva corrosiva contundència expressiva, un dels recursos estilístics que utilitzava amb més eficàcia? No en aquest cas. Es va limitar a constatar el final d’una esperança que ell mateix havia encès i covat. A certificar-ne la defunció.
Tampoc ningú pot negar de manera temerària que el PSOE –encara amb les autòctones i precàries sigles PSPV-PSOE– no hi hagi estat influït. Com també –li agradi o no– el PP. Perquè, en el fons, el folklore, en política, ni serveix de res ni acontenta ningú. Hi ha fusterianisme –o catalanisme– en algunes actituds dels més furibunds anticatalanistes. I la Generalitat valenciana encara s’assembla més a les càndides i maximalistes propostes del valencianisme dels anys setanta que a una comissió de falla.
Però el valencianisme polític que es presenta exclusivament com a tal és una altra cosa. La pròpia limitació, la pròpia impotència, que ja sembla una condemna eterna, ha portat el nacionalisme valencià d’inspiració –almenys d’inspiració– catalana a la reinvenció i a la reformulació cíclica de sigles i intencions. L’última reinvenció –que podria prendre forma en el pròxim congrés del Bloc– és un reconeixement més del darrer fracàs electoral. I pretén buscar una raó de subsistència en la deserció de principis i senyals que fins ara l’identificaven.
En una darrera finta a la recerca de salvavides, el Bloc proposa assumir “sense complexos” la senyera amb blau diferenciador; l’himne de l’Exposició –ara oficial de la comunitat–, tan volgudament servil, i el nom exclusiu de valencià per a la llengua. Segons els dirigents del partit, això és “valencianisme reconciliador”, que “la ciutadania ha assumit majoritàriament de fa dècades al caliu de la realitat estatutària”. A més, la maniobra rentadora té la pretensió d’aglutinar “tot el valencianisme polític”.
Tots aquests conceptes distorsionen i poden arribar a marejar el profà en qüestions del terreno. ¿Realment algú vol “reconciliar-se”? ¿Amb qui i per què? ¿Quina necessitat en té? ¿És cert que “la ciutadania” ha assumit “majoritàriament” la dita “realitat estatutària”? ¿Hi ha, fora del Bloc o d’Esquerra Republicana del País Valencià, “valencianisme polític”? Si n’hi ha, són més de quatre? Les respostes són tan òbvies com tossuda la realitat. Ningú té cap necessitat de reconciliar-se amb el nacionalisme valencià, la majoria de la “ciutadania” es limita a tolerar sense grans sentimentalismes els símbols que recull l’Estatut i no hi ha cap valencianisme polític amb pes propi fora d’aquests dos partits.
Si així fos, aquest acte de renúncia apel·lant al possibilisme més descarnat encara tindria algun sentit. Si acceptant la píndola de la renúncia estatutària milers de valencians se sentissin atrets per la crida de la nova opció nacional, n’hi hauria per assumir una bandera tota blava. Si dient-ne només valencià el parlessin tots, quin sentit tindria dir-ne català? Fins i tot Jaume I ho entendria. Els senyals i els símbols duren mentre tenen sentit. Si no en tenen, no duren. Però tot això només sembla un recurs per no reconèixer les pròpies limitacions. I les pròpies limitacions són un projecte fofo que cada vegada engresca menys valencians, uns dirigents desvitalitzats i incapaços d’escampar la il·lusió, i una societat lliurada amb eufòria provinciana al projecte nacio
