>>> ENS TRASLLADEM
a les 00:00h de l\'1 de gener de 2009, aquest bloc deixarà d\'actualitzar-se, la nova adreça bloc.cat passa a ser
**** valldigna.bloc.cat
> WWW.VALLDIGNA.CAT
________________
punxeu a les categories per accedir-hi a l\'arxiu de ValldignaDigital
Mostra totes les entrades de valldigna
Un pensament quant a “17D Ajornada la vaga d’ensenyament”
Amb tot això de la publicació del llibre no he tingut massa temps per escriure (quines coses). Però avui no voldria deixar de parlar de la manifestació que recorregué la ciutat de València el passat dissabte. No hi vaig ser (tocàvem a Sant Celoni) però per les notícies, les fotos i les veus que m’han arribat puc deduïr que fou extraordinària.
No és normal que setanta, vuitanta o cent mil persones prenguen els carrers de València un dissabte de novembre (com diu l’amic Partal, una xifra només superada per les manifestacions contra la guerra de l’Irac). Sobretot en un context tant desfavorable com el nostre, on la poca vergonya dels mitjans públics (Canal 9 només dedicà 35 segons ha parlar de la marxa) només és superada per la de les autoritats (el president Camps ha vinculat la manifestació a una suposada crispació contra Zapatero).
Però la nostra sort, o la nostra pena, és que en les darreres dècades hem hagut de multiplicar-nos als subterranis mediàtics i des d’allà hem estat capaços de bastir un entramat civil dur i resistent capaç d’aguantar el cop i créixer front l’adversitat. Les coses com són. I la prova és que aquesta massiva manifestació així com la resta de mobilitzacions de la Plataforma per l’Ensenyament Públic contra les dèria de la Ciutadania en anglès, han retornat l’esperança perduda a desenes de milers de valencians que veiem com aquesta remor suma forces i creix alimentada per la resta de calamitats en forma de polítiques de totxana i aparador que la crisi actual està destapant.
Perquè al País Valencià ja no es tracta d’una qüestió de poder, de poder canviar l’actual estat de les coses, sinó de necessitat, de la necessitat urgent de transformar-les. I és aquesta urgència la que ens empeny avui als carrers però, sobretot, la que continuarà empenyent a molts més en la batalla pel demà. Aprofitem-ho, doncs, i siguem protagonistes de l’assalt.
Els comentaris estan tancats.
Utilitzem cookies per garantir que us donem la millor experiència al nostre lloc web. Si continueu utilitzant aquest lloc, assumirem que us plau.
Amb tot això de la publicació del llibre no he tingut massa temps per escriure (quines coses). Però avui no voldria deixar de parlar de la manifestació que recorregué la ciutat de València el passat dissabte. No hi vaig ser (tocàvem a Sant Celoni) però per les notícies, les fotos i les veus que m’han arribat puc deduïr que fou extraordinària.
No és normal que setanta, vuitanta o cent mil persones prenguen els carrers de València un dissabte de novembre (com diu l’amic Partal, una xifra només superada per les manifestacions contra la guerra de l’Irac). Sobretot en un context tant desfavorable com el nostre, on la poca vergonya dels mitjans públics (Canal 9 només dedicà 35 segons ha parlar de la marxa) només és superada per la de les autoritats (el president Camps ha vinculat la manifestació a una suposada crispació contra Zapatero).
Però la nostra sort, o la nostra pena, és que en les darreres dècades hem hagut de multiplicar-nos als subterranis mediàtics i des d’allà hem estat capaços de bastir un entramat civil dur i resistent capaç d’aguantar el cop i créixer front l’adversitat. Les coses com són. I la prova és que aquesta massiva manifestació així com la resta de mobilitzacions de la Plataforma per l’Ensenyament Públic contra les dèria de la Ciutadania en anglès, han retornat l’esperança perduda a desenes de milers de valencians que veiem com aquesta remor suma forces i creix alimentada per la resta de calamitats en forma de polítiques de totxana i aparador que la crisi actual està destapant.
Perquè al País Valencià ja no es tracta d’una qüestió de poder, de poder canviar l’actual estat de les coses, sinó de necessitat, de la necessitat urgent de transformar-les. I és aquesta urgència la que ens empeny avui als carrers però, sobretot, la que continuarà empenyent a molts més en la batalla pel demà. Aprofitem-ho, doncs, i siguem protagonistes de l’assalt.