MÒNICA TERRIBAS ENTREVISTA A JORDI PUJOL (ADDENDA: ¿COM SABER QUE ESTÀS DAVANT UN NACIONALISTA VALENCIÀ SENSE PARLAR DE POLÍTICA?)
Jordi Pujol va assistir ahir al programa de TV-3 La Nit al Dia amb moltes ganes d’explicar coses: va arrancar amb la reflexió sobre la Vaga Fiscal i va desplegar la seua sinceritat en un to col·loquial que despertava interés i generava credibilitat.
[@more@]
Jo tenia el televisor encés mentre visitava la web de lectures i traduccions “La Inmaculada Decepción” i, a poc a poc, Pujol em va captar l’atenció en una situació domèstica ben desfavorable per a ell, ja que estava gaudint majúsculament amb troballes lúdiques apassionants (veure, per exemple, la fila que feia la musa de Charles Bukowski en una fotografia – així com els seus poemes de contra-amor– podria haver-me mogut a desconnectar davant l’entrevista de qualsevol altre polític català o valencià).
Jordi Pujol transmetia en les seues respostes vivaces una gran experiència: el coneixement ciclopi de Catalunya, la praxi equilibrada que es postula espontàniament en lideratge després d’haver trobat el punt intermig, l’autoestima franca d’algú que es creu el país i opta per un possibilisme eficient, el seu afany admirable per reclamar sentiments col·lectius legítims, la il·lustració del propi punt de vista amb un anecdotari realista i significatiu, la intel·ligència instrumental que brilla a estones amb pensaments utòpics, l’equànime visió de conjunt sobre la taula d’escacs on es debat el passat, el present i el futur d’un país que ell ha presidit durant tants anys.
Hi havia una diferència substancial entre l’entrevista que feia anit Mònica Terribas a Jordi Pujol i la que li va fer en el seu dia a Pasqual Maragall: mentre Maragall s’acariciava obsessivament l’orella i ronronejava com un alumne retardat al que no li plau fer tots els deures i compareix amb l’actitud blasé d’algú que té mandra de parlar (i per això l’entrevistadora va haver de fer més preguntes del compte: per a que l’entrevistat anara esquivant-la amb negligència), Jordi Pujol per contra anava tan pletòric d’idees que fins i tot reconvenia a Mònica Terribas per a que el deixara expressar-se més encara i així anar arrodonint les respostes. Les audiències del País Valencià, en especial els electors i simpatitzants del Bloc Nacionalista Valencià van tindre anit una oportunitat preciosa per a acaparar – més encara– l’oxigen de la salubritat democràtica, per a rebre una injecció d’entalpia entusiasta i per a ser esguitats amb l'aigua clara de la digna decència que implica l’estil català de fer les coses.
ADDENDA: ¿COM SABER QUE ESTÀS DAVANT UN NACIONALISTA VALENCIÀ SENSE HAVER PARLAT MAI DE POLÍTICA?
Hi ha una diferència substancial entre qualsevol nacionalista espanyol i qualsevol nacionalista valencià: la diferència sura en la conversa, fins i tot sense tocar temes de política o d’ideologia. Per a una persona que assumeix una lleialtat increbantable envers l’Estat Espanyol, la majoria dels temes de la conversa són limitats, estan predefinits i subjugats per l’omnipresència mediàtica d’un punt de vista molt jeràrquic, el nacionalista espanyol expressa pocs dubtes, es sosté en afirmacions de semblança individualista però que en darrer terme no impliquen qüestionaments profunds, es deixa dur per una corrent majoritzada de punts de referència tòpics i superficials i, en conseqüència, el grau d’elaboració del seu discurs acostuma a ser de curt recorregut.
El nacionalista valencià tendeix a l’exhaustivitat col·loquial, explora molts pros i contres, fa l’entra-i-surt de la totalitat, els seus feed-backs poden ser incessants o almenys imprevisibles, es planteja preguntes que no estan en l’ordre del dia estatal, ha de construir un punt de vista completament des del no-res, usa i abusa de major liberalitat i major capacitat de maniobra verbal, acostuma a escenificar un individualisme ple de contingut i d’autenticitat.
Aquesta diferència fins i tot es nota en l’estil del bon humor: el bon humor d’un nacionalista espanyol desencadena o bé una rialla prepotent que aspira a xapigar a qualsevol que passe a prop seu (amb una evident aplicació selectiva de prejudicis indiscriminats) o bé és una rialla dessubstanciada, deixada anar, autocomplaent, sostinguda per una quantitat molt xicoteta d’informació friccional; en general, és una rialla que es desvia molt poc d’un substrat ètnic que apel·la a la unanimitat i el tancament aferrissat de les postures. La rialla d’un nacionalista valencià, pel seu compte, a voltes és una sàtira esbossada amb tendresa que obri moltes comportes del realisme pragmàtic, altres voltes és una rialla que depén d’una ironia enjogassada que manté incòlume el dret a existir de l’objecte burlat; moltes voltes es revela com una rialla que posa en valor dades més àmplies, interrelaciona factors molt apartats i que en la síntesi còmica gaudeixen del benefici d’una originalitat més evolucionada i civilitzada.
Segons informa el LEVANTE-Safor d'avuí, el nomenament, de l'ex-Alcalde i ex-regidor socialista Benifaironer, ha estat proposat pel gerent de la Fundació, Sr. Vicente Burgos, i es fruit de la convivència, la relació personal i la visió conjunta que tots dos tenen del Monestir i de la Valldigna.
La visita a Xàtiva per veure l’exposició 
31/08/2007 · Miquel Sellarès