15 de febrer a les 18:30 comentarem el llibre de Juli Capilla
Estarà l'autor.
Saló d'actes
Àntic Convent de Sant Roc
Plaça Rei Jaume I,10
[@more@]
–>
L'HOME DE MELBOURNE, Juli Capilla
alícia | 01 Maig, 2006 17:35 L’home de Melbourne, Juli Capilla. Perifèric Edicions. Març, 2006. 190 pàgines. 15,80 €
Juli Capilla és des de fa poc el director de la revista literària Caràcters que s’edita a València, professor universitari, i crític literari. L’home de Melbourne és la seua primera novel•la. Modestament, em sembla que no li ha sortit malament. És una proposta nova, que no té molt a veure amb el que es publica en català als Països Catalans, i encara menys, no s’assembla a res del que s’està fent al País Valencià.
Aquest parèntesi tal vegada no sigui necessari, però no em puc estar de constatar que últimament s’està girant molt la vista al passat. Massa. La guerra civil és una ferida que no s’ha tancat i els autors valencians s’entesten a novel•lar-ne els més mínims episodis. Aquest darrer més han sortit dues obres relacionades amb les aventures caribenques. Ja va bé que Juli Capilla enceti la seua carrera com a narrador amb una novel•la que mira al futur.
L’home de Melbourne és un text on es fa una pemanent reflexió sobre la identitat personal. Sobre el ser o no de les persones. Què passa quan un home torna al seu país després de quatranta anys d’absència i troba que ell ha mort i que el seu lloc l’ocupa un fillet de vuit anys que té la seua mateixa cara….?Es parla de clonació, de falsos morts, de conxorxes governamentals. La idea és bona i està ben resolta. La lectura és molt interessant. Es permet, Capilla, fer clucades d’ull al lector. S’hi dirigeix, l’interpel.la, i li fa advertiments. Aquest és un artifici que practica prou Lolita Bosch.
Dit tot l’anterior a L’home de Melbourne hi sobren certes casualitats i encadenaments circumstancials difícils de creure. Hi ha moments un tant naïfs. I, sobre tot, hi ha un final feliç, que per a mi enmascara tot el que de bo te la novel•la. Em sembla que ja ho he dit altres vegades aquí: personalment no m’agraden els finals feliços, i menys quan el que demana la història és un final, sinó dramàtic, sí obert. Obert perquè el lector acabi el relat. En aquest cas, el puntet de ciència ficció o de futurisme que arrossega l’obra demana a crits aquesta mena de conclusió.
En tot cas, recoman la lectura d’aquesta obra d’un autor novell que també conrea la poesia, i que ha d’ajudar a refrescar el panorama literari actual.
llegit
Joseph Schiffer torna a la seva ciutat, d'on se'n va anar quan tenia catorze anys, ara en fa més de quaranta. Aleshores es deia Josep Sifre. Els antics amics fan com si no el coneguessin, i a l'escola on havia estudiat i on entra a fer de mestre descobreix un nen que és exacte com ell era de nen. En un temps en què hi havia pocs naixements, un metge poc escrupolós, partint de les mostres de sang extretes a l'escola, va iniciar un programa de clonacions dels nens donats per morts o desapareguts. L'obra s'inicia amb un ritme correcte, però de mica en mica va prenent un to descordat i grandiloqüent que en perjudica el resultat final.
http://es.geocities.com/sc2f2/w2006.htm
"… he llegit el premi Benvingut Oliver 2005 “L’home de Melbourne” de l’amic Juli Capilla: “Per primera vegada después de quaranta anys, Joseph Schiffer tornava al seu país, sense saber ben bé per què. L’avió va aterrar a l’hora prevista. Ningú no l’esperava”. Juli ens introdueix en una aventura fascinant i entrevicollada, sobre la pèrdua i la recuperació de la pròpia identitat, sobre el pas del temps, sobre les conseqüències de la clonació i els darrers avenços en recerca biològica… "
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1971824&p_edi=ontinyent
Juli Capilla novel·la la identitat en clau de ciència-ficció
Amnèsia col·lectiva
Ester Pinter
El periodista i professor de filologia catalana de la Universitat d'Alacant Juli Capilla (València, 1970) acaba de publicar L'home de Melbourne, la seva primera novel·la, que ell mateix ha qualificat com "una reflexió sobre la identitat". L'obra, guanyadora del premi Benvingut Oliver 2005 que convoca l'Ajuntament de Catarroja i que publica Perifèric Edicions, afronta des de la identitat nacional fins a la sexual, passant per una altra "aparentment insignificant" però al parer de Capilla "també important", com és la del respecte al propi nom.
Aquest corresponsal de COMRàdio al País Valencià, director de la revista de llibres Caràcters i crític literari, recorre per als seus propòsits a la ciència-ficció, un gènere que reconeix que li agrada molt, sobretot a partir de les lectures d'autors com Robin Cook, José Saramago, Georges Orwell i Pere Calders. En concret, en aquesta novel·la Capilla se submergeix en les possibilitats de la clonació humana. El suspens i la tensió psicològica no falten en aquesta obra, amb la qual Capilla ha pretès sobretot "que el lector s'ho passi bé llegint-la".
Així, el llibre explica la història d'un home que, després de molts anys vivint a Austràlia, torna al seu país d'origen i es troba que ningú no el reconeix. Darrere d'aquesta amnèsia col·lectiva, s'amaga, no obstant, una trama que l'home de Melbourne haurà d'esbrinar i que té a veure amb l'ús que van fer de la seva genètica i la de la seva família després d'un accident d'avió en el qual se'ls va donar per morts.
Juli Capilla destaca també les "pinzellades" que hi ha al llibre "sobre la justícia, la inoperància, l'engany, el terrorisme", i afegeix: "I com alguns governs se n'aprofiten per reforçar el nacionalisme d'Estat".
http://www.avui.cat/avui/diari/06/abr/15/182373.htm
Un debut prometedor
Narrativa L'home de Melbourne Juli Capilla Premi Benvingut Oliver Perifèric Edicions. Catarroja, 2006
Vicent Usó
Juli Capilla és periodista, crític literari, director de la revista Caràcters i professor de filologia catalana a la Universitat d'Alacant. Ara, debuta com a narrador amb L'home de Melbourne, una obra que, a partir d'una recerca identitària, trepitja àmbits com ara el misteri, l'especulació científica i el retorn als orígens. L'home que, des de Melbourne, torna a casa es diu Joseph Schiffer, però abans d'emigrar amb la seua família cap a Austràlia es deia Josep Sifre. Va ser el pare qui, empès pel desig d'oblidar les raons de la partida i animat per la voluntat de facilitar la integració en el país d'acollida, n'impulsà la mutació onomàstica. Però, anys després, algun corcó supervivent de la metamorfosi impulsarà Schiffer a buscar les arrels de Sifre: a tornar. A partir d'ací, Capilla organitza la novel·la en dos grans blocs: el primer se centra en el personatge que retroba la llar abandonada i que constata la dificultat de reconèixer-se en una terra que ha deixat de ser aquella de la qual partí. Són una sèrie de capítols de to intimista, més profund, en què prima l'interès a perfilar els trets del personatge; en el segon bloc, l'autor deixa de banda la novel·la psicològica i s'endinsa pels viaranys d'un misteri d'índole científica de la mà d'una prosa més lleugera. L'obra, per bé que interessant i llegidora, no acaba de ser rodona, però deixa intuir un estil ferm i rigorós, una voluntat de compromís amb la literatura que permet confiar en les possibilitats de futur del seu autor.
|
Alacant contra València, encara juli capilla
22-Set-2005
|
|
sobre l'assaig d'emili rodríguez-bernabeu
Alacant contra València, encara
juli capilla
Alacant -la ciutat i la demarcació provincial- ha suscitat entre els valencians una bibliografia assagística considerable les darreres dècades. Des que Josevicente Mateo escrivira Alacant a part el 1966, ara fa vora quaranta anys, les obres entorn de la història, la idiosincràsia i les particularitats d'Alacant i dels alacantins s'han anat succeint, amb més o menys intensitat, fins als nostres dies. Al llibre de Mateo -una incitació de Fuster amb la qual s'obria la caixa dels trons del debat nacional a les terres del sud-, cal sumar-n'hi alguns altres de ben interessants també, com ara Alicante y lo alicantino (1980), de Rafael Azuar; Palau d'hivern (1988), de Joan Calduch i Gaspar Jaén; Alacant contra València (1994), d'Emili Rodríguez-Bernabeu; Alacant a sarpades (2004), de Marià Sànchez Soler, i els més recents Alicante especulación (2005), de Manuel Alcaraz, i Alacant/València: la vertebració del País Valencià en l'arc mediterrani (2005), editat pel mateix Manuel Alcaraz i per Ramon Lapiedra. De tots, però, cal dir que el d'Emili Rodríguez-Bernabeu va marcar un abans i un després en la bibliografia alacantina. Alacant contra València va veure la llum per primera vegada a Curial, l'any 1994, després que l'autor va ser guardonat amb el premi d'assaig Carles Rahola de Girona, el 1993. Ara, la Universitat de València el torna a publicar.
segona edició urgent
Primer de tot, cal felicitar la Universitat de València per la iniciativa: aquesta segona edició era urgent i necessària per tal com la primera s'havia exhaurit i, sobretot, perquè aquesta obra és fonamental si volem entendre com es viu la catalanitat d'Alacant estant. L'autor, Emili Rodríguez-Bernabeu, ha enriquit aquesta segona edició del llibre amb un pròleg generós que n'actualitza l'anàlisi al besllum de les novetats socioeconòmiques i polítiques que s'han produït al món, i també a casa nostra, en els darrers 11 anys.
El llibre parteix d'un pressupòsit cert o que, si més no, sura en l'atmosfera alacantina: existeix una malfiança -una desconfiança, una hostilitat, com vulgueu- palesa entre alacantins i valencians, o millor dit, dels alacantins envers els valencians. No és, per sort, un sentiment absolut, ni afecta tots els alacantins. Pensar això fóra com dir que tots els valencians odien els catalans, i ja sabem que les generalitzacions solen ser poc diàfanes i gairebé sempre estúpides. De fet, aquest sentiment o animadversió és gairebé exclusiu d'alguns habitants de la ciutat d'Alacant. La gent de les ciutats properes a la capital de la província d'Alacant no comparteix aquesta dèria: simplement passa o concentra les seues manies o animadversions envers altres horitzons. I, mentrestant, València -una ínfima però sorollosa part de la població de València ciutat, si més no- endega les seues frustracions cap a Catalunya. És així com funcionen els estereotips i els odis viscerals: des de la desraó, el prejudici i els complexos d'inferioritat. L'odi València-Catalunya i Alacant-València en són paradigmàtics.
A Alacant contra València Emili Rodríguez-Bernabeu constata aquesta pruïja d'alguns -no tots, hi insistisc- alacantins envers els valencians: "València ignora Alacant, i Alacant odia València. Per a València, Alacant és un poble més de la seua regió -ai, las!, oh, ironia del destí!- com Elx, Gandia i Morvedre. Alacant veu en València l'enemic natural, mentre que València veu en Alacant una possibilitat més de negocis futurs. Alacant sent com València li lleva serveis, influències, poder, però València no se n'adona (o simula no adonar-se'n)".
malfiança dels alacantins
Sia com vulga, val a dir que existeixen motius que expliquen una mica aquesta malfiança dels alacantins envers els valencians. L'acaparament del lideratge polític, econòmic, social i cultural que ha exercit històricament València sobre tot el País Valencià, no només sobre Alacant, ha nodrit a bastament aquesta animadversió unidireccional Alacant-València. No podem oblidar, en aquest sentit, que Jaume I va crear de bell antuvi "la ciutat e Regne de València", un regne regit pels Furs del cap i casal. Més enllà de la megalomania capitalina de València, històrica i duradora, però, l'autor insisteix en la necessitat de superar aquesta rèmora que impedeix que els valencians reïsquen com a poble amb totes les seues potencialitats, que no són poques: "El desafiament històric que València i Alacant tenen plantejat és d'urgent resolució, perquè d'aquesta resolució depèn el futur del País Valencià".
Però, ¿com i de quina manera podem superar els estira-i-arronses històrics entre dues ciutats que són peces fonamentals en el complex trencaclosques -divers i ontològicament heterogeni- del País Valencià? Aquesta resolució passa pel redreçament nacional de tots els valencians, per la recuperació i el desenvolupament plens de la catalanitat dels valencians. Ho insinua molt bé Rodríguez-Bernabeu de bon començament: "La història del País Valencià des de la Guerra de Successió a la corona d'Espanya (1702-1714) és la relació episòdica -però constant i progressiva- de la destrucció de la catalanitat d'aquest país". Gran part de les resolucions que proposa l'autor per a Alacant, i per extensió per a tot el País Valencià, en aquest assaig es basen en la recuperació de la catalanitat. Alacant contra València és la resposta a "l'acta de defunció" de la catalanitat que, segons Rodríguez-Bernabeu, va esbossar Josevicente Mateo a Alacant a part. Però la recuperació d'aquesta catalanitat -encara present a la ciutat, malgrat la pèrdua progressiva del valencià com a llengua vehicular- significa alguna cosa més que la recuperació del seu patrimoni històric i cultural, i ací rau la modernitat, la vigència i l'originalitat de l'assaig de Rodríguez-Bernabeu. A la restauració de la catalanitat cultural i històrica, cal afegir-hi la necessitat imperiosa, primordial, primera, de descentralitzar el país: en tots els sentits i en tots els àmbits -i, d'això, també en parla Rodríguez-Bernabeu al llibre-. Perquè ara com ara el País Valencià pateix un dèficit estructural imperdonable que li impedeix d'arribar al sostre competencial que es mereix com a nacionalitat històrica que és -amb reforma estatutària o sense.
vertebració adequada
I això implica la vertebració adequada del País Valencià; la millora de les infraestructures (i, vulga o no el govern valencià, l'Euroregió hi té molt a dir); el desplegament d'una xarxa ferroviària i de carreteres que responga a les nostres necessitats comercials; la creació i el desenvolupament de mitjans de comunicació propis… Una vertebració, en definitiva, que supere i que anul·le de facto els entrebancs imposats per l'Estat (la AP-7 és un impost -no sé si revolucionari- que gairebé ens criminalitza com a poble, que atempta contra la nostra dignitat). Uns entrebancs emanats d'un Estat jacobí -i borbònic, cal recordar-ho?- que menysprea la perifèria o que, a tot estirar, se n'aprofita a pler. La descentralització és, per tant, l'únic camí possible de superació dels complexos nacionals i de les pruïges internes entre valencians. Si no s'aconsegueix això, el País Valencià no deixarà de ser una mera elucubració burocràtica o administrativa que menysprea i anorrea les nostres possibilitats sota un nom oficial denigrant com és el de Comunitat Valenciana. Una elucubració, cal dir-ho, sotmesa als interessos d'Espanya. Fet i fet, si no aconseguim que Alacant recupere el patrimoni històric i cultural que li és propi, i ara parafrasege Fuster, "tal com estan les coses, ser català, avui dia, [a Alacant, o a València,] no passarà de ser una simple hipòtesi".
|
|
Autor: juli capilla
http://www.avui.com/cgi-bin/resultat?http://www.avui.com/avui/diari/05/set/22/62132.htm
|
Recuperen la concessió d'aigua potable de Benifairó de la Valldigna 
El Col.lectiu d'
Redacció – La Valldigna
Tot el meu suport incondicional a la Plataforma Unitària Contra l'Alta Tensió! Dissabte, 24 de febrer, a Barxeta direm NO amb notes, acords i melodies! Per un País més digne i habitable, posarem en solfa l'Alta tensió… Una abraçada ben forta des de Torrent.
Amanida Peiot [la Valldigna], donem el nostre suport a les reinvidicacions del FUCAT, que també són les nostres:
Hola companys, no podré acudir el 24 F a fer-vos alguna cançó per compromisos anteriors. Però, vull expressar el meu suport a la lluita contra l'alta tensió, les seus torres, la seua agressió al paisatge i a la salut pública. Compteu amb mi per a altres accions de denúncia.
La candidata va estar acompanyada d'Aureli Mansanet, Regidor del Bloc a Simat, i Felip Pastor, Secretari d'Organització del BLOC a la Safor, i el motiu era la recent visita del CVC, després de que el Bloc de la Safor presentarà una denúncia davant aquest organisme pel tema del PAI de Simat, que afecta a l'emblemàtica Mesquita de La Xara, que extranyament no ha estat declarada encara BIC, malgrat ser una de les poques restes de la Cultura Àrab, encara en peu al nostre País
>>Per que la Mezquita de la xara no ha estat declarada BIC abans ?