[@more@]
|
Els últims deu anys han representat, per al País Valencià, un temps especialment contradictori i confús. Una relativa bonança econòmica, basada sobretot en sectors difícilment sostenibles, ha amagat la persistència de problemes molt profunds que afecten els mateixos fonaments de la vida col·lectiva: problemes de medi ambient i territori, de model de creixement, de cultura i de llengua, de consistència social i nacional del nostre país. D’altra banda, l’acció de les institucions de govern, i del partit que les ocupa majoritàriament, hauria de ser motiu de reflexions molt greus sobre els continguts ideològics i morals de la vida política valenciana. Des del govern de la Generalitat, i des del partit que el sustenta, es promou de manera insistent un model de societat i de país basat en el pur benefici individual, en l’especulació, en les “grans obres” de dubtosa utilitat, el diner fàcil, el clientelisme, i la pressió dels interessos privats sobre les decisions públiques. Un model on encaixen els privilegis d’un cert ensenyament privat i l’escassedat de recursos per al públic, l’ínfim suport –quan no el boicot– a la cultura del país i la vergonya permanent de Canal 9, una “terra mítica” per a turistes –convertida en ruïna– i la destrucció d’aiguamolls i de paisatges agraris, la cridòria sobre l’aigua de l’Ebre i la irresponsabilitat permanent en matèria hidrològica, la insistència en un AVE a Madrid al costat del bloqueig cap al nord i la insuficiència de la xarxa interior de comunicacions, la “comunidad” i el neoprovincianisme desfermat, o la “defensa de la llengua valenciana” i el domini creixent del castellà en tots els àmbits públics i institucionals. Per al partit del govern, el país –el País Valencià– simplement no existeix, i la política al servei de l’interés col·lectiu no passa de retòrica. Quant al partit socialista, majoritari de l’oposició, la imatge que projecta no acaba de correspondre a la d’una força política dedicada a frenar i controlar els excessos del poder, i a proposar als valencians un model propi de país i un exemple de comportaments públics compromesos i dignes. Sense comptar que (en paral·lel al Partit Popular) es reconeix indissimuladament subordinat a designis polítics “superiors”, exteriors al País Valencià. Amb tota seguretat, el PSPV-PSOE no tornarà a jugar, ell sol, el paper exclusiu –amb tots els defectes i virtuts– que jugà en el passat; però és, en tot cas, la força al voltant de la qual ha de ser possible i ha de fer-se real un canvi efectiu del panorama polític del país. Amb la presència crucial i necessària, no subordinada ni marginal, d’altres forces d’esquerra i del nacionalisme polític valencià. I amb l’adhesió més àmplia possible de moviments cívics i socials, de sindicats i de la part més viva i activa de la nostra societat. Davant d’aquesta degradació institucional i pública de la vida política, la resposta, per part dels qui no som ara com ara membres actius de les mateixes forces implicades, podria ser la inhibició o la resignació, la protesta passiva, o l’abstenció davant de qualsevol compromís. Però en aquest moment crucial, el compromís pel canvi es converteix en un deure cívic, en una responsabilitat moral, i en un acte de dignitat des de la nostra condició de valencians i de ciutadans i ciutadanes del nostre país. Alguna cosa ha de canviar al País Valencià, en la política i des de la política, si no volem que la degradació arribe a ser tan destructiva com irreversible. I des d’ara mateix volem manifestar la decisió de donar personalment i col·lectivament suport a aquelles iniciatives que puguen representar ara mateix la realitat o l’esperança d’un vertader canvi polític. Iniciatives que, ateses les condicions electorals de cara al 2007, haurien de concretar-se sobretot, sense pretextos ni interessos partidistes, en una aliança en forma de candidatura conjunta de les forces polítiques que poden resultar decisives per aconseguir aquest objectiu imprescindible i perfectament possible. |
|
Re-envia el manifest als teus amics i amigues |
Defineix el diccionari mediocre com: de poca qualitat, de poca inteligència. Al nostre país, supose que no cal donar-li massa voltes. Els nostres mediocres són aquells polítics que lideren el "nostre" bàndol. Això és el que es sent al carrer, a les converses. És allò que no es publica als mitjans nacionalistes i d’esquerres però que algú cal que ho diga. Algú cal que cride fort allò que tothom sap
Sico Fons en aquest article verbalitza el que es una opinió generalitzada entre les bases de l’esquerra i dels moviments reivindicatius del País: la necessitat d’un gran pacte pel 2007. " … o tota l’esquerra nacionalista valenciana ens unim ja d’una santa vegada o tindrem menys futur que un mòbil nou a la porta d’un institut ". 
En resposta a la pel·lícula "Salvador" 
