PP crea 4 gestores i l'agrupació de Beniflà. SIMAT: La tránsfuga Fernanda Llácer, ha passat a ser l'assessora del partit de Fernando Mut, Plataforma de Gandia. Per aquest motiu ara pren el relleu José Brines.

[@more@]

Safor Guia 22/11/2007

El PP crea 4 gestores i l'agrupació de Beniflà.

SIMAT: La tránsfuga Fernanda Llácer, ha passat a ser l'assessora del partit de Fernando Mut, Plataforma de Gandia. Per aquest motiu ara pren el relleu José Brines

D'altra banda, el comitè també ha constituit gestores en quatre municipis de la Safor: Alqueria de la Comtessa, Llocnou de Sant Jeroni, Simat i Xeraco.

Els motius han estat en la majoria dels casos l'abandó de funcions per motius laborals dels seus anteriors presidents. No obstant això, en Simat es dóna el cas de la tránsfuga Fernanda Llácer, que ha passat a ser l'assessora del partit de Fernando Mut, Plataforma de Gandia. Per aquest motiu ara pren el relleu José Brines. En l'Alqueria, la presidència del grup popular ara recau en Carmen Barber, mentre que Juan Signes assumeix la de Llocnou. En Xeraco, el president del PP serà Avelino Mascarell.

Tweet

El divendrles 9 i 23 de novembre a les 20:00 h. a la Biblioteca Pública de Manuel es desenvolparà el TALLER D'HISTÒRIA LOCAL DE MANUEL, organitzat per la MitjaGalta

Aquesta primera edició del taller d'història local anirà a càrrec de Pau Viciano

[@more@]

A partir de documents originals del senyoriu de Faldeta ens acostarem al Manuel del final de l'edat mitjana. Veurem com era el nostre poble al segle XV i ens aproximarem a la vida quotidiana dels seus habitants.

També ens iniciarem en l'ús de les fonts històriques, veurem quin paper juguen en la tasca dels historiadors i reflexionarem sobre com es treballa la documentació per a "fer-la parlar", com s'interroguen els documents per a que ens diguen coses.

Tweet

[@more@]Els resultats electorals a Simat, encara que ja es podïen veure a l’horitzó el que anava a passar, amb el vot de l’esquerra més dividit que mai, i la dreta, sí, la dreta de sempre de Simat més unida, van fer què per primera vegada a la democràcia, es formés un govern de dretes al nostre Ajuntament, més que res també per la importantíssima quota de vot perduda pel PSPV-PSOE, ja que tots els partits van guanyar en vots.

 Pel mig de tot açò, els 15 dies de negociacions mentre es formava el nou Consistori, uns dies o setmanes, què, i fent també un exercici d’autocrítica no van dur a res en concret, tal volta també, per les pretensions d’uns i d’altres, i de no abaixar-se per res de la burra, o també pecant de “nous” en açò de la política local, sumant-se també la pressió del poc de temps per enllestir un pacte d’aquestes magnituds i l´ ambigüitat mostrada també per certs grups de l’esquerra.

 Amb tot açò, s’engega el curs polític, i tots comencem a una per tal de tirar endavant la gestió de l´Ajuntament, cadascú des de la seua responsabilitat de Govern o d’oposició, i fent les polítiques què millor es creuen per al poble. Un dels punts polèmics d’aquest curt espai de temps, va estar la gestió de l’aigua, que es va decidir que tornara a gestionar-la l´Ajuntament, trencant així el contracte que hi tenien amb l’empresa contractada. Des del Bloc, i també ho teníem al nostre projecte per al poble, apostem sempre per el sector públic, però no amb aquestes circumstàncies de pressa per tal de tirar fora l’empresa actual i crear de la nit al dia una empresa pública. Qualsevol empresa que naix, necessita realitzar estudis previs de viabilitat, necessitats estructurals i econòmiques, capacitat de gestió… i d’això no hi havia res. Es va actuar per part del Govern del PP i el recolzament d´ERPV i EU-AI, d’una manera molt irresponsable que ha fet que aquesta empresa haja presentat un contenciós a l´Ajuntament per trencament indegut de contracte i a més, veurem que es el que passa a partir del dia 1 de gener.

 Malgrat açò, els darrers mesos, s’han caracteritzat per l´extraordinària entesa entre tots els grups d´esquerres a l´Ajuntament, en forma de mocions en clau social, cultural o d’infraestructures, què  actualment, estan fent que  l’alcaldia de Simat, actue per impulsos, sense cap contingut, i amb la sensació d’aprofitament cap als grups d´esquerres, amb el clar objectiu de traure-li rèdit polític a 4 anys vista.
 
 Per tot açò, i d’acord tots els 4 partits d´esquerres, sent els més minoritaris els instigadors de què primer s´arribara a un acord entre PSOE i BLOC , vam començar a preparar un programa de govern d´esquerres, nacionalista i progressista, per tal de dur la coherència a la gestió local, i també representar a la majoria de l’electorat simater. Un programa de govern obert a la participació de tots els grups, aon tots formarien part del dia a dia de la gestió Municipal, amb àrees assignades a cadascun i aon primarïen els pilars bàsics d’aquest acord: l´Agenda 21, el Consell Agrari Local, la formació de Consells Municipals d´Esports, de Joventut, el polígon industrial…

 Però lamentablement els dos partits minoritaris, ERPV i EU-AI, al final, al veure què no podrien satisfer els seus desitjos de tenir l´Alcaldïa, què pareix ser que eren molts, ja què van arribar fins i tot a dir-nos, què s’havien “fusionat” en un sol grup per tal de juntar els vots, van desmarcar-se de qualsevol acord.

 El més lamentable de tot, és que ací qui surt guanyant, com sempre, és la dreta, un PP de Simat què veu com essent una minoria aclaparadora envers les esquerres, va fent i desfent al seu gust. Tant ERPV com EU-AI, no han actuat netament, començant per ser ells mateixa els principals promotors del inici de les converses, també negant que no teníem ningun programa de govern seriós, en quan això és el primer que es va fer, un programa obert a tots, però principalment pensant en els simaters i simateres, i després ja excusant-se amb diferències del passat, diferències que no les entenc de ninguna manera, ja què ací estem treballant pel present i sobretot pel futur. És una excusa molt gratuïta la d’estar anclats en el passat, perquè en realitat no ténen motius concrets per a dir NO en la situació actual, senyors, la societat avança, la gent avança i per suposat també la política. Han caigut en l´errada de creures els “amos” de la patent “esquerra” i “nacionalisme”, donant l´impressió d’un clar intent de llançament d´OPA “hostil” cap a tot el nacionalisme no representat per ells. Per sort nostra, sóm molta gent la què formem part de l’esquerra nacionalista i progressista, i què està al BLOC, tant a Simat com a la resta del País Valencià.  EU-ARC IRIS estava completament a favor del pacte d’esquerres fins que ERPV el va absorbir de nou i en uns segons, durant una de les converses va canviar d’opinió, en un clar exercici de “personalitat”i “coherència” política, que tant els agrada predicar.

 És molt curiós, ja què aquells que ens deien “apèndix”del PSOE abans, ara, possiblement amb fets com el recolzament a l’alliberació amb sou d’un  regidor del PP, sense haver fet un estudi previ de la necessitat o no, així com també la valoració de la persona per desenvolupar eixa funció (la dedicació ja es dispara al 162% respecte a l´anterior legislatura), directa o indirectament s’estan convertint ells mateix en el vertader “apèndix”, però del PP, i això lamentablement, no es per a posar-se content, tot al contrari, és molt preocupant i deixa molts seriosos interrogants de cara a un futur no molt llunyà. Es per a què des de les seues posicions “esquerranes”, realitzen un exercici de reflexió entorn a aquestes decisions, i escolten veritablement al grup de gent que els recolza, perquè estem jugant amb el futur del nostre poble, de quin poble volem i cap aon volem anar-hi, i tal volta quan se n’adonen de la situació, ja siga massa tard.

 Des del BLOC de Simat, volem estar i estarem, per i per a la gent, i aprofite aquestes línies, per a tot aquell que desitge aclarar qualsevol assumpte, tant del dia a dia de la tasca d’oposició que fem a l´Ajuntament de Simat com per altres qüestions, siga de la ideologia que siga, es pot adreçar personalment tant a mi, com a qualsevol membre del col.lectiu del Bloc de Simat, ja que des de el BLOC, sempre anem i anirem de cara.

Juli Ibáñez Montagud   ( simat@bloc.ws)
Regidor del BLOC a l´Ajuntament de Simat i membre de la corrent Bloc d´Esquerres i Sobiranista (BES)

Tweet

(La Fundación Jaime II el Justo y el Monasterio del Valle Digno)  … Tant que ens va costar desfer-nos dels frares, i ara haurem d’aguantar aquests nous amos? Sico Fons

[@more@]

[] "Després de comprovar una vegada més, l’eficàcia de la Fundació Jaume II el Just a l’hora de difondre i defensar la cultura i la llengua… dels castellans, crec que ha arribat el moment de plantejar-nos-hi una sèrie de reflexions. Què hem guanyat nosaltres els valldignencs amb la creació d’aquest centre que pretén ser cresol i llum dels saber? Jo, personalment, no ho sabria escatir amb certesa, perquè la veritat és que ningú per aquestes contrades, pareix poder llevar-se del damunt la impressió que el monestir de Simat, s’ha convertit en una espècie de bunker o fundació privada que existeix totalment d’esquena als pobles que l’envolten. El tema de la llengua és potser ben significatiu. Qui açò subscriu va assistir el passat 15 setembre a la inauguració de l’obra pictòrica del Nobel de Literatura Dario Fo (un goig, per cert) i va poder-hi comprovar, una volta més, el poc respecte que sent aquesta fundació i la Generalitat valenciana per l’idioma dels habitants d’aquesta comarca. Una comarca, val a dir, que a banda dels emigrants i alguna cas aïllat més o menys anecdòtic, és catalanoparlant en un 100 %. I que conste que, en principi, no sentim cap animadversió per la cultura i la llengua dels castellans. La veritat, però, és que ací, molts com jo, creiem que una institució d’aquestes característiques deuria donar suport, sobretot, al valencià. Com s’enten, doncs, que la llengua oficial dins del monestir siga la castellana? Com s’entén que la majoria dels seus escrits estiguen redactats en aquesta llengua?
Ja són moltes les ocasions en què hem vist com, tant els programes, com els actes, com els empleats i, fins i tot, els visitants (que ningú sap massa bé d’on ixen), fan servir exclusivament aquest idioma.
Així doncs, ningú no es va sorprendre de què la traducció simultània de les paraules del dramaturg italià foren, el dia que he esmentat, en castellà. Ni tampoc que el llibre “Festa Teatre” que es repartí gratuïtament entre el públic, estigués escrit en un 95 % també en la llengua oficial d’Espanya. Al capdavall això ja ha succeït en molts altres esdeveniments culturals del recinte monacal.
Però creiem fermament que açò hauria de canviar, tot i que ja sabem que una Generalitat que es vanaglòria de la bona salut del valencià parlat i escrit (glup!), poc fiable serà a l’hora de defensar cap cultura ni llengua autòctones. Realment, ben contents i desvanits estaran els del PP, ja que aquest partit ha demostrat massa vegades que per a ells, l’estat ideal de la nostra llengua és el d’un fet anecdòtic i folklòric –i conservat en formol– que s’ha de mantenir aïllat i endormiscat per a mostrar-lo –com qui mostra un vell vestit d’un avantpassat desat a l’armari– en certs dies determinats.
Fa uns anys l’estat ruïnós del monestir de Santa Maria de la Valldigna (ara anomenat Real Monasterio) era un fet lamentable que crispava l’ànim a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat i inquietuds culturals. Per això molts ens vam alegrar quan aquest venerable edifici fou comprat per la Generalitat Valenciana. Això sens dubte facilitaria la recuperació de tan emblemàtic recinte històric. Però si el preu que hem de pagar per la restauració i la conservació del Convent de Simat, és el de deixar que certes persones forasteres s’apoderen d’aquestes ruïnes per tal d’administrar-hi fundacions privades alhora que de, tant en tant, es concedeix graciosament l’entrada als indígenes de l’indret (per allò d’admirar i bacabadar-se amb la pompa i fastuositat de l’aristocràcia política i cultural), la veritat és que caldria plantejar-nos, si no ens cal, ara mateix, una revisió en profunditat de la tasca d’aquesta institució.
I si no, no tindrem més remei que pensar que tal vegada estàvem millor abans. Si més no els vells enderrocs cistercencs servien perquè els xiquets i els jóvens simaters jugaren i es divertiren per la zona.
 ,,, Tant que ens va costar desfer-nos dels frares, i ara haurem d’aguantar aquests nous amos? " []

Sico Fons

Tweet

"El feminisme és una manera de viure que completa l'humanisme; i sí, em considere feminista, i nacionalista i ecologista i d'esquerres".

De Tavernes és l’escriptora Encarna Sant-Celoni i a la platja de Tavernes ens dirigim per poder conversar amb aquesta dona que ha guanyat premis literaris tan prestigiosos com el Ciutat de Cullera (1983), per Dotze contes i una nota necrològica; el Joanot Martorell de Gandia (1985), per Siamangorina; el Vila de Puçol (2004), per Guarda't dels Jocs del destí, i l’accèssit del IV Ciutat de Torrent (2002), amb Al cor, la quimereta.

Entrevista: Sico Fons. Foto: Encarna Sant-Celoni.

[@more@]

Encarna, anem directes al gra, què és la literatura per a tu?

Ho és tot, com a lectora i com a autora. La màgia de la literatura és tan gran que ens depassa, ens fa riure i plorar, patir i gaudir…, i viure, perquè, en algun moment, totes i tots en som protagonistes.

Com et va nàixer aquesta vocació o ofici?

Com a substitut de la parla. Sé que pot semblar un tòpic, però és cert; de jove era molt tímida, tancada, em costava parlar de mi, contar coses meues…, però m'agradava molt llegir; la literatura va ser l'esperó que em féu començar a escriure: de primer, diaris i poemes, i en acabant, narrativa.

També escrius poesia.

Sí; però, encara que tinc publicats quatre llibres de poesia, em considere més narradora que poeta. La narrativa, la conree; la poesia em conrea, m’ha de nàixer; ja sé que pot sonar cursi, però ho sent així.

I ara parlem de tu: ens crida l’atenció que eL 1985 guanyares el Joanot Martorell amb la novel•la Siamangorina. Què significà per a tu l’obtenció d’aquest prestigiós premi?

Estar quasi 16 anys sense publicar –que no escriure– cap obra de narrativa, malgrat les bones crítiques; en fi, són coses del passat que no s'ho val remoure. Parlant d’una altra cosa, m’acabe d’adonar que tota la prosa que m’han editat ha estat prèviament premiada, mentre que en poesia, en què no he rebut cap premi, no hi he tingut problemes a l'hora de publicar.

I què és aqueixa novel•la de títol tan enigmàtic? Potser un homenatge poètic al món llatí? De què va?

Enigmàtic?, no. El títol juga amb la parasíntesi de 'siamés' i 'angora': la raça d'una gata que apareix en la novel•la. Quant a l'argument, Siamangorina pren l'excusa d'un viatge de Diànium a Tàrraco –Dénia i Tarragona en temps dels romans– per a parlar d'un viatge a l'interior de la protagonista, Eumàquia, una exmatrona i exmestressa de cortesanes, i està dividida en huit parts cadascuna de les quals s'inicia amb el vers d'un poema que es reprén en la part final, la més poètica i eròtica alhora, al meu parer.

I ara podríem parlar de la teua darrera novel•la publicada i premiada a Torrent, Al cor, la quimereta. Un homenatge a la dona? Al món llaurador? A la llengua col•loquial?

Al cor, la quimereta és un homenatge en primer lloc a ma mare, i en segon lloc, a la Valldigna, a totes les mares i a totes les valldignes del País Valencià i més; a la nostra llengua i a la nostra cultura, al nostre passat recent, a la nostra història, la de tots els dies i no per això menys important que la 'Història' en majúscules.

Segur que no és gens autobiogràfica ni la seua acció transcorre a Tavernes?

Al cor, la quimereta està basada en la vida de ma mare, amb totes les llicències que m'he volgut permetre, i sí, transcorre ací, a la Vall. I també transcorre a Tavernes, entre el Poble i la Mar, el conte "Escamnament desafortunat" del meu darrer recull, Guarda't dels jocs del destí, editat per Brosquil, i el que l'octubre passat es publicà en l'edició valenciana del diari El País: "Sàpiens, sàpiens?".

A quin escriptor o escriptora t’agradaria que et compararen?

Tot i que fóra un honor, m’estime més continuar barallant-me per aconseguir un estil propi. Ara bé, si el que vols és saber quins autors hi inclouria…, podria esmentar Djuna Barnes, Karen Blixen, Pere Calders, Maria-Mercè Marçal, Jesús Moncada, Dorothy Parker, Jean Rhys, Saki, Isabel-Clara Simó, Sheri S. Tepper, Sarah Waters, Oscar Wilde, Jeanette Winterson…

Caram! Tens bon gust literari. Canviem una mica de tema. Treballes de traductora-correctora en la Generalitat Valenciana i has cotraduït poesia danesa. Com et vas arribar a interessar per una literatura tan aparentment llunyana com la danesa?

Coses del destí, supose, amb una bona amistat pel mig. Sempre m'ha atret molt el nord, el fred, la seua manera de viure, de pensar…; ja se sap, els pols contraris s'atrauen. I també vaig fer una versió adaptada en prosa de la Kalevala finlandesa que va publicar 3 i 4.

Ens fa l’efecte que t’interessa el tema del feminisme. Com ho veus? Es pot dir que la dona ja ha assolit igualar-se a l’home?

No és que m’interesse, per a mi el feminisme és més que un tema i més que la simple antítesi al masclisme –que en tot cas s'hauria de dir 'femellisme'–; és una manera de viure que completa l'humanisme, i sí, em considere feminista, i nacionalista i ecologista i d'esquerres. Quant a la pregunteta, crec que en la societat occidental encara queda molt de camí a fer, encara que no ho semble, i, si parlem de la resta del món, bona nit cresol.

I aprofitant el teu treball de traductora, com veus de salut la nostra llengua? No calen respostes pietoses.

Sincerament, la veig fotuda, gràcies sobretot a la desídia dels que diuen que ens representen. Però no s'ha de perdre l'esperança: de pitjors, n'hem viscudes i ací estem.

I per a acabar, parla’ns del futur. Projectes.

Bé, a banda d'esperar que prompte veja la llum una traducció de contes orientals a la francesa que editarà Moll (Els mil i un quarts d'hora), estic treballant en una antologia de poesia que es dirà Eròtiques i despentinades, i en acabant vull dedicar-me a acabar una novel•la que tinc a mitges.

Tweet

   A tots els éssers que habiten La Valldigna, inclosos els humans.  

Sóc arqueòloga i vallera, i des del 2027 dirigisc l'excavació d'una cova dels contraforts septentrionals del massís del Montdúver, a 2 km del poble. Vaig pegar a fugir al 2002, fruit del fluix migratori cap al cap i casal a la percaça d'estudis, i, ves per on, ara no deixe d'enyorar-me del que llavors m'engabiava. 

[@more@]

Recorde que sempre que ma tia venia feia que mon pare la dugués pel camí Marenys per comprovar, en persona, que les flors de les piteres –les guardianes de les motes, segons ella– continuaven vetlant perquè l'últim reducte verge del litoral de Tavernes seguís sa i estalvi. Afirmava que tot no estava perdut, que encara hi havia gent que creia en la Valldigna, sense demagògies…

Ma tia m'explicava que als anys 60 la gent estiuava en barraques de puntals i canyes, i que encara es conreava arròs a la Partida, i canyamel… A poc a poc, les barraques deixaren pas a les casetes de rajola i ciment, i aquestes, als edificis de quatre pisos sense ascensor, i als blocs d'apartaments, les urbanitzacions, els gratacels i les aterridores marines. I, quant a les marjals, les dessecaren i terraplenaren per plantar-hi tarongers.

També em contava coses de l'avi, un sentimental que s'estimava la terra amb deliri. Un colp jubilat, mamprenia la bici en clarejar el dia i es dedicava a passejar pel terme: de dilluns a dissabte, a l'horta –al Massalari, al Molló, a la Marina, al Ràfol, al Racó o al Cambro; cada dia a una partida–, a distraure's birbant, refent cavallons o arreplegant llicsons, roselles, endívies i cama-roges, per fer verdura, i el seté dia, als Marenys, a tirar el rall en les fondaladetes a veure si hi queia algun llobarro a més de sargs i corballs, o a fer caragols als muntanyars, entre els tamarius, les punxeres i els lliris de mar. A mitjan matí, feia els honors a l'esmorzar que li havia preparat la dona amb les sobres del sopar, un bon tros de pa i una bóta de vi i, amb el pap ple, prosseguia la faena fins a l'hora de dinar; no li calia rellotge per a saber quan tornar al poble, amb una ullada al sol en tenia prou. Jo també hauria sigut feliç així, però no podré, ni tampoc els meus fills ni els meus néts: com uns inconscients consentits, en menys d'un segle hem malmés el paradís que rebérem en préstec, i la vall trigarà milers d'anys a recuperar-se'n.

[…]

Marge dret del barranc del Bolomor, 05.05 del matí, hora solar, d'un dia qualsevol d'estiu d'un any arreu del tercer període interglacial del Plistocé; o siga: fa poc més poc menys 130.000 anys. Des de la boca de la cavitat, a una altitud de 100 m, la panoràmica és formidable, més encara, espectacular: enfront, els vessants sud-orientals de la serra de les Agulles, amb les altes i frondoses muntanyes de les Creus en primer pla; just al dessota, el cabalós riu Vaca circumdat per la imponent verdor d'una omeda luxuriant, i a la dreta, més enllà dels aiguamolls, l'esclat resplendent de la mar.

Una robusta figura d'extremitats curtes s'alça del rogle de cossos amuntegats en la foscor i, fent tentines, s'acosta a l'entrada de la cova. És una dona, tot i que la indumentària impedeix apreciar-ho a simple vista; una dona alta per al seu sexe i gran, d'uns trenta anys. Té la pell clara, el front estret i inclinat, els ulls blaus i els arcs ciliars pronunciats. No sap què l'ha despertada –a penes és audible: no arriba a ser soroll–, però sap que no és bo.

Guaita pertot a la defensiva, tesant els sentits, a la recerca de l'origen de l'intempestiu soroll i, en mirar cap a la dreta, es deté en sec de l'esglai: sobresortint de l'espessa roureda que ocupa els ombrius del barranc i destorbant la visió de la costa argentada, hi ha la causa d'allò que la inquieta; emet una vibració d'intensitat constant que s'apodera del cervell de la bolomorenca i li produeix un intens dolor palpitant que es propaga com un càncer des dels lòbuls temporals. Només sent la vibració, esmussant-li les oïdes, com si una força intangible fes lliscar un guix gegantí per una pissarra; com si un estilet espuntat li trepanàs el crani sense cap anestèsia.

Té por d'apropar-s'hi, tot i que la cosa sembla morta, i per fi, armada amb una destral de mà, fa una ullada als voltants. A l'esquerra, un segon monstre gegant sense cos –mig arbre esquelètic, mig insecte o ocell–, de membres prims del color de la mar abans d'una tempesta entrellaçats com fils d'aranya, li impedeix la vista de les muntanyes que tanquen la idíl·lica vall pel ponent. Desesperada, l'ataca sense vacil·lar i rep una descàrrega elèctrica de voltatge mitjà que la deixa mig atordida. Un reguitzell d'imatges li bombardeja sense misericòrdia els glòbuls oculars i el futur de la Valldigna passa pels seus ulls a la mateixa velocitat que diuen que passa la vida pels nostres abans de morir: impossible d'imaginar.

Veu homenets amb metzina a les venes en lloc de sang pegant foc a les muntanyes fins a descarnar-les. Veu aprimar-se el riu fins a gairebé desaparéixer, i ocells sorollosos trencant el cel i esglaiant les estrelles. Veu la costa taponada per fileres de ruscs de diferents alçàries. Veu com farceixen la vall d'innombrables flums negres recorreguts per bonidors eixams multicolors. Veu terratrèmols, gelades, sequeres, incendis, epidèmies, inundacions…

La paüra amorteix una mirada adés desafiant i d'alguna manera pren consciència que està abocada a l'extinció; però el que l'entristeix no és que aquells homenets de front recte i mandíbula prominent en siguen els responsables; l'impacte que el seu cor no pot suportar és sentir, des del futur, el clam agònic de la natura. El pesar li solca el rostre i, amb un crit estentori de pura impotència i ràbia que ensordeix la vall, convoca sense voler les forces primigènies i cau estesa als peus de la torre d'alta tensió. D'ací vora 130.000 anys uns paisans descobriran el fòssil del seu parietal esquerre i el consideraran producte d'una mort fortuïta, sense saber que la causa del traspàs de la neandertal ha estat una fugaç visió del seu futur, el d'ells, no pas el d'ella.

[…]

Un moviment brusc entre blocs rocallosos a la serralada mallorquina provoca una pertorbació que sacseja el fons marí. A la costa dels Tarongers, entre el cap de Cullera i el cap de Sant Antoni, el fosc llunyedar avança cap a la vora i el nivell de l'aigua puja seguint-li el compàs. La mar bull tota la nit com cassola en forn i l'endemà exhibeix la perfecta albaïna que precedeix la maregassa: una bassa d'oli sense ni un bri d'aire que l'avalote sota la metàl·lica negror del cel. D'improvís, de la sobrefaç de la mar emergeix una immensa paret llisa amb tots els colors del verd que comença a ascendir, encrestada, fins a ocupar l'horitzó; que recula com un rinoceront preparant-se per a envestir, i que s'atura un segon per a iniciar la impetuosa càrrega enroscant-se amb una roncor espaordidora que retruny al lluny i fa tremolar les muntanyes. L'ona, finalment, s'estimba amb un brogit eixordador i esclata amb una bellugadissa efervescent que ho nega tot.

La mar, quan vol, requesta el que és seu i ho obté, malgrat les xarxes.

Que l'opressora incultura

muiga sota les nostres mans!^

Platja de Tavernes, 7 d'octubre de 2007

ENCARNA SANT-CELONI I VERGER (Tavernes de la Valldigna, La Safor)

(conte publicat en “El Quadern” de l’edició valenciana d’El País el 25 d’octubre de 2007)

^{Himne a Tavernes, fragment. Paco Valiente i Ladislao Marí (ca. 1926)}.

Tweet

[@more@]

Tweet

[@more@]

Pels pobles de la Safor ha emés un comunicat en el qual destaca la intenció de l'Ajuntament, manifestada en el debat a través de Vicent Mascarell com a representant del govern local, d'aquirir els terrenys de la platja per a la seua protecció. 

El Regidor del PSOE Vicent Macarell manifestà la voluntat de protegir l’espai verd a la taula rodona celebrada el divendres a la Casa de la Marquesa, moderada per Jesús Vilaplana, presentada per Roger Cremades i organitzada per la Plataforma pel pobles de la Safor al cicle de xarrades “Urbanisme i Medi Ambient a la Safor”.

Unanimitat en la protecció dels terrenys però discrepància en les formes

Vicent Mascarell (PSOE): “Apostem per la protecció i l'adquisició de terrenys”

Joan Francesc Peris (Els Verds del PV): “La gran esperança econòmica del turisme és la platja de l'Ahuir com a pulmó verd de la platja de Gandia”

Karina Vercher (EU): “Es pot desclassificar sense indemnitzar”.

Vicent Terol (ERC): “¿Quantes platges de l'Ahuir valen els pressupostos de la família reial?

Josep Miquel Moya (BLOC): “L'Ahuir ha de quedar protegida abans del nou PGOU si no volem arribar massa tard”.

Roger Cremades, membre del col·lectiu i ponent d’un recorregut gràfic per l’urbanisme i el paisatge valencià aplicat a la platja de l’Ahuir, es congratulà perquè la platja de l’Ahuir es salvara de la urbanització gràcies al treball dels ecologistes, i vistes les declaracions de Mascarell i la voluntat de la majoria política gandiana.

Tanmateix aquesta unanimitat política per a la protecció del paratge desvetllava divergències a l’hora de fer-la efectiva. Mentre els representats d'EU i ERPV, EV i BLOC apostaven clarament per la compra i la desclassificació com a sòl urbà, Mascarell apostava per la permuta i la intervenció del Ministeri de Medi Ambient, donada l'escassa capacitat econòmica de l'Ajuntament de Gandia i la manca de garanties jurídiques que podrien provocar conseqüències desastroses per al municipi en cas que la desclassificació fóra recorreguda judicialment pels propietaris.

Joan Francesc Peris, d’Els Verds del PV, Karina Vercher (d'Esquerra Unida) i Josep M. Moya (del Bloc), afirmaren que la llei no obligava a indemnitzar els propietaris. En concret Moya cità l'article 22 de la Llei del Sòl del 2007, on a efectes d'indemnitzacions no podran considerar-se expectatives derivades de l'assignació d'edificabilitats i usos urbanístics que no hagen sigut plenament realitzats.

http://www.muixeranga.info/

http://www.muixeranga.info/

Tweet

 

[@more@]

Tweet

[@more@]

…Relacions Extrasensorials…

Tweet