A tots els éssers que habiten La Valldigna, inclosos els humans.
Sóc arqueòloga i vallera, i des del 2027 dirigisc l'excavació d'una cova dels contraforts septentrionals del massís del Montdúver, a 2 km del poble. Vaig pegar a fugir al 2002, fruit del fluix migratori cap al cap i casal a la percaça d'estudis, i, ves per on, ara no deixe d'enyorar-me del que llavors m'engabiava.
[@more@]
Puge al barranc cada dia i a l'acte pose mans a l'obra, perquè la visió de la vall que un dia fou digna, verda i feraç convertida en una massa erma clapada de camps de golf i piscines, i inundada d'asfalt i formigó, em fa bullir la sang. Tot això que hem guanyat!, diran alguns. Ausades!, els respondria: ja no hi ha incendis provocats perquè no queda muntanya; els rius i les séquies són abocadors; els llauradors han mort en l'oblit i els tarongers, de tristesa, i l'aigua de vora mar és una barreja de porquícia amb reminiscències de salobre que no atrau cap banyista.
Ningú, però, no féu cas dels senyals precursors. D'antuvi s'assecaren els ullals i els pous, i en acabant les fonts: les Fontetes de Cantus i el Clot de la Font foren les primeres, seguides de les de la Granata, el Canut, la Sangonera, la Drova, la Puigmola… Tot va començar fa vint anys, amb la instal·lació de les 47 torres d'alta tensió que creuen la vall i la consegüent posada en marxa d'un PAI promogut per la ‘caixa’ del ninotet bicèfal; el cop de gràcia fou la construcció d'un parc temàtic per aprofitar l'esquer cistercenc.
Recorde que sempre que ma tia venia feia que mon pare la dugués pel camí Marenys per comprovar, en persona, que les flors de les piteres –les guardianes de les motes, segons ella– continuaven vetlant perquè l'últim reducte verge del litoral de Tavernes seguís sa i estalvi. Afirmava que tot no estava perdut, que encara hi havia gent que creia en la Valldigna, sense demagògies…
Ma tia m'explicava que als anys 60 la gent estiuava en barraques de puntals i canyes, i que encara es conreava arròs a la Partida, i canyamel… A poc a poc, les barraques deixaren pas a les casetes de rajola i ciment, i aquestes, als edificis de quatre pisos sense ascensor, i als blocs d'apartaments, les urbanitzacions, els gratacels i les aterridores marines. I, quant a les marjals, les dessecaren i terraplenaren per plantar-hi tarongers.
També em contava coses de l'avi, un sentimental que s'estimava la terra amb deliri. Un colp jubilat, mamprenia la bici en clarejar el dia i es dedicava a passejar pel terme: de dilluns a dissabte, a l'horta –al Massalari, al Molló, a la Marina, al Ràfol, al Racó o al Cambro; cada dia a una partida–, a distraure's birbant, refent cavallons o arreplegant llicsons, roselles, endívies i cama-roges, per fer verdura, i el seté dia, als Marenys, a tirar el rall en les fondaladetes a veure si hi queia algun llobarro a més de sargs i corballs, o a fer caragols als muntanyars, entre els tamarius, les punxeres i els lliris de mar. A mitjan matí, feia els honors a l'esmorzar que li havia preparat la dona amb les sobres del sopar, un bon tros de pa i una bóta de vi i, amb el pap ple, prosseguia la faena fins a l'hora de dinar; no li calia rellotge per a saber quan tornar al poble, amb una ullada al sol en tenia prou. Jo també hauria sigut feliç així, però no podré, ni tampoc els meus fills ni els meus néts: com uns inconscients consentits, en menys d'un segle hem malmés el paradís que rebérem en préstec, i la vall trigarà milers d'anys a recuperar-se'n.
[…]
Marge dret del barranc del Bolomor, 05.05 del matí, hora solar, d'un dia qualsevol d'estiu d'un any arreu del tercer període interglacial del Plistocé; o siga: fa poc més poc menys 130.000 anys. Des de la boca de la cavitat, a una altitud de 100 m, la panoràmica és formidable, més encara, espectacular: enfront, els vessants sud-orientals de la serra de les Agulles, amb les altes i frondoses muntanyes de les Creus en primer pla; just al dessota, el cabalós riu Vaca circumdat per la imponent verdor d'una omeda luxuriant, i a la dreta, més enllà dels aiguamolls, l'esclat resplendent de la mar.
Una robusta figura d'extremitats curtes s'alça del rogle de cossos amuntegats en la foscor i, fent tentines, s'acosta a l'entrada de la cova. És una dona, tot i que la indumentària impedeix apreciar-ho a simple vista; una dona alta per al seu sexe i gran, d'uns trenta anys. Té la pell clara, el front estret i inclinat, els ulls blaus i els arcs ciliars pronunciats. No sap què l'ha despertada –a penes és audible: no arriba a ser soroll–, però sap que no és bo.
Guaita pertot a la defensiva, tesant els sentits, a la recerca de l'origen de l'intempestiu soroll i, en mirar cap a la dreta, es deté en sec de l'esglai: sobresortint de l'espessa roureda que ocupa els ombrius del barranc i destorbant la visió de la costa argentada, hi ha la causa d'allò que la inquieta; emet una vibració d'intensitat constant que s'apodera del cervell de la bolomorenca i li produeix un intens dolor palpitant que es propaga com un càncer des dels lòbuls temporals. Només sent la vibració, esmussant-li les oïdes, com si una força intangible fes lliscar un guix gegantí per una pissarra; com si un estilet espuntat li trepanàs el crani sense cap anestèsia.
Té por d'apropar-s'hi, tot i que la cosa sembla morta, i per fi, armada amb una destral de mà, fa una ullada als voltants. A l'esquerra, un segon monstre gegant sense cos –mig arbre esquelètic, mig insecte o ocell–, de membres prims del color de la mar abans d'una tempesta entrellaçats com fils d'aranya, li impedeix la vista de les muntanyes que tanquen la idíl·lica vall pel ponent. Desesperada, l'ataca sense vacil·lar i rep una descàrrega elèctrica de voltatge mitjà que la deixa mig atordida. Un reguitzell d'imatges li bombardeja sense misericòrdia els glòbuls oculars i el futur de la Valldigna passa pels seus ulls a la mateixa velocitat que diuen que passa la vida pels nostres abans de morir: impossible d'imaginar.
Veu homenets amb metzina a les venes en lloc de sang pegant foc a les muntanyes fins a descarnar-les. Veu aprimar-se el riu fins a gairebé desaparéixer, i ocells sorollosos trencant el cel i esglaiant les estrelles. Veu la costa taponada per fileres de ruscs de diferents alçàries. Veu com farceixen la vall d'innombrables flums negres recorreguts per bonidors eixams multicolors. Veu terratrèmols, gelades, sequeres, incendis, epidèmies, inundacions…
La paüra amorteix una mirada adés desafiant i d'alguna manera pren consciència que està abocada a l'extinció; però el que l'entristeix no és que aquells homenets de front recte i mandíbula prominent en siguen els responsables; l'impacte que el seu cor no pot suportar és sentir, des del futur, el clam agònic de la natura. El pesar li solca el rostre i, amb un crit estentori de pura impotència i ràbia que ensordeix la vall, convoca sense voler les forces primigènies i cau estesa als peus de la torre d'alta tensió. D'ací vora 130.000 anys uns paisans descobriran el fòssil del seu parietal esquerre i el consideraran producte d'una mort fortuïta, sense saber que la causa del traspàs de la neandertal ha estat una fugaç visió del seu futur, el d'ells, no pas el d'ella.
[…]
Un moviment brusc entre blocs rocallosos a la serralada mallorquina provoca una pertorbació que sacseja el fons marí. A la costa dels Tarongers, entre el cap de Cullera i el cap de Sant Antoni, el fosc llunyedar avança cap a la vora i el nivell de l'aigua puja seguint-li el compàs. La mar bull tota la nit com cassola en forn i l'endemà exhibeix la perfecta albaïna que precedeix la maregassa: una bassa d'oli sense ni un bri d'aire que l'avalote sota la metàl·lica negror del cel. D'improvís, de la sobrefaç de la mar emergeix una immensa paret llisa amb tots els colors del verd que comença a ascendir, encrestada, fins a ocupar l'horitzó; que recula com un rinoceront preparant-se per a envestir, i que s'atura un segon per a iniciar la impetuosa càrrega enroscant-se amb una roncor espaordidora que retruny al lluny i fa tremolar les muntanyes. L'ona, finalment, s'estimba amb un brogit eixordador i esclata amb una bellugadissa efervescent que ho nega tot.
La mar, quan vol, requesta el que és seu i ho obté, malgrat les xarxes.
Que l'opressora incultura
muiga sota les nostres mans!
Platja de Tavernes, 7 d'octubre de 2007
ENCARNA SANT-CELONI I VERGER (Tavernes de la Valldigna, La Safor)
(conte publicat en “El Quadern” de l’edició valenciana d’El País el 25 d’octubre de 2007)
30 de desembre
