VALLDIGNA DIGITAL (arxiu 04-08)

punxa banner

Tweet

Alumnes de l’IES de Xeraco escalfen motors de cara a la vaga i fan un tancament

• estudianteslibertarixs.blogspot.com – PROPOSTA DE DEBAT SOBRE BOLONYA 

Tweet

El proper congrés nacional del Bloc Nacionalista Valencià,
rediccionarà el partit cap a les tesis de l’anomenada "tercera via",
claudicant en la simbologia i postulant un gir cap al centre – dreta. 

La ponència política del BLOC aposta per la necessitat d’una refundació
en el V Congrés Nacional, que se celebrarà a València entre els dies 28
de febrer i 1 de març de 2009.

Reafirmen el caràcter progressista de l’organització i defensen la
necessitat de liderar un tercer pol en la política valenciana, per a
la qual cosa proposen la denominació d’Espai Valencià de Progrés. La ponència demana recuperar el color taronja com a marca corporativa del BLOC i accepta la senyera amb blau com a ensenya nacional. [Actualitzat 16:44h]

• Els primers a nàixer van ser els d’esquerres i sobiranistes, reaccionant al valencianisme taronja impulsat per Pere Mayor
  en el camí a les autonòmiques de 2003. Volen més esquerra i més Unitat
  del Poble Valencià -l’element que s’havia volgut superar precisament
  amb el BLOC-. Durant un temps són l’únic lobby de pressió que actua
  sobre una Executiva feble nascuda d’una diferència de dos vots i
  després d’un procés de desmembració de l’anterior. I aconsegueixen els
  seus objectius. El BLOC canvia la imatge, aprofundeix en el seu
  radicalisme d’esquerres i de plantejaments antisistema, fins i tot
  canvia el color de la seua imatge cap al roig arquetípic de l’esquerra.
  Però el BLOC no abandona la seua pluralitat interna.

• Els "altres sectors"
  aprenen ràpidament que l’única manera d’influir és seguir el sistema
  BES i intentar equilibrar el partit que en zones del Palància i cap
  amunt i en altres zones del sud manté plantejaments més moderats. De la
  reacció naix el Bloc de Progrés Valencianista. Els seus plantejaments són bastant esquemàtics i simplements volen retrobar el camí del 2003 fent incís en un tercer espai que qualifiquen de triangulació.

• Bloc de Convergència Valencianista.
  Que no es conforma amb retrobar el camí del 2003 sinó que en vol
  aprofundir. El BdC és probablement el més moderat però el més
  revolucionari. Mentre els altres dos gestionen una realitat amb
  matissos importants; la transformació que vol el BdC esdevé
  pràcticament una refundació. El Congrés de 2009 tindrè per primera
  vegada tres corrents. Massa corrents probablement per a tan poc de riu.

"El
BLOC ha d’assumir com a pròpies, totes les diferents manifestacions
simbòliques representatives del ser valencià: banderes, escut, himnes,
etc. Cal recuperar l’herència del valencianisme de preguerra, fent
nostre, per exemple, el Cant de Lluita o Redempció, i fer-ho de manera
compatible amb la tradicional Moixeranga, o fins i tot amb l’himne
oficial, tot i que en la seua versió més digna."

"El
valencianisme polític fuig de discursos polítics inservibles com a marc
de relacions amb el Principat i resta dels territoris de l’antiga
Corona d’Aragó, bé siga des de posicions unitaristes de caràcter
nacional, bé siga amb l’anticatalanisme com a instrument de definició
pròpia o eina per traure rèdits electorals. El valencianisme polític
reclama un nou marc de relacions amb Catalunya basat en el respecte i
la confiança mútua i el desplegament de les oportunitats presents i
futures que unes bones relacions poden ajudar a desenvolupar."

Tweet

Al febrer el Bloc farà el seu nou congrés i a tenor de les declaracions a Vilaweb del seu secretari general, Enric Morera, i del que diu la ponència política a debatre,
culminarà per fi el procés cap a la blaverització absoluta que va
encetar el 1996, tan ben avalada, amb bíblia de capçalera i tot, per
Joan Francesc Mira. Un procés que havia quedat a mitjan requesta
després de la irrupció del Front del País Valencià i la seua posterior
refundació en ERPV. Deuen haver-se adonat per fi que ni Esquerra ni
l’indepedentisme catalanista suposen cap amenaça per al Bloc, més i tot
permet visualitzar dues opcions nacionals nítidament contraposades. No
debades, el neoblaverisme sol clavar en el mateix sac antivalencià
espanyols i catalanistes. De més a més, els permet practicar
l’anticatalanisme de baixa intensitat i així marcar més profundament
les distàncies, fins poder arrancar-se definitivament tota la crosta
catalanista.

El resultat del congrés està més que cantat, fins
i tot a tantes setmanes vista. És la culminació lògica i natural d’un
procés que, com he dit, s’havia hagut d’ajornar. Ara, per fi, es
conclou. Enhorabona als qui s’hi encabotaren i han reeixit. Jo, com que
sóc dels Països Catalans, hi mantindré la mateixa insalvable distància
política, ben bé un abisme.[@more@]

Assumir la realitat. Aquesta ha
estat la cantarella insistent amb què s’ha volgut justificar aquest
viratge que ara culmina.«Fem una aposta pel realisme»,afirma Morera.
«Cal adequar l’oferta política a la realitat social del país»,
argumenta la ponència política a debatre. Però quina realitat hem
d’assumir? A tenor dels resultats electorals, el País Valencià és un
realitat espanyolíssima. Assumir la realitat, coherentment si més no,
significa abandonar qualsevol signe d’identitat pròpia i adquirir la
majoritària dels vencedors. Però la seua coherència no arriba a ser tan
dràstica, s’aconforma amb assumir els arguments dels pactes entre
espanyols: símbols, denominació, política lingüística… «O ens adaptem
als canvis, o podem quedar fora de joc.», afirma Enric Morera. ¿I quins
foren els qui pactaren aquests canvis que el Bloc diu que cal assumir?
Fórem els valencians o foren els espanyols? Jo, que tinc memòria
històrica, i recorde per quins valors lluitàvem i contra qui lluitàvem
a finals dels setanta i primeries dels vuitanta, no entenc quina mena
d’intel•ligència política és la que, passats els anys, proposa
d’assumir com a propi tot allò contra el que ens havíem oposat
aferrissadament. Sanxo ja li va dir al Quixot que per un viatge tan
curt no calien alforges. I més modestament, aquest blogaire ja li ho va raonar al profeta Joan Francesc Mira, a propòsit del seu evangeli neoblaver Sobre la nació dels valencians:

«Assumir
la realitat: això és que vostè ve a proposar com a única solució. Com
ja ha proposat la UPV al seu VII congrés. I fer ecumenisme. Però fer
ecumenisme en un sol sentit, de cara a acontentar un sol bàndol, i és
potser per aquesta raó que passa amb presses i correres per la nostra
història més recent. La seua tan alabada frase de la "utopia
prescindible" ha passat a ser l’acusació definitiva. Els qui no volem
renunciar al nostre catalanisme -irreductible o pragmàtic- ja no tenim
lloc en el novíssim nacionalisme que vostès i altres animen i miren de
quallar. Nosaltres, al capdavall, hem esdevingut prescindibles, perquè
prescindible és la nostra utopia. I vist per on s’encamina el projecte,
queda clar que la tria que hauríem de fer és a caixa o faixa: o
renunciem al nostre concepte de nació -més o menys utòpic, més o menys
pragmatitzable- o no tindrem cadira en el Nou Nacionalisme Valencià.
Els altres sí que tenen la cadira assegurada -blava, supose-. De fet,
tota aquesta comèdia s’ha muntat per a tirar-los l’estora als peus. I,
és clar, si són els convidats a festes no seria de bon gust retraure’ls
l’origen, ni de tirar-se terra als ulls denunciant amb qui ara cal fer
garba i botifarra, i fins i tot encunyar a l’ensems el nou nacionalisme
"estricament valencià".

La història del nostre país ha passat
per moments més durs que no aquest. I, malgrat tot, sempre hi ha hagut
qui no ha volgut assumir la realitat del moment i ha mantès un cert
grau d’utopia. Pense, com ara, en Carles Ros, Llombart, Duran i
Tortajada, Carles Salvador, Enric Valor… Si ells, i tants d’altres,
hagueren assumit la realitat que els va tocar de viure, és molt
possible que aquesta disputa d’idees ja no tindria lloc. Assumir la
realitat, descriure el seu efecte pretesament irreversible… no deu
ser, fet i fet, una forma d’abandonar-se, senyor Mira, de claudicar?»

Recorde
que la ponència política que es va debatre al congrés d’UPV de 1996, a
l’Eliana, també justificava, com ara, la convergència amb l’imaginari
simbòlic i nacional del blaverisme il•lustrat per l’estèril «conflicte
d’identitats», com el denomina Enric Morera. I per què hi debaten tant?
Què vol dir Morera amb això,? Potser que el fracàs continuat del Bloc
d’ençà de la seua creació ha estat per causa del «conflicte
d’identitats», ja que per culpa seua no han pogut fer política? Que jo
sàpiga els catalanistes més conseqüents ja abandonaren l’aventura del
Bloc, per tant fa anys que podien haver arraconat el «conflicte
d’identitats» i haver-se dedicar a fer més política.
Em pregunte
quina mena de política efectiva es pot fer quan cadascú és d’un pensar
diferent. La ponència política diu que advoca perquè el Bloc assumesca
«totes les manifestacions simbòliques representatives del ser valencià:
banderes, escut, himnes, etc., des de la Muixeranga al Cant de Lluita o
Redempció i l’himne oficial». No és l’enemic comú el que conjunta i fa
reeixir una opció política, sinó un projecte social i nacional
compartit. Perquè en el moment de prendre una decisió política cal
saber quins són els objectius, quin ha de ser el marc de referència.
L’enemic comú no és un projecte: és una simple urgència conjuntural.
Amb tot, el projecte comú que eixirà del proper congrés del Bloc serà
clar com un cel ras i blau.

A l’entrevista de Vilaweb, Morera
diu que el valencianisme ha guanyat una batalla. Una! La de la unitat
de la llengua. Però s’equivoca. La unitat de la llengua no la garanteix
una definició enrevessada i críptica d’una acadèmia de la llengua
composta per membres de quota política, sinó la consciència dels
parlants d’aqueixa llengua i el mercat que li garanteix supervivència i
futur econòmic. I avui, més i tot amb la ponència política que pretén
aprovar el Bloc, la consciència dels parlants diferencia entre valencià
i català, i el mercat se n’ha anat a orri. 

Si tot el camí que
havíem de fer d’ençà d’aquella esperançada exigència de «Llibertat,
Amnistia i Estatut d’Autonomia» ha hagut d’acabar en la justificació i
defensa, pèl per pèl, dels mateixos símbols i valors nacionals que la
Unión Valenciana de Lizondo (sí, són els mateixos símbols i els
mateixos valors nacionals!), criatura infame nascuda per mor dels
experiments que durant la “transició” van sorgir dels laboratoris
d’agitació i conflicte de l’espanyolisme més criminal, si aquest és el
final de ruta del camí, quin fracàs i quina vergonya i quina
humiliació!

Tweet

I no hi ha raons que permetin pensar que el futur pot ser-li menys hostil. El primer que se’n va adonar, amb un rebec profundament amarg, va ser el seu principal inspirador, Joan Fuster, quan va deixar escrit al començament dels vuitanta, any més any menys, que no alçava “un gat pel rabo”. ¿Fuster es va deixar dur per la seva corrosiva contundència expressiva, un dels recursos estilístics que utilitzava amb més eficàcia? No en aquest cas. Es va limitar a constatar el final d’una esperança que ell mateix havia encès i covat.  A certificar-ne la defunció.

Més de dues dècades després, la seva sentència és un fet. Les coses són com eren. Amb lleugeres variacions. El valencianisme polític –encarnat en unes úniques sigles: BNV, Bloc Nacionalista Valencià–, amb rèmores residuals que s’acontenten amb molles del seu migrat menjar, té una certa presència municipal, però ha estat sempre incapaç d’arribar amb les pròpies forces a les Corts Valencianes, i encara menys al Parlament espanyol. Parlo del valencianisme polític. No del regionalisme histriònic anticatalà, que sí que ho va aconseguir en algun moment amb l’única intenció de fer de comparsa interessada i folklòrica de la UCD o del Partit Popular.[@more@]

Tampoc ningú pot negar de manera temerària que el PSOE –encara amb les autòctones i precàries sigles PSPV-PSOE– no hi hagi estat influït. Com també –li agradi o no– el PP. Perquè, en el fons, el folklore, en política, ni serveix de res ni acontenta ningú. Hi ha fusterianisme –o catalanisme– en algunes actituds dels més furibunds anticatalanistes. I la Generalitat valenciana encara s’assembla més a les càndides i maximalistes propostes del valencianisme dels anys setanta que a una comissió de falla.

Però el valencianisme polític que es presenta exclusivament com a tal és una altra cosa. La pròpia limitació, la pròpia impotència, que ja sembla una condemna eterna, ha portat el nacionalisme valencià d’inspiració –almenys d’inspiració– catalana a la reinvenció i a la reformulació cíclica de sigles i intencions. L’última reinvenció –que podria prendre forma en el pròxim congrés del Bloc– és un reconeixement més del darrer fracàs electoral. I pretén buscar una raó de subsistència en la deserció de principis i senyals que fins ara l’identificaven.

En una darrera finta a la recerca de salvavides, el Bloc proposa assumir “sense complexos” la senyera amb blau diferenciador; l’himne de l’Exposició –ara oficial de la comunitat–, tan volgudament servil, i el nom exclusiu de valencià per a la llengua. Segons els dirigents del partit, això és “valencianisme reconciliador”, que “la ciutadania ha assumit majoritàriament de fa dècades al caliu de la realitat estatutària”. A més, la maniobra rentadora té la pretensió d’aglutinar “tot el valencianisme polític”.

Tots aquests conceptes distorsionen i poden arribar a marejar el profà en qüestions del terreno. ¿Realment algú vol “reconciliar-se”? ¿Amb qui i per què? ¿Quina necessitat en té? ¿És cert que “la ciutadania” ha assumit “majoritàriament” la dita “realitat estatutària”? ¿Hi ha, fora del Bloc o d’Esquerra Republicana del País Valencià, “valencianisme polític”? Si n’hi ha, són més de quatre? Les respostes són tan òbvies com tossuda la realitat. Ningú té cap necessitat de reconciliar-se amb el nacionalisme valencià, la majoria de la “ciutadania” es limita a tolerar sense grans sentimentalismes els símbols que recull l’Estatut i no hi ha cap valencianisme polític amb pes propi fora d’aquests dos partits.

Si així fos, aquest acte de renúncia apel·lant al possibilisme més descarnat encara tindria algun sentit. Si acceptant la píndola de la renúncia estatutària milers de valencians se sentissin atrets per la crida de la nova opció nacional, n’hi hauria per assumir una bandera tota blava. Si dient-ne només valencià el parlessin tots, quin sentit tindria dir-ne català? Fins i tot Jaume I ho entendria. Els senyals i els símbols duren mentre tenen sentit. Si no en tenen, no duren. Però tot això només sembla un recurs per no reconèixer les pròpies limitacions. I les pròpies limitacions són un projecte fofo que cada vegada engresca menys valencians, uns dirigents desvitalitzats i incapaços d’escampar la il·lusió, i una societat lliurada amb eufòria provinciana al projecte nacio

Tweet

Diumenge serà dia d’excursions a la comarca de la Safor. En primer lloc l’Ajuntament d’Alzira ha organitzat la tercera etapa a peu de la Ruta dels Monestirs, que enllaçarà la Ribera amb la Valldigna, i que serà una bona ocasió perquè aquells interessats puguen conéixer una de les rutes més atractives de la Comunitat Valenciana. La concentració dels excursionistes està prevista a les 7:45 hores en la plaça del Regne d’Alzira per a dirigir-se a Llutxent, i d’allí a Simat de la Valldigna. Entre ambdues poblacions es podrà visitar el Convent del Corpus Christi, el castell de Xio, Pinet, Barx, el pla de l’Engarbuller, la Font de Benita i la nevera, el mirador de la Visteta, espectacular mirador de la Valldigna, i el monestir de Santa Maria de la Valldigna. A l’arribada a Simat està prevista una representació de l’Ajuntament als excursionistes i els obsequiarà amb detalls típics de la localitat i un tradicional correfocs, a càrrec del grup de dimonis Fem Fredat. [@more@]

Per la seua banda el Bloc Jove Safor-Valldigna continua el cicle d’excursions per a conéixer paratges de la seua comarca. Aquest diumenge visitaran l’Alqueria del Duc, seguint la ruta entre Senill i Borró. La intenció és que els saforencs coneguem i gaudisquen d’alguns paratges naturals i béns culturals de la comarca com a primer pas per poder estimar qualsevol cosa. A més es repartirà material divulgatiu. La pròxima excursió, que tancarà el primer cicle en Ruta, serà el 21 de desembre per a visitar el barranc d’Atanasi.

La Ruta dels Monestirs visita la Valldigna mentres que el Bloc Jove opta per l’alqueria del Duc

Tweet

Associacions d’homosexuals es manifesten aquest dissabte enfront del Vaticà sota el lema, ‘Mai més assassinats per ser gais’. Aquest matí a les 12 han tingut lloc diferents concentracions davant els bisbats dels Països Catalans.

Diverses associacions italianes d’homosexuals han convocat una manifestació hui dissabte a la tarda enfront de la plaça Sant Pere del Vaticà per a protestar contra la posició presa per l’Església Catòlica, que ha decidit no donar suport la proposta de despenalització de l’homosexualitat davant l’ONU.

"A tots ells els demanem reflexionar i que estiguin al nostre costat en un moment en el qual és important reproposar amb força que cap credo religiós pot justificar l’oposició a la cancel·lació d’una barbàrie que cada any produïx empresonaments i condemnes a mort", [Arcigay Roma] [@more@]

Sota el lema ‘Mai més assassinats per ser gais’, les associacions Arcigay Roma , ArciLesbica Roma i Certi Diritti es manifestaran a partir de les 17.00 hores d’aquest dissabte en la plaça Pius XII, entre la via de la Conciliazione i la plaça San Pere.  La presa de posició del Vaticà "ha torbat fortament" a la comunitat gai i a "moltes altres persones que ens estan manifestant la seva solidaritat", va afirmar el president d’Arcigay Roma, Fabrizio Marrazzo.

Segons Marrazzo, el Vaticà "segueix ofenent la vida de milions de persones criminalitzant la seva orientació sexual. Una posició que és contrària a qualsevol concepte evangèlic d’amor i fraternitat", va destacar. Les associacions convocants van dirigir la seva proposta no només als gais i no creients sinó també als catòlics que, "com nosaltres, s’han sentit ofesos" per la presa de posició de la jerarquia eclesiàstica. "A tots ells els demanem reflexionar i que estiguin al nostre costat en un moment en el qual és important reproposar amb força que cap credo religiós pot justificar l’oposició a la cancel·lació d’una barbàrie que cada any produïx empresonaments i condemnes a mort", va explicar Marrazzo.

Aquest dilluns, el Vaticà va manifestar la seva oposició contra la proposta de despenalització de l’homosexualitat que impulsarà França en el seu paper de president de torn de la Unió Europea (UE). En una entrevista a l’agència catòlica francesa I.Mitjana, el representant permanent del Vaticà davant l’ONU, Celestino Migliore, va considerar que aquesta proposta podria implicar que els països que no reconeixen els ‘matrimonis’ entre homosexuals siguin "objecte de pressions" en aquesta direcció. No obstant això, el director de la sala de premsa del Vaticà, Federico Lombardi, va aclarir poc després que això no vol dir que l’Església catòlica defensi la pena de mort per als homosexuals.

Font: Gloria Moreno/Europa Press

Tweet

Concentració contra el Vaticà pel seu posicionament contrari a la despenalització de l’homosexualitat al món. El dissabte 13 de desembre a les 12:00 hores davant l’Arquebisbat de València (c/ del Palau, 2).

[@more@]

S. POZZI / E. DE BENITO – Nueva York / Madrid – 04/12/2008

La declaración para despenalizar la homosexualidad se cuece a fuego lento en las Naciones Unidas. Pero como indican fuentes diplomáticas metidas en la negociación de este controvertido texto en Nueva York, el tiempo apremia, y aunque se producen avances, encontrar una zona de consenso no es fácil.

El objetivo es tenerla lista para el próximo 18 de diciembre, un día antes del receso de la Asamblea General. La iniciativa surgió de Francia, como presidente de la Unión Europea. Pero ahora es asumida por sus 27 miembros. Además, es apoyada por otros tantos países latinoamericanos, asiáticos y africanos.

Las declaraciones de la Asamblea General no son jurídicamente vinculantes. Su valor es más bien político. Por eso, el propósito de la UE es conseguir el mayor número de países firmantes, para darle peso. "Lo ideal sería llegar a las 60 firmas" de 192 miembros, indican los negociadores europeos, que reconocen que ir más allá en este momento complicado. Con ello se superarían los 54 apoyos que consiguió una propuesta llevada por Noruega el año pasado en la que se instaba a la Comisión de Derechos Humanos a que se "otorgue la debida atención" a las discriminaciones por orientación sexual.

El texto que está sobre la mesa consta de 13 párrafos, con los que pretenden "reafirmar los derechos de estas personas, dentro de mecanismos internacionales existentes". "Se trata de lanzar así un movimiento global contra una práctica intolerable", según explican los relatores de la iniciativa, que reiteran que "la idea no es crear nuevos derechos, sino hacer la despenalización posible".

El corazón de la iniciativa es su párrafo 11, y está redactado para meter bajo el mismo paraguas a gays, lesbianas, bisexuales y transexuales. Para ello se pide a los países que tomen "las medidas necesarias, administrativas y legislativas, para garantizar que la orientación sexual y la identidad de género no sean bajo ninguna circunstancia causa de sanción penal, en particular ejecución, arresto o detención". La mención a la pena capital no es casual, ya que, según el último estudio de la Asociación Internacional de Gays y Lesbianas (ILGA, en inglés), hay ocho países en los que los actos homosexuales están castigados con la muerte: Arabia Saudí, Emiratos Árabes, Irán, Mauritania, Sudán,Yemen y algunos Estados del norte de Nigeria.

El asunto salta periódicamente a los medios de comunicación, sobre todo cuando algún gay de uno de estos países intenta conseguir asilo en la UE. El último ha sido el iraní Abbas Bagherian Noveiri, a quien Chipre acaba de admitir, después de tres años de residencia ilegal. Bagherian afirma que desde los 15 años ha sido detenido al menos cinco veces por sus relaciones con otros hombres. Durante su estancia en la cárcel fue golpeado, según recoge la ONG IRQR, dedicada a prestar amparo a los gays iraníes.

La declaración se completa con otro párrafo en el que se hace mención a la no discriminación de los países por orientación sexual o identidad de género, por considerar que violan claramente los Derechos del Hombre. En casi 90 países hay legislaciones que castigan las relaciones homosexuales, por lo que no es de presumir que den su apoyo a la propuesta. Además, está la cuestión de los grupos que actúan al margen de la ley, como los paramilitares colombianos, un país donde el debate de una ley de parejas de hecho intensificó los ataques contra los activistas homosexuales. Uno de ellos, Manuel Antonio Velandia, tuvo que huir en 2007 a España, después de que su casa fuera atacada con granadas y de recibir amenazas tanto él como su familia. "Si hubiera sido yo sólo no me importaría, pero me convertí en un peligro para mis hermanos", declaró ayer Velandia.

Los negociadores no quieren entrar a polemizar sobre la posición que están adoptando países concretos u organizaciones religiosas. Pero en los pasillos de Naciones Unidas en Nueva York advierten de que el Vaticano se encuentra en una situación complicada, porque los países musulmanes más extremos están utilizando a la Santa Sede como escudo.

El Vaticano se opone a esta declaración porque acaba añadiendo "una nueva categoría" a los protegidos contra la discriminación, y porque además teme que se cree una reacción en cadena a favor de las uniones entre personas del mismo sexo y revertir la discriminación contra el matrimonio tradicional entre heterosexuales. Éste es uno de los motivos por el que Estados Unidos no ha ofrecido su apoyo, ya que se trata de un asunto que divide al país. En el mundo sólo es aceptado por cinco países: España, Holanda, Bélgica, Canadá y Suráfrica.

Pero, al mismo tiempo, en la Santa Sede no quieren que los miembros de este colectivo sean castigados con la pena de muerte, encarcelados o multados. El Vaticano pretende así tomar distancia de la posición de los países islámicos más radicales, haciendo visible su posición. Pero en el recuerdo está la alianza que forjaron en 1994 en El Cairo para tumbar una propuesta reconociendo el derecho al aborto.

Tweet

Critica durament que no es garantitzi l’ensenyament en català en tots els nivells educatius del País Valencià

El Consell d’Europa acaba de proposar al govern espanyol que desenvolupi un model d’ensenyament ‘d’immersió total’ en les llengües territorials cooficials a l’estat, com el català, el basc i el gallec. I és que, segons el Consell, l’actual model no respecta els compromisos adquirits per Espanya quan va signar la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries. Així ho fa constar en aquest informe (pdf) que va publicar-se ahir.

El Comitè de Ministres, màxim òrgan de decisió del Consell d’Europa, diu que el català no ha assolit el nivell desitjable, sobretot a justícia o a empreses com Renfe, Telefònica o Correus, i demana al govern espanyol que prengui les mesures necessàries perquè els jutges que treballin en territori de parla catalana facin servir el català. [@more@]

També lamenta que les autoritats espanyoles no hagin resolt els problemes que ja els foren fetes en les primeres recomanacions sobre l’ús de les llengües cooficials als serveis públics.

Garantir l’ensenyament en català al País Valencià

El Consell retreu al govern valencià que hagi desenvolupat tan poc l’ensenyament de la llengua. Critica que no hagi rebut l’informe que va demanar sobre la funció del Consell Valencià de Cultura i diu que Educació ha de garantir un model en català en tots els nivells educatius i a tot el territori.

També insta que es resolgui, com més aviat millor, la connexió de les emissions televisives públiques del Principat i del País Valencià.

L’informe també demana al govern espanyol que estableixi un marc jurídic específic de protecció i de promoció del català a la Franja de Ponent.

Finalment, li demana que adopti ‘mesures de protecció i de promoció’ de l’amazic a Melilla, de l’àrab a Ceuta, del gallec a Castella i Lleó i del portuguès a Olivenza (Extremadura).

+ Consell d’Europa: Council of Europe publishes report on minority languages in Spain.

Tweet

SOPAR DE GERMANOR
ENTREGA DEL PREMI CIRC DE LA SAFOR A JOSEP Mª FERRAIRÓ

Com bé sabeu, durant els mesos d’octubre, novembre i desembre, la Plataforma pels Pobles de la Safor ha estat realitzant tota mena d’activitats al voltant del medi ambient. Exposicions, xarrades, documentals i activitats, s’han anat succedint una enrere l’altra fins a arribar a la última activitat programada que farem aquest divendres dia 12 de desembre. Serà el Sopar de Germanor, una nit on volem reunir a tot el mon ecologista i ambiental de la comarca.[@more@] Durant el sopar, farem entrega de la primera edició del premi que hem anomenat "Circ de la Safor". Un premi que l’assamblea de la Plataforma pels Pobles de la Safor, va decidir entregar a Josep Mª Ferrairó, per la seua trajectòria exemplar en torn a la difusió i defensa del patrimoni natural de la Safor i del seu paisatge. Així doncs, el sopar serà també un humil homenatge al nostre benvolgut Josep Mª que ha treballat molt i de valent per aconseguir una societat més justa amb el paisatge que l’envolta, molts saforencs, van començar el seu camí per la natura de la mà de Josep Mª i dels seus companys del GEMAS (Grup d’Estudis Mediambientals de la Safor). Gràcies entre altres coses a les seues classes, els seus llibres i les seues xarrades, es va encendre l’espurna de l’estima cap al territori diànic i saforenc. La Plataforma pels Pobles de la Safor li està agraït de debó i és per això que li fa entrega d’aquest merescut guardó.
El sopar es realitzarà al restaurant Tano- Passeig, i serà a les 21,30 hores, el ticket del sopar es pot reservar a l’adreça de la plataforma (pelspoblesdelasafor@gmail.com) i el plaç d’inscripció finalitza el dia 11 de desembre (dijous) a les 14 hores.
Moltes gràcies a tots els que amb la seua presència han col·laborat a que aquestes IV XARRADES DE TARDOR, hagen estat tot un èxit.

Tweet